Arxiu del mes: juny 2013

Aturada estival

divendres, 21/06/2013

boat.jpg

Solstici d’estiu. Un bon moment per començar a mirar-ho tot amb més calma, triar noves lectures i descobrir nous paisatges. Amb els temps que estem vivint, difícils i apassionants alhora, anirà molt bé recuperar forces. Com cada any, aquest Centpeus fa una aturada fins al Setembre. Abans, però, deixeu-me aprofitar per donar-vos les gràcies a tots els que passeu per aquí, discretament o deixant comentaris. Un blog es defineix sobretot pels seus lectors, i la veritat és que sou fantàstics.

Bones vacances i sigueu feliços.

La tenim massa grossa, senyor ministre?

dijous, 20/06/2013

Size.jpg Entre els factors que cal tenir en compte per establir la política econòmica d’un país, un dels més importants és… la mida mitjana del penis dels homes que hi habiten. Que sí! Que sí. Que hi ha una correlació molt marcada entre el PIB del país i la mida de la cigala dels seus mascles. Però no somrigueu. La correlació és negativa. Com més gran la tinguin, pitjor va l’economia del país. Ara s’entén perquè la Xina és una economia emergent, mentre que Senegal no acaba de millorar! El treball que ho ha posat de manifest es titula “Òrgan masculí i creixement econòmic: La mida importa?”. És un treball rigorós, amb dades fiables i càlculs acurats que ha permès proposar la “hipòtesi del membre viril”.

Però sobretot és un excel·lent exemple de com es poden concloure bestieses gràcies a les estadístiques. Fins i tot quan els càlculs estan ben fets!

En realitat, l’estudi no és estrictament seriós. Només va ser un divertimento d’un economista finlandès. Com una mena de joc va agafar dades de creixement econòmic i dades de la mida dels penis dels diferents països (pels xafarders, aquí teniu el mapa amb les mides dels penis per països). Ho va processar estadísticament… i va trobar una notable correlació!

Naturalment la broma de seguida va començar a circular, a prendre’s més seriosament del que caldria i fins i tot a sortir en algun titular que ja desbarrava una mica.

Doncs naturalment, el que passa és que el fet que existeixi una correlació matemàtica no vol dir relació causa-efecte. Podem trobar correlacions fantàstiques en fets que no tenen res a veure. Com sovint poso d’exemple, el preu del petroli i la superfície de la meva calba mantenen una correlació excel·lent. Han anat augmentant sense parar des que era jovenet. O un altre exemple molt bo el van fer notar uns genis quan es van adonar que la temperatura del planeta ha anat augmentant a mida que disminuïa el nombre de pirates. Potser si afavorim la pirateria tindríem la solució a l’escalfament global! Si fas números veuràs que l’enunciat és cert, però això no vol dir que una cosa tingui relació amb l’altra. Per cert, el mateix passa amb quasi totes les gràfiques dels anuncis.

Per afirmar que hi ha una correlació hauríem de modificar un paràmetre i veure si l’altre canvia. Ara que estem en crisi ens ha augmentat la mida del penis als homes d’aquest país? Fa pocs anys, quan l’economia anava disparada vàrem notar una disminució misteriosa? O al revés. Ens operem tots per tenir-la una mica més petita i així fem que l’economia millori? Fins a quin punt estem disposats a fer-la millorar? Ep! No ens passéssim, que els diners no donen la felicitat!

Potser també podem entendre història econòmica. El segle d’or de l’Antigua Grècia estarà relacionat amb l’ideal estètic d’aquells temps (“espatlla ampla i tita petita”)? I les noies? Quin factor s’hauria de mesurar per veure la seva contribució al PIB? (Si es busca, segur que es troba alguna correlació d’algun factor econòmic amb alguna mida corporal)

L’article permet fer moltes conyes, riure una estona i ens recorda, una vegada més, que no n’hi ha prou amb una gràfica que mostra una correlació. I que cal mostrar-se una mica escèptic quan comencen dient “un treball ha demostrat que…”

Però el més inquietant és que, tal com va tot, un acaba amb la sensació que els que presumptament hi entenen d’economia, (o en tot cas els que han arribat als llocs de poder) que donen indicacions i consells del que cal fer per redreçar els països, fan servir models i càlculs que, en realitat, no són gaire millors que aquest que, al menys, reconeix que no és massa seriós.

