Arxiu del dimarts , 11/06/2013

Records que s’esvaeixen

dimarts , 11/06/2013

watching_the_sunset.jpg Quins records tenim de quan érem petits? Doncs si parlem de quan teníem un o dos anys, la resposta és que pràcticament cap. De vegades creiem recordar coses, però la realitat és que resulta molt difícil separar el que recordem d’allò que ens han explicat tantes vegades que ja ho incorporem com un record real. La memòria ens fa moltes bromes pesades.

Però el cas és que realment no recordem res de quan érem molt petits. Una llàstima, i a sobre no és que no incorporéssim records sinó que els anem oblidant. Fa uns anys es va fer un experiment preguntant a nens petits si recordaven coses de quan eren més petits encara. Els nens de quatre anys tenien records que arribaven fins als 18 mesos de vida. Uns records confirmats per part dels pares, que feien de control de veracitat del que deia el nen.

Ara bé, quan uns anys després els hi ho tornaven a preguntar, aquells fets que als quatre anys recordaven, s’havien esvaït. Ja no els recordaven i sovint negaven amb confiança que allò els hagués passat mai. Per tant, no és que no incorporem a la memòria, sinó que les memòries guardades dels primers dos o tres anys es van esborrant del cervell. El que ignoràvem era el com passava això.

Però ara ja s’ha fet una mica de llum. Sembla que la memòria de quan érem petits no es pot guardar per culpa del creixement del cervell. El cervell d’un nadó és proporcionalment força gran, però encara ha de quadruplicar la seva mida fins l’edat adulta. Això requereix un nivell extraordinari de síntesi de noves neurones. Unes neurones que aniran creixent i ocupant el seu lloc particular dins de les diferents zones del cervell. Establiran connexions amb moltes neurones, de manera que n’activaran unes, inhibiran altres, separaran algunes que estaven juntes i refaran l’estructura de la xarxa cerebral.

La memòria encara no tenim massa clar com funciona, però si que sembla que depèn molt de reforçar determinades connexions entre determinades neurones. El fet que uns camins de senyalització neuronal passin a ser més fàcils que altres de manera permanent és la base de la memòria. Però durant el creixement del cervell, i molt concretament de l’hipotàlem, l’aparició de noves neurones altera les connexions on s’establien els records inicials de la infància fent que aquelles memòries es perdin.

Això ho han vist ja que al modificar el ritme de creixement de neurones de l’hipotàlem de ratolins poden fer que els records es guardin millor o s’esvaeixin més fàcilment.

La memòria exigeix estabilitat en les connexions entre neurones, però el creixement del cervell impedeix aquesta estabilitat i , per tant, impedeix emmagatzemar els records de quan érem més petits. Fa una mica de ràbia, però no s’hi pot fer res ja que per mantenir aquells records hauríem de renunciar al creixement del cervell, i això tampoc seria un bon negoci. De manera que ens haurem de conformar amb la memòria col·lectiva. El que els pares ens expliquen que fèiem o les fotografies antigues que ens mostren jugant en indrets que no recordem, amb altres nens que hem oblidat i aquell somriure il·lusionat de la infància que potser ja no recordem però que sempre hem enyorat una mica.