Un Univers cada vegada més gran

Universum.jpgA l’alba de la humanitat l’Univers es limitava al que abastava la vista. El terreny fins la línia de l’horitzó i un cel on de nit brillaven puntets de llum i per on es movien el Sol i la Lluna. En algun moment algú es va preguntar fins on arribava el terreny i a quina distància estava el firmament, però no tenia resposta i només podia especular. A falta de cap explicació, es van imaginar creacions divines i diferents Déus que havien construït tot el que hi ha.

L’Univers va créixer amb els astrònoms de l’antiguitat. Cada civilització va tenir el seu moment d’esplendor i per la nostra part, els grecs van ser els que més van brillar. Van adonar-se que la Terra era rodona i van mesurar-la amb una gran aproximació. També es van adonar que el Sol i les estrelles estaven molt lluny, però ignoraven quant. La Terra semblava estar al centre de tot i les estrelles les van situar fixades en una cúpula que envoltava la Terra i que devia ser sòlida, ferma. Per això encara parlem del firmament.

 Els grecs disposaven d’una eina molt poderosa, la trigonometria i la paral·laxi, que els va permetre avaluar la distància fins la Lluna, però poc més. Va caldre esperar al segle XVII per mesurar les distàncies a les que estaven els planetes. Va resultar que estaven molt mes lluny del que cap antic havia pogut imaginar. Unitats de mesura com els quilòmetres no eren gaire pràctiques.

Encara faltava per mesurar la distància a les estrelles. L’univers havia crescut molt des de la primera vegada que ens vàrem preguntar per les seves dimensions i sabíem que les estrelles estaven més lluny que els planetes, però com de lluny? A més, la idea d’una esfera on hi havia les estrelles es va ensorrar quan Halley va veure que algunes estrelles s’havien desplaçat de la posició determinada pels antics grecs. Si es desplaçaven, i aparentment ho feien a diferents velocitats, ja no hi havia motiu per pensar que totes estaven a la mateixa distància.

Fins al segle XIX no es va poder establir la distància a les estrelles. Es va mesurar la distància d’algunes de les més properes i sobtadament l’Univers va créixer en varis ordres de magnitud. Va caldre pensar noves unitats de mesura, com el parsec, per poder fer els càlculs amb comoditat. La Terra era un planeta petit voltant en una estrella separada de les altres per distàncies extraordinàries, però encara no en coneixíem el límit.

A principis del segle XX van descobrir unes estrelles anomenades variables cefeides que, per unes característiques de la seva manera de brillar, permetien comparar distàncies. Podíem saber si una cefeida estava el doble de lluny o el triple de propera d’una altra. I quan l’any 1920 van poder mesurar la distància precisa d’una cefeida, immediatament vam saber a quina distància estaven la resta. L’Univers s’havia anat fent més i més gran, però aquella vegada va créixer descomunalment. Les estrelles estaven girant en una mena d’espiral de cent mil anys llum de diàmetre i nosaltres ocupàvem un racó molt discret en aquella immensitat.

Però la cosa encara era pitjor. Els sistemes de mesura van anar progressant i els astrònoms van anar observant cada racó que de l’Univers que semblava interessant. Una taca de llum difusa va generar un problema. Era una nebulosa, una zona de gas tènue que anomenaven nebulosa d’Andròmeda. Semblava que contenia estrelles a l’interior i finalment van poder observar una cefeida en aquella nebulosa. Amb això ens vam adonar que el que havíem considerat l’Univers només era com una illa d’estrelles que vam anomenar galàxia i Andròmeda no era una nebulosa sinó una altra galàxia. Un univers-illa com la nostra Via Làctia.

La distància que separava les dues galàxies era aclaparadora, i poc després vam veure que era una galàxia propera. Igual que havia passat amb les estrelles, primer van identificar les galàxies més properes i posteriorment vam veure que el nombre de galàxies creixia fins més enllà del que arribem a imaginar. Cada una amb tot un “univers” particular d’estrelles.