(Va! I reconeixeu que tots heu anat a mirar l’enllaç del mapa de les mides dels penis)

Pluja, neu i riuades

dimecres, 19/06/2013

gruixos1213_bonaigua copia.jpg Es parla de la tempesta perfecta quan s’agrupen diferents fenòmens (habitualment meteorològics, però no sempre) que, per separat serien importants però que junts multipliquen els seus efectes de manera exponencial. Això és una mica el que ha passat a la Val d’Aran i altres zones properes del Pirineu. La única diferència amb la tempesta perfecta és que els diferents factors no han sorgit de cop sinò que s’han anat preparant durant mesos.

En realitat, tot i que realment va ploure molt, tampoc va ser una cosa que justifiqués les grans riuades. La pluja que va caure va actuar sobretot com desencadenant. El problema s’havia preparat al llarg de l’hivern i sospito que molt especialment la setmana del 14 al 22 de maig i de nou, el 31 de maig. Aquells dies va fer mal temps, va ploure i a molts indrets vam comentar el fet que encara caigués neu al Pirineu. De nou, no era un fet massa excepcional. Nevades al maig no són habituals, però ocasionalment n’hi ha.

El cas és que després d’un hivern amb moltes nevades, quan la capa de neu començava a disminuir, van arribar aquests dos episodis que van fer que es recuperessin uns nivells que ja eren extraordinaris. Això és veu força bé a la gràfica de l’evolució del gruix de neu a la Bonaigua. L’habitual és que per aquestes dates pràcticament ja no en quedi. A mitjans d’Abril comença a disminuir el gruix i a finals de maig la majoria de neu ja és només un record. Aquest any les coses han anat molt diferents i a principis de Juny hi havia més neu que al mig de l’hivern d’un any normal.

Tanta neu fa que els rius ja baixin més plens de l’habitual. El desgel mobilitza una quantitat d’aigua molt superior a la normal. De totes maneres, mentre la cosa vagi fent a ritme pausat, els rius, els pantans i tot el sistema hídric ho pot anar absorbint. Però aleshores van arribar els altres dos factors. La temperatura, finalment ,va pujar i va arribar una tongada de pluges.

Quan la pluja cau sobre la neu el més normal que contribueixi a desfer-la. Si fes molt fred, l’aigua es congelaria, però el cas és que si la precipitació és en forma de pluja vol dir que no en fa massa de fred. Per tant, l’aigua cedeix calor a la neu, que augmenta la seva temperatura i es fon. La diferència de temperatures entre la pluja i la neu i la quantitat d’aigua que caigui determinaran com d’intens serà el fenomen. Aquesta vegada les pluges han arribat quan la temperatura ja s’havia enfilat força i ha plogut molt, de manera que la fusió de la neu ha sigut molt intensa i ràpida.

El resultat és que molta neu s’ha fos sobtadament i ha generat una gran quantitat d’aigua que s’ha afegit a una xarxa hídrica que ja anava carregada. Calia la combinació d’un hivern abundant en neu, de dues nevades a finals de maig, d’un augment de les temperatures i d’una pluja intensa i abundant. Cap d’aquests fets és particularment excepcional, però quan s’agrupen tots en un ordre determinat fan que la natura mostri la seva cara més hostil. És d’aquelles coses que passen només una vegada cada molts anys, però que abans o després inevitablement passen.

