Impactats

cinta.jpg Totes les professions tenen els seus rituals, les seves particularitats, el seu argot i les seves manies. També els qui destaquen en l’exercici de activitat i els que son un desastre i ningú entén com s’hi dediquen. Els científics no en son una excepció. També tenen manies estranyes i una de les més obsessives per un científic i desconegudes per la resta de la població, són les sigles I.F., que volen dir “Factor d’Impacte”.

No és estrany que ens obsessioni si tenim en compte que el Factor d’Impacte és la manera més habitual d’avaluar la nostra feina. Com pots saber si un científic és brillant o un desastre? De quina manera pots avaluar diferents candidats a una beca? Per decidir si un Departament o un Institut de recerca està funcionant correctament, per establir nivells de qualitat científica, per triar un candidat per una plaça determinada… Tot això passa per mesurar el factor d’impacte. L’I.F. és l’eina que fem servir els científics per valorar-nos.

I el més interessant és que, en realitat, el I.F. No hauria de servir per res d’això.

Inicialment, el factor d’impacte era una manera de saber si una revista científica era important o no. Quan escrivim un article, al final posem les referències, els altres articles on ens hem basat per fer la nostra recerca. La idea és que si una revista publica treballs molt bons, aquests articles seran citats moltes vegades a les referencies d’altres investigadors. En canvi, si publica treballs dolents o irrellevants, ningú en parlarà. Per tant, cada any “l’Institut d’informació Científica” publica un llistat on es mesura quin impacte han tingut els articles publicats a cada revista del camp de les ciències.

La idea general consisteix en contar el nombre de vegades que s’ha citat algun article d’una determinada revista en els últims dos anys i dividir el total per el nombre d’articles publicat per la revista en el mateix període de temps. Així, si una revista té un índex d’impacte de 1, vol dir que, de mitjana, cada article que publica serà citat una vegada. Les revistes importants tenen I.F. alts mentre que les noves, o les dolentes tenen I.F. baixos. Per exemple, aquest any, “Nature” tenia un I.F. de 36,280 i “Science” el tenia de 31,201. Les de medicina acostumen a ser les més citades, i Una revista com New England Journal of Medicine te un I.F. de 53,298.

És clar, això depèn del camp en concret. Comparativament hi ha menys gent que treballi en matemàtiques, per tant els I.F. de les revistes de matemàtiques són més petits. La millor en aquest camp l’any 2012 és “The Journal of the American Mathematical Society”, que té un I.F. de 3,841.

Si us hi fixeu, l’I.F. és una eina pensada per avaluar i comparar “revistes”, no investigadors. Aleshores, com és que la fem servir per avaluar la feina dels científics? Doncs el que es fa és considerar que si publiques treballs en revistes amb I.F. molt bo, implica que tu també ets molt bo. Per tant, per comparar científics, o departaments, o instituts, el que es fa és sumar el I.F. de les revistes on has publicat els teus treballs.

Bàsicament és com si intentéssim saber si algú és un bon conductor comparant la marca o el preu del cotxe que porta. Si té un Ferrari deu ser millor conductor que si té un Peugot.

Com a sistema general pot ser una aproximació, però per analitzar en detall la feina d’algú és una cagada. Tu pots ser un inútil que treballa en un grup molt bo. Pots ser amic de l’editor. Pots publicar en una revista bona un article dolent que mai mirarà ningú… Tothom sap que és un mal sistema i ja es van proposant altres maneres d’avaluar. Però de moment, i per la força del costum, seguin fent-lo servir. Fins i tot les mateixes revistes fan editorials recordant que aquest és un mal sistema. De fet, ja fa temps que es diu, però de moment tothom va encara amb el I.F. enganxat al front.

És per això els científics perdem el cul per publicar un article a Nature o Science. Garanteix que seràs ben avaluat el proper any i ho tindràs més fàcil per aconseguir finançament, beques o prestigi. Que el treball sigui brillant o útil també està bé, però és una mica secundari quan el que t’hi jugues en molts cassos és el sou o la continuïtat del grup de recerca.

En realitat és ben curiós que els científics, que presumim de ser els millors mesurant i quantificant, siguem tant incompetents a l’hora de mesurar i quantificar-nos nosaltres mateixos. Però ja se sap que a cal ferrer, ganivet de fusta.

5 comentaris

  • lsole

    23/05/2013 0:53

    Pel que veig, el IF és tan mal indicador com els “like” del Facebook o altres mitjans. En aquests, compte més ser el primer i seguir el “mainstream” imperant que l’opinió en si.

  • Mariona Domènech

    22/05/2013 11:08

    Daniel,

    La meva mare deia: “El més mal calçat, el sabater”

    Cordialment,

    Mariona

  • Carquinyol

    21/05/2013 7:45

    Osti Sinera ja em perdonaràs i ja sé que no va per aquí la cosa però ha estat llegir trossejar el pàncrees i ja m’he imaginat a En Daniel en pla Hannibal Lecter.

    Bé, de ben segur que així obtindria bon finançament…

    Curiós el sistema aquest que expliques avui. Si políticament fessin el mateix relacionant el nombre d’escons amb les vegades que surt un membre d’un partit polític en ‘debats’ televisius ara mateix C’s tindria majoria absoluta al Parlament…

  • Daniel Closa

    20/05/2013 15:49

    Osti! No fotis! Que amb el pàncrees el millor és que ni es noti. Que té motl males puçes!
    :-D

  • Sinera

    20/05/2013 11:47

    Encara que no serveixi per gran cosa he estat xafaderjant l’I.F. dels teus més de cent articles publicats que he trobat (igual en són molts més!).

    El que ara sé és que si un dia tinc el pàncrees molt fotut te l’he de passar perquè puguis experimentar amb ell. Seria tot un honor que m’el poguessis trossejar a gust!