La mort a la muntanya

juanjo.jpg En Juanjo Garra no ho va aconseguir. L’accident que va patir en trencar-se el turmell mentre baixava el Dhaulagiri el va tenir massa temps a dalt la muntanya i quan van arribar els equips de rescat ja era massa tard. El fet de passar tres nits a aquella altitud va ser determinant ja que estava al límit del que es coneix com “la zona de la mort”. Un punt d’altitud a partir del qual ja no hi ha capacitat d’aclimatació i el cos es va deteriorant inexorablement. Està al voltant dels 8.000 metres, encara que per cada persona és una mica diferent.

Normalment no ens fem idea de com d’hostils son les condicions que es troben els alpinistes que s’aventuren als pics més alts de l’Himàlaia. El més espectacular és el fred i el vent. Amb temperatures que arriben a més de vint sota zero i amb vents que arriben a més de 100 km/h és fàcil imaginar la duresa de les condicions. Però el més perillós és la poca densitat de l’aire i la baixa pressió atmosfèrica.

La majoria de morts en alta muntanya estan causades per dos problemes clínics ben coneguts. L’edema pulmonar de gran altura i l’edema cerebral. Tot i que no estan del tot clars els motius, sembla que la causa és la combinació de poc oxigen a l’aire i baixes pressions. Edema vol dir que una certa quantitat de líquid va sortint dels vasos sanguinis i es va acumulant als pulmons o al cervell. La qüestió era per quin motiu passa això.

Com que allà dalt l’aire conté una quantitat menor d’oxigen, els alpinistes han de respirar moltes més vegades per aconseguir oxigenar la sang. Diuen que a l’Everest has de agafar aire tres o quatre vegades per cada pas que dónes. L’organisme està mancat de prou oxigen i no pot generar energia per mantenir les cèl·lules funcionant al cent per cent. Però quan el cos detecta això posa en marxa mecanismes per oxigenar millor la sang. Un d’aquests mecanismes és accelerar el ritme cardíac i augmentar la quantitat de sang que passa pels pulmons.

Com més sang passi pels pulmons, més oxigen hauria de captar. Una resposta adaptativa molt útil a ran de mar, però que dóna problemes allà dalt. El que passa és que la pressió que fa la sang en passar pels vasos del pulmó creix molt. Tant, que arriba a danyar les parets dels vasos sanguinis. Inicialment el plasma de la sang pot escolar-se entre les juntures de cèl·lules endotelials de la paret dels vasos sanguinis. Això, però, farà que el funcionament del pulmó sigui pitjor. Amb líquid als alvèols, l’intercanvi de gasos encara es dificulta més, de manera que el cos augmenta la hipertensió pulmonar i la situació entra en un cercle viciós que no para d’empitjorar. Amb un aire enrarit i que conté poc oxigen, el cos no aconsegueix mantenir el nivell d’oxigen en sang, però danya els pulmons en intentar-ho. I això passa encara que estiguis abrigat i descansant. Molt pitjor si, com li va passar a en Juanjo, estàs al ras, amb baixes temperatures i amb un turmell trencat. De fet és extraordinari el temps que va resistir.

La poca densitat de l’aire té un efecte afegit. No permet que els helicòpters arribin tant a dalt ja que amb un aire menys dens, perden sustentació. En alguna ocasió un helicòpter va arribar a posar-se al cim de l’Everest, i el record mundial està en més de 12.000 metres. Però son aparells especials i en condicions òptimes. En la vida real, el més que poden fer (i no és poc) és pujar els equips de rescat fins algun camp d’altura.

La muntanya és com és. Si hi vols anar has d’acceptar les seves condicions. Ara hi ha llocs com l’Everest, on les cues d’aficionats que s’enfilen gairebé arrossegats pels guies que han contractat demostren fins on es pot degradar un dels millors esports que hi ha. Per sort encara en queden com en Juanjo, que coneixen la muntanya, que l’estimen i la respecten tal com és.

5 comentaris

  • Daniel Closa

    28/05/2013 13:55

    Home, no. Ell era exactament el contrari. De cap manera voldria que no quedés clar. He modificat lleugerament el final, per si de cas.

  • Home Ocell

    28/05/2013 12:26

    Estic segur que no és la teva intenció dir-ho, però en tot cas, voldria aclarir que el Juanjo Garra no ha estat un turista de l’Everest. Ha estat un alpinista expert.

    Molt ben explicat el MAM i les seves conseqüències més greus al cos humà. M’ha ajudat molt a entendre-ho

  • Daniel Closa

    28/05/2013 9:50

    Carquinyol. Sempre són molt dures aquestes situacions.

    Sinera. En realitat cada vegada es diferent depenent de moltes condicions. La temperatura, el vent, l’altura i sobretot les condicions físiques i l’experiencia de l’alpinista.

  • Sinera

    28/05/2013 8:06

    En el seu cas no ve a compte perquè el feia sobreviure l’esperança del rescat. Però he sentit a dir que el cos no pateix massa perquè es va aletargant i mor. Tant de bo també el cervell sofrís aquest mateix camí i tot plegat es convertís en una mena de “mort dolça”, sense massa consciència que t’en vas…

    Si no és així en la realitat, ha de ser molt dur! Penso sovint en aquelles dues noies que van morir de fred tot baixant del Puigmal…

  • Carquinyol

    28/05/2013 7:39

    Va ser una gran pena que al final la cosa no a acabés bé. No tenia ni idea de com acabaven afectant les condicions d’alta muntanya a l’organisme.