 

 

Curiosament

dimarts , 18/06/2013

Janus1.JPG T’enamores i la primera conseqüència és que la teva visió de la realitat pel que fa a la persona en qüestió queda completament deformada. Magnifiques fins l’absurd les seves virtuts mentre que ignores olímpicament els seus defectes. És genial mentre dura l’enamorament, però una font de problemes importants si l’engany s’allarga massa en el temps. El retorn a la normalitat i a una visió més objectiva pot ser suau o sobtat, tranquil o dolorós, però l’important és que tingui lloc.

El cas és que l’enamorament només és un cas extrem d’aquesta distorsió en les percepcions. Perquè adaptar la realitat a les expectatives, als sentiments o a les conviccions ho fem tots, de manera més o menys marcada, en molts aspectes de la vida. De fet, bona part de la feina dels científics està encaminada a evitar aquesta tendència. Per això filem molt prim en els controls i per això, les conclusions de molts treballs generen una certa hostilitat. Normal, ja que no hi ha res més emprenyador que algú et vingui amb dades a demostrar que la noia dels teus amors no és tan maca, tan simpàtica ni tan bona persona.

Però és curiós mirar com per segons quines coses es fan servir diferents barems.

Hi ha qui s’indigna si la indústria farmacèutica finança un estudi sobre determinats medicaments. Aparentment aquest finançament invalida el disseny, la base teòrica i totes les conclusions. Però, curiosament, els sembla perfecte que un laboratori farmacèutic (de productes homeopàtics) financi una càtedra i un “llibre blanc de la homeopatia”. En aquest cas el finançament i el fet d’estar redactat per un laboratori homeopàtic sembla que no invalida res.

Hi ha qui s’angoixa pels efectes que puguin tenir les radiacions dels mòbils, dels microones, dels ordinadors i del wifi. Però, curiosament, les radiacions del Sol a la platja a ple migdia no els semblen problemàtiques. Com que és llum del Sol i el Sol és una cosa “natural”, doncs no pot ser dolenta. Que tinguem dades contrastadíssimes sobre l’efecte de l’excés de llum solar sobre el càncer de pell i, en canvi no tinguem evidència de càncer causats per els microones o els telèfons mòbils son detalls irrellevants.

I parlant d’energies. Hi ha qui s’inquieta per totes les fonts d’energia que ens envolten, de les nuclears fins als camps magnètics dels aparells domèstics. Donen per fet que són inquietants encara que totes són energies que coneixem, controlem (més o menys) mesurem i entenem. Però, curiosament, consideren saníssimes unes energies vitals, holístiques o tel·lúriques, que tenen tendència a acumular-se a les mans de curanderos, als extrems de polseres de colors o (o amb boletes) i que flueixen per les parets dels edificis. Sembla que el fet que ningú les ha mesurat, descrit o manipulat de manera reproduïble, és un detall que només té importància per uns pocs descreguts.

Hi ha qui s’indigna pels diners gastats en un accelerador de partícules que ens permet endinsar-nos en el món de les partícules per entendre millor com és l’Univers i descobrir els detalls de la física quàntica. Però , curiosament, dóna per bones explicacions ridícules sobre el funcionament del cervells, la interpretació dels somnis o els missatges extraterrestres basades en una pressumpta “física quàntica”. Aparentment per parlar i aplicar la física quàntica, no cal saber gaire res sobre el que realment és la física quàntica.

Hi ha qui no creu en les religions… però curiosament creu fermament en el karma

Hi ha qui creu que tot el natural és bo… però curiosament ignoren els verins, les malalties o els paràsits.

Hi ha qui creu que la tecnologia és dolenta… però curiosament no sobreviuria ni 24 hores en una selva tropical.

Hi ha qui creu que tot temps passat va ser millor…. però curiosament no inclouen el període de la pesta negra a Europa.

Hi ha qui diu que els científics ens prenem la ciència com una fe més… però curiosament no hi ha sistemes basats en la fe que incloguin estudis controlats, aleatoritzats i doble cec per defensar les seves creences.

I és que estar enamorat és genial, però és important mantenir una mica (només una mica) de la part racional de cervell en funcionament. Puc seguir enamorat igual tot i entendre que la noia no és la més bonica del planeta.

