Esperança de vida

granddad_and_lau_3.jpg Cada vegada vivim més anys. Una bona demostració del que ens aporten els avenços en medicina, en salut pública , en nutrició i en qualitat de vida. Actualment l’esperança de vida d’aquí és del voltant dels vuitanta anys. Res a veure amb els 28 de l’Antigua Roma, els 30 de l’època medieval o els poc més de cinquanta de principis del segle XX.

Però aquestes xifres ja ens avisen que la interpretació de l’esperança de vida no és tant evident com podria semblar. Els romans només vivien 28 anys? I si mirem algunes taules que circulen trobem coses com 30 anys per al paleolític, però només 20 al neolític. Amb l’agricultura i el sedentarisme la cosa va empitjorar? I al paleolític vivien més que durant l’Imperi Romà?

El que passa és que això de l’esperança de vida es pot calcular de diferents maneres que van be per comparar països, èpoques, classes socials, sexes, espècies, l’efecte d’epidèmies o el que vulguem, però cal anar amb compte quan ho interpretem.

Una esperança de vida de 30 anys pot voler dir que tothom que neixi viurà trenta anys i es morirà, o també que la meitat dels nadons moriran abans de complir un any i l’altra meitat viurà seixanta anys. En realitat la mortalitat infantil és un dels factors que més influencia té sobre la xifra de l’esperança de vida. De fet, al llarg de la història menys de la meitat dels nens que naixien arribaven a l’adolescència. Per això de vegades es fa servir l’esperança de vida a partir dels cinc anys, que ens vindria a dir quants anys pots esperar viure si sobrevius als cinc primers.

De vegades ens esgarrifem quan descobrim que les dones podien tenir deu, quinze o més fills al llarg d’una curta vida. Per moltes, tenir la regla era excepcional ja a partir dels tretze o catorze anys ja sempre estaven embarassades o alletant. Però cal recordar que la gran majoria d’aquestes criatures no arribaven a grans, de manera que les famílies feien el que era assenyat en aquell temps. Tenir deu fills per assegurar-te que tres o quatre arribessin a adults.

L’esperança de vida també assumeix que les coses seguiran igual que quan vas néixer. En molts períodes històrics podria ser una aproximació, però després arribava una epidèmia de pesta, una guerra mundial o uns conquistadores al nou mon i tota previsió s’esvaeix sota milions de morts inesperades.

Per això cal anar amb compte amb afirmacions radicals. De vegades es diu que la gran esperança de vida actual als països del primer món és deguda a la millora en l’alimentació, les vacunes, els antibiòtics, la higiene, o qualsevol altre millora tècnica. Totes aquestes afirmacions són en part certes, però només parcialment ja que cap explica per sí sola la longevitat generalitzada actual. En tot cas, el més rellevant és la manera com tot això, i més factors, ha reduït espectacularment la probabilitat de morir d’un nadó.

6 comentaris

  • Francesc

    05/06/2013 18:27

    No sé si les xifres són exactes, però és versemblant que l’esperança de vida fos més gran al paleolític que al neolític. L’increment de la densitat de població i el contcte amb els animals domèstic van permetre l’extensió de moltes malalties infeccioses en el neolític. A més, la dependència d’una o poques espècies cultivades originava serioses crisis alimentàries si hi havia males collites, mentre que els caçadors-recol.lectors tenien més recursos per a alimentar-se. Els esquelets amb signes de desnutrició són, de fet, més freqúents en jaciments neolítics que en els palolítics.

  • Daniel Closa

    05/06/2013 7:38

    Sinera. Aconseguir un final digne, hauria de ser una de les prioritats en qualsevol sociteat civilitzada. No és un tema senzill, però a sobre hi ha molta postura anclada en èpoques molt antigues que ho compliquen tot molt.

    Vicent. És clar. La diferencia és que ara arribar als 90 és menys excepcional que a l’antic egipte.

  • Vicent Bosch i Paús

    04/06/2013 19:51

    No crec que la vida siga més llarga que mai. El que passa que mort menys persones per l’avanç de la medicina.
    Va haver-hi un faraó, no recorde el nom, que va viure “tres” generacions, 90 anys.

  • Sinera

    04/06/2013 9:55

    La mortalitat per dalt està arribant a uns límits que ja no sé si són massa ètics. Sembla que ens aferrem a la vida, sovint vivint una colla d’anys en un estat deplorable… no sé si s’en pot dir viure o “sobreviure”.

    L’allargassament del tram final de la vida, quan la vida és un patiment, s’hauria de regular amb lleis que afavorissin la mort digna i/o la mort dolça. Passar-se els 10 darrers anys al llit amb les facultats físiques mermades hauria de ser considerat un delicte NO PAS PELS PACIENTS sinó pels que permeten aquestes barbaritats.

    El dret al propi cos i a la dignitat ha d’implicar poder prendre decissions al respecte. I que siguin respectades i acceptades per les lleis i per la societat. Com a Holanda, a Suïssa i a Holanda.

    Què estem fent? Encara estem en que s’ha de sofrir per pujar als cels?

    A l’esperança de vida s’ha de restar la desesperança dels que voldrien estar morts i no els deixen o no poden. Molt, molt trist. Sovint em pregunto si la meva mare és viva o és morta. Ella voldria estar morta però…

  • Daniel Closa

    04/06/2013 8:39

    L’increïble és que encara existeixin tantes diferències enmortalitat infantil. Però en aquest món de bojos ja poques coses sorprenen.

  • Carquinyol

    04/06/2013 7:36

    Reduir la mortalitat infantil ha estat una de les majors fites de l’humanitat, tot i que encara queda molta feina a fer, perquè com comentes les fites van per barris.