Va ser el moviment de les galàxies el que finalment ens va donar pistes de les dimensions de l’Univers. La manera com s’allunyaven totes ens va permetre calcular quan havia començat en el Big Bang. I com que res pot anar més de pressa que la llum, podem calcular finalment les dimensions de l’Univers. Uns 46.000 milions d’anys llum de radi.

Un llarg camí des de les mirades a l’horitzó dels nostres avantpassats. I cal tenir present que cada vegada que hem pensat que ja coneixíem la mida de l’Univers, alguna dada inesperada ens ha fet veure que era molt més gran. Qui sap si el futur ens guarda algunes sorpreses i haurem de refer, una vegada més, la visió que en tenim.

De fet, aquesta és la característica que més m’agrada de la ciència quan la comparo amb les religions. La idea que tenim de l’Univers ja no té res a veure amb la que teníem fa uns segles. Les religions, en canvi, mantenen els mateixos conceptes de quan es van originar. Si afirmes tenir la veritat absoluta, ja no pots modificar res. En ciència, sabem que tenim només una aproximació a la realitat i que sempre pot millorar. Aquest és el camí que ens enriqueix.

6 comentaris

  • Daniel Closa

    24/05/2013 7:34

    Josep.Uf! El més gran no ho se, però segur que està en el grup dels més grans. A més, ha de fer il·lusió trobar la resposta a una pregunta que els humans ens feiem des de feia segles.

    Joan. Bé, és el concepte de selecció natural agafat una mica amb pinçes. Genial per especular, però com li retreuen sempre…. com es pot demostrar si si o si no?

  • Joan Codina

    23/05/2013 16:00

    Ahir vaig caçar una conversa d’uns companys que parlaven de selecció natural d’universos!! He Googlejat una mica i mira què ens diu en Lee Smolin..

  • Josep Al-Aziz ||*|| (@josepalacid)

    23/05/2013 11:24

    A les sobretaules on s’hi pot desenvolupar una tertúlia mínimament raonada, m’agrada fer la pregunta de quin ha estat el descobriment més gran de la història de la ciència.
    I si de mida es tracta, i la seqüència de descobriments és tal com ens l’expliquen, en Hubble, amb l’us de les cefeides com a eina de mesura, va ampliar la mida de l’univers en una magnitud mai pensada fins aquell moment.
    És o no el descobriment científic més gran de la història?

  • Daniel Closa

    23/05/2013 7:53

    Carquinyol. Una mica més complicat. NLa llum nomñes té 14.000 milions d’anys. La diferencia és per l’expansió de l’univers. I si, pot ser que hi hagi més coses més enllà. però com que res pot arribar fins aquí, ni la gravetat, ni l’energia , ni l’informació ni res, a la practica està fora de l’univers. Per això es parla d'”Univers observable”.

    Sinera. Recorda que amb la llei Wert, l’assignatura de ciencies pel mon contemporani desapareix i la de religió s’iguala amb totes. Sí que cal anar recordant la diferència!

  • Sinera

    23/05/2013 7:47

    Quan jo penso en tot això que expliques de l’univers mai puc deixar d’imaginar que no és possible que hi hagi un sol univers. Que si més no, el fet que n’hi hagi un (el nostre) no implica que NO n’hi hagi un número infinit d’ells. Qui sap! Si més no, és divertit que ningú ens pugui dir el contrari.

    Comparar la ciència amb la tremenda farça de les religions? No et rebaixis, Daniel! No val la pena tenir-la en compte!

  • Carquinyol

    23/05/2013 7:36

    46000 milions d’anys llum de radi !! Això vol dir que la llum més antiga que ens arriba des de l’altra punt de l’Univers té aquesta antigor ?

    I potser que encara sigui més gran i que simplement la llum d’aquells indrets encara no ens hagi arribat ?