20 anys de Parc Juràssic

dilluns, 17/06/2013

Jurassic-Park.jpg El temps passa més de pressa que no sembla, i els aniversaris ens ho van recordant cíclicament. La setmana passada va complir anys una pel·lícula de les que van marcar un abans i un després. I francament, a mi em sembla increïble, però ja han passat 20 anys de l’estrena de Parc Juràssic.

La pel·lícula va posar definitivament de moda els dinosaures i la biotecnologia. Durant uns anys semblava possible recuperar qualsevol animal gràcies a les tècniques de manipulació del DNA que cada vegada tenim més apamades. Però vint anys és un bon moment per fer una mirada enrere i veure aquella història a la llum dels nous coneixements i tecnologies.

La primera és una mala notícia. No hi ha manera de clonar dinosaures amb l’estratègia que proposaven els científics de InGen. Ara sabem que el DNA té un nivell d’estabilitat que fa que fins i tot en les millor condicions es degradi lentament. En cap cas ens arribaria DNA de dinosaure fins l’actualitat. A no ser que imaginem una estratègia completament diferent, no cal anar recollint mosquits en ambre per recuperar DNA de la sang del dino.

El que si ha millorat és la tecnologia per seqüencia el DNA. A la pel·lícula no recordo que ho especifiquessin, però al llibre, InGen comprava un grapat de seqüenciadors super-potents per anar obtenint les seqüències del DNA. Avui en dia les coses han millorat. En pocs dies pots tenir la seqüència feta i per un preu molt econòmic. Naturalment, si parteixes de material en bones condicions. En el cas dels dinos, seria una mica més complicat, però tècnicament seria molt més simple.

La nostra visió dels dinos també s’ha modificat una mica. Els velociraptors eren més petits que els de la pel·lícula. A un humà només li arribarien als genolls. I no semblarien llangardaixos sinó ocellots ja que sembla que tenien plomes. La mala baba, en canvi, se la seguim suposant.

Un error que ja es va fer notar al seu moment és que això de posar un Tiranosaure a un parc Juràssic no és molt exacte. Els tiranos van viure durant el Cretaci i no durant el Juràssic. Però això ja és filar prim. Si tries el nom de Juràssic per al parc, no li faràs fàstics a un tiranosaure només per un detall sobre l’era geològica!

En tot cas, només era una pel·lícula. Ens va fer somiar, ens va fer patir i ens ho vàrem passar molt bé amb ella, de manera que ja va complir el seu objectiu. Està bé identificar els errors, que sempre és bo saber coses, però tampoc cal fer-ne un gra massa. De vegades el que toca és deixar-se portar i, si la bestiesa no és massa gran, no donar-hi més voltes.

Salvem la ciència

divendres, 14/06/2013

cartell-salvem-la-cic3a8ncia-juny-2013.jpg Hi hem de tornar. Avui s’ha convocat una jornada de protesta contra la política de retallades i per mirar d’aturar la desfeta del sistema de ciència del país. De nou cal sortir a recordar uns quants fets molt simples però molt importants.

Que la ciència no és un caprici per quan sobren els diners sinó una inversió de futur per un país.

Que és una inversió molt rendible, però a llarg termini.

Que queda molt bé dir que retalles molt poc els pressupostos de ciència, però que és lleig quan després n’executes només una part del pressupostat.

Que formar un científic és una inversió molt important per un país i és absurd deixar-lo perdre.

Que deixar-ne perdre un és un error, però deixar perdre tota una generació de científics ja formats és un disbarat.

Que amb una elit governant aparentment incapaç de valorar la ciència, cap país no té futur.

Que algú s’hauria d’amoïnar per haver aconseguit només un únic premi Nobel de ciències en tota la història, i ja en fa més d’un segle. Per comparar, un país petit com Dinamarca en té 9 i Holanda 13. Però la reforma educativa aquí es fa per promoure l’assignatura de… religió!

Que, tot plegat és indicatiu de les prioritats que hi ha i explica molt bé el que va passar fa temps, el que està passant ara… i ens avisa que si tot segueix així, es tornarà a reviure la mateixa història de cada segle.

Els pastors dels anells

dijous, 13/06/2013

800px-Daphnis_edge_wave_shadows.jpg El més espectacular de Saturn són els seus anells. De fet, si ens preguntessin que sabem de Saturn a part del fet que té anells, molts no sabríem que contestar. Però és perfectament comprensible que un espectacle com aquest ho emmascari tot. Els anells estan fets d’un material, d’entre uns pocs centimetres i uns pocs metres de gran, que va girant lliure al voltant del gran planeta però no forma una capa uniforme. Hi ha divisions, anells diferenciats i tot plegat forma una complexa estructura.

Però si ho pensem un moment resulta una mica estrany. Si son fragments que estan girant al voltant del planeta com és que no s’han anat movent de manera que al final es reparteixin uniformement? Per quin motiu es mantenen anells separats i individualitzats?

Doncs part de la resposta són uns petits satèl·lits que giren per l’interior de les divisions dels anells i que mantenen netes de material aquestes zones. Com que contribueixen a retenir la resta de material dins dels seus anells les han batejat amb el nom de satèl·lits pastors.

N’hi ha uns quants a Saturn. Com ara Daphnis, Prometeu o Pandora (que no és el satèl·lit d’Avatar!). Però un que m’ha fet gràcia és el batejat amb el nom de Pan. Té una forma molt particular i no hi puc fer res; quan el veig, penso en una magdalena.

Pan es mou a l’interior de la divisió Encke i és el responsable de mantenir el forat obert dins de l’anell A de saturn. El primer que em va venir al cap era un sistema una mica bèstia. El satèl·lit aniria fent el seu camí i aniria emportant-se per davant tot el material que trobés. Una mena de llevaneus planetària. Ja hi ha alguna cosa de certa en això. De fet, si Pan té forma de magdalena, amb un eixamplament a l’equador és perquè ha anat acumulant material que quedava atrapat en la zona corresponent al pla dels anells. Però el tema és molt més subtil.

Quan un bloc de gel dels que formen els anells es mou al límit amb alguna de les divisions dels anells hi ha un factor que cal tenir en compte. Com més allunyat estigui del planeta més lentament es mou. Això fa que els blocs de la part exterior de la divisió van més lents que els blocs de la part interior. La cosa no té més importància fins al moment en que la lluna pastor s’acosta per allà. Aleshores passa un fenomen ben curiós ja que la lluna segueix el mateix patró. Va més ràpida que els blocs de l’extrem de fora i més lenta que els blocs de l’interior. Ah! Però aquí entra en joc la gravetat que exerceix el satèl·lit. La gravetat del satèl·lit fa que els blocs ràpids de la zona interior i que van per davant del satèl·lit queden lleugerament frenats. En perdre velocitat, tornen a caure cap al planeta, de manera que mai abandonen l’anell on estan. En canvi, els blocs lents de l’exterior i del darrera del satèl·lit experimenten una acceleració, de manera que surten enviats cap a la zona exterior del seu anell, de manera que tampoc mai no entren en la divisió.

El resultat és que per allà on passen els satèl·lits pastor es produeixen onades de pertorbacions en els límits dels anells. Unes imatges precioses que fins que no vàrem tenir sondes estudiant el planeta no es van poder obtenir. Algunes, aprofitant determinats angles de la llum del sol permeten veure amb gran detall algun dels satèl·lits pastor i les pertorbacions que causa al davant en un costat i al darrera en l’altre, com si fossin onades generades per un surfista còsmic.

I és que de vegades costa decidir que resulta més maco; entendre el mecanisme que genera un fenomen natural o la simple observació del fenomen. Naturalment, el millor és la combinació de tot: admirar l’estètica i entendre els fonaments.

El preu de publicar

dimecres, 12/06/2013

magazines.jpg Quan un sistema està ben establert i ja porta molts anys funcionant, costa Déu i ajuda canviar-ho, encara que siguin evidents els problemes. Això passa en tots els àmbits i la ciència no és una excepció. El que fa gràcia en el camp dels científics és que el sistema per publicar els articles sigui absolutament contrari al sentit comú i al que la majoria de personal s’imagina.

Cada vegada que es parla a les notícies d’un descobriment científic, s’esmenta que s’ha publicat en tal o qual revista de prestigi. Semblaria que si ets un científic que fa un descobriment, escrius un article tècnic, l’envies a una revista, se’l miren detalladament i si els sembla interessant el publiquen. Hi ha qui es pregunta quan cobrem els científics per els treballs que publiquem. Ai!

La cosa funciona molt diferent. Primer que res has de fer el treball experimental, obtenir els resultats bons i escriure l’article. Aleshores has de decidir a quina revista l’envies. Naturalment vols que sigui de prestigi (amb un factor d’impacte alt). Aleshores els envies l’article… i sovint pagues una certa quantitat que pot voltar els 60 o 100 dòlars per tal que es mirin l’article.

Un moment!, direu. Has de pagar per publicar l’article?

Doncs si, però encara no hem arribat a aquest punt. De moment pagues només perquè es mirin l’article i decideixin si els interessa o no. I és el que hi ha. Ho agafes o ho deixes (i si ho deixes, no publiques).

Com que vols publicar, pagues remugant en veu baixa i creuant els dits. Aleshores poden passar dues coses. A l’editor li pot semblar interessant o no. Si creu que no fa per la seva revista, t’envia una carta molt amable dient que per desgràcia, tot i que l’article és genial, no coincideix amb el seu tipus de revista i bla bla bla. Total, que en menys d’una tarda has perdut 60 dòlars i encara estàs al començament del camí. Tocarà tornar a intentar-ho en una altra revista.

Però si l’editor està de bones, aleshores l’enviarà a revisió. Això vol dir que l’enviarà a un parell de científics que treballin en el mateix tema perquè diguin que en pensen. Si està correcte, si és una novetat, si les conclusions tenen sentit, si les estadístiques estan ben fetes… És important ja que els editors no són experts en tots els temes. Aquests revisors poden ser qualsevol. Des d’un amic de l’ànima fins un enemic mortal. En teoria tu mai sabràs en mans de qui ha caigut el teu treball. Això no està malament ja que si creuen que el treball és un desastre ho poden dir sense por que els esperis a la cantonada del proper congrés per tenir unes paraules o els crucifiquis quan siguis tu qui revisi un treball seu.

Revisors podem ser tots els científics que treballem en aquell camp. És una feina una mica pesada perquè has de llegir el treball, verificar el que diu, opinar sobre com es podria millorar i tot plegat demana força temps.

Ah! I un detall important. Ho fas de gratis. La revista no paga res als revisors. Et donen les gràcies i prou.

Si els revisors troben que el treball és dolent, la revista el rebutja i final de la història. Tornem a la casella de sortida. Si creuen que es genial, la revista l’accepta i el publica, però això passa molt poc. El més normal es que facin alguns suggeriments per millorar-lo. Algun experiment addicional, una nova manera de fer els càlculs, afegir un parell de cites bibliogràfiques, el que sigui. Naturalment sempre que pots ho fas i aleshores es torna a revisar la versió millorada de l’article fins que la revista l’accepta.

Ja ho tenim? Noooooo! Has de tornar a pagar.

Sí, sí. Paguem perquè ens publiquin els articles. I no es poca cosa. El preu pot estar al voltant dels 600 euros, però pot  ser força més. I si surten fotografies a color pagues entre 500 i 800 euros més… per cada pàgina a color!

Noteu el detall? L’editorial cobra per mirar i per publicar, i no paga res per revisar. I encara més: si la teva universitat vol tenir l’article… ho heu endevinat! Ha de tornar a pagar! Perquè al publicar els cedeixes el copyright de l’article. En realitat ara ja hi ha un moviment important, l’Open Acces, per, al menys, eliminar aixó i fer que la informació científica estigui disponible per tothom.

Per descomptat tot el sistema no acaba d’agradar. Però com canviar-ho? Si no jugues no publiques. I si vols fer carrera has de publicar en revistes de prestigi, i aquestes cobren com han fet sempre. Va haver-hi un temps en que el motiu eren els costos d’impressió, però ara que tot és on line, el preu segueix igual (mira que llestos).

Després diuen que els científics són molt intel·ligents, però quan mires com està muntat el sistema per publicar la nostra feina, penso que en algunes coses som una mica rucs. Però com deia al principi: aquest és el sistema que hi ha. I no és fàcil de canviar.

Records que s’esvaeixen

dimarts , 11/06/2013

watching_the_sunset.jpg Quins records tenim de quan érem petits? Doncs si parlem de quan teníem un o dos anys, la resposta és que pràcticament cap. De vegades creiem recordar coses, però la realitat és que resulta molt difícil separar el que recordem d’allò que ens han explicat tantes vegades que ja ho incorporem com un record real. La memòria ens fa moltes bromes pesades.

Però el cas és que realment no recordem res de quan érem molt petits. Una llàstima, i a sobre no és que no incorporéssim records sinó que els anem oblidant. Fa uns anys es va fer un experiment preguntant a nens petits si recordaven coses de quan eren més petits encara. Els nens de quatre anys tenien records que arribaven fins als 18 mesos de vida. Uns records confirmats per part dels pares, que feien de control de veracitat del que deia el nen.

Ara bé, quan uns anys després els hi ho tornaven a preguntar, aquells fets que als quatre anys recordaven, s’havien esvaït. Ja no els recordaven i sovint negaven amb confiança que allò els hagués passat mai. Per tant, no és que no incorporem a la memòria, sinó que les memòries guardades dels primers dos o tres anys es van esborrant del cervell. El que ignoràvem era el com passava això.

Però ara ja s’ha fet una mica de llum. Sembla que la memòria de quan érem petits no es pot guardar per culpa del creixement del cervell. El cervell d’un nadó és proporcionalment força gran, però encara ha de quadruplicar la seva mida fins l’edat adulta. Això requereix un nivell extraordinari de síntesi de noves neurones. Unes neurones que aniran creixent i ocupant el seu lloc particular dins de les diferents zones del cervell. Establiran connexions amb moltes neurones, de manera que n’activaran unes, inhibiran altres, separaran algunes que estaven juntes i refaran l’estructura de la xarxa cerebral.

La memòria encara no tenim massa clar com funciona, però si que sembla que depèn molt de reforçar determinades connexions entre determinades neurones. El fet que uns camins de senyalització neuronal passin a ser més fàcils que altres de manera permanent és la base de la memòria. Però durant el creixement del cervell, i molt concretament de l’hipotàlem, l’aparició de noves neurones altera les connexions on s’establien els records inicials de la infància fent que aquelles memòries es perdin.

Això ho han vist ja que al modificar el ritme de creixement de neurones de l’hipotàlem de ratolins poden fer que els records es guardin millor o s’esvaeixin més fàcilment.

La memòria exigeix estabilitat en les connexions entre neurones, però el creixement del cervell impedeix aquesta estabilitat i , per tant, impedeix emmagatzemar els records de quan érem més petits. Fa una mica de ràbia, però no s’hi pot fer res ja que per mantenir aquells records hauríem de renunciar al creixement del cervell, i això tampoc seria un bon negoci. De manera que ens haurem de conformar amb la memòria col·lectiva. El que els pares ens expliquen que fèiem o les fotografies antigues que ens mostren jugant en indrets que no recordem, amb altres nens que hem oblidat i aquell somriure il·lusionat de la infància que potser ja no recordem però que sempre hem enyorat una mica.

Van un americà, un suec i un espanyol…

dilluns, 10/06/2013

The_Vasa_from_the_Bow.jpg Ningú no és perfecte i els errors poden sorgir de les maneres més inesperades. Per això es van inventar els protocols estandarditzats, les anàlisis redundants i els sistemes de control d’error. Tot i així, res no és perfecte i en ocasions apareix la pífia. El cas és que en temes de tecnologia i enginyeria hi ha hagut errors que han fet història quan es combina un pressupost molt gran amb un error molt simple o absurd.

Un dels més famosos va ser el que va cometre la NASA amb la sonda Mars Climate Orbiter l’any 1999. Havia d’estudiar l’atmosfera i el clima del planeta Mart, però tant bon punt va arribar es va destruir per culpa d’un error infantil. La nau feia els càlculs de velocitat i distància amb el sistema mètric decimal però control de navegació li enviava les dades en el sistema americà. La nau havia de passar a uns 150 quilòmetres d’altura però va fer-ho a només 57 i es va destruir per la fricció amb l’atmosfera marciana.

Absurd l’error inicial per malentesos entre fabricants i la pròpia NASA, però també absurd el que no s’adonessin durant tot el camí fins Mart que havien de fer moltes més correccions de trajectòria del que era normal. De fet, segurament se’n devien adonar, però ningú va dir res.

Per recordar una altra vella pífia monumental, a Estocolm hi ha el museu del Vasa. El vaixell insígnia de la flota sueca que havia de donar gran gloria al rei Gustau II Adolf. L’any 1628 el van botar amb gran festa. Va navegar durant vint minuts i aleshores un cop de vent el va bolcar i es va enfonsar al davant mateix del port. Bona part de la tripulació es va ofegar i el fet va constituir un bon cop per l’orgull suec.

Després es va descobrir que les indicacions inicials les havien modificat perquè el rei volia una filera addicional de canons i un castell de popa més alt. Ningú li va dur la contrària i tot això va fer que el vaixell fos massa inestable. Amb molta seguretat això va ser el motiu del naufragi, però com que no es podia culpar al rei… doncs ningú va ser considerat culpable.

I sembla que ara tindrem una nova pífia per afegir a la llista. Una pífia similar, en algun aspecte, a la del Vasa. Probablement aquesta vegada tampoc n’arribarem a conèixer els detalls perquè és un tema militar i aquesta mena d’afers no es caracteritzen per la seva transparència. Sembla que els submarins de la classe S-80 que estava fabricat l’armada espanyola tenen problemes de flotabilitat. Aparentment, pesen 70 tones més del que tocaria i la nau es pot submergir, però ja no pot tornar a la superfície.

Home! Que ja no estem al segle XVII, i en un projecte de 2.200 milions d’euros, el menys que pots esperar és que els càlculs estiguin ben fets i repassats un grapat de vegades. Sobretot perquè com esmenta alguna premsa, l’origen de l’error va ser posar un punt decimal en un lloc incorrecte. Un decimal mal posat fa que una xifra sigui, com a mínim, deu vegades més gran o més petita i si això entra en una equació l’error es dispara de seguida. Potser un altre full Excel ha gastat una de les seves bromes. Una broma que costarà 530 milions més per corregir.

La frase que he llegit i que m’ha fet gràcia és: “Para defenderse, el constructor Navantia se ha quejado de la `injerencia de personas no cualificadas´en la obra, apuntando directamente al ministro de Defensa, que regularmente habría ido añadiendo nuevos elementos de carga desde 2005”. Ves per on, la història del Vasa es repeteix, tot i que el fet que t’imposin afegir noves coses a la nau no hauria d’impedir posar les comes decimals a lloc. Al menys, aquesta vegada se n’han adonat amb temps i l’únic que caldrà lamentar són els milions que es perdran i un cert ridícul per als constructors.

Ah! Pels diners no cal patir. He llegit que fins que no s’entrega el submarí, no es comptabilitzen els 2200 milions que costa (més tots els necessaris per reparar l’error). Llàstima que l’enginyeria de les coses reals no ofereixi tantes possibilitats com l’enginyeria financera.