El preu de publicar

magazines.jpg Quan un sistema està ben establert i ja porta molts anys funcionant, costa Déu i ajuda canviar-ho, encara que siguin evidents els problemes. Això passa en tots els àmbits i la ciència no és una excepció. El que fa gràcia en el camp dels científics és que el sistema per publicar els articles sigui absolutament contrari al sentit comú i al que la majoria de personal s’imagina.

Cada vegada que es parla a les notícies d’un descobriment científic, s’esmenta que s’ha publicat en tal o qual revista de prestigi. Semblaria que si ets un científic que fa un descobriment, escrius un article tècnic, l’envies a una revista, se’l miren detalladament i si els sembla interessant el publiquen. Hi ha qui es pregunta quan cobrem els científics per els treballs que publiquem. Ai!

La cosa funciona molt diferent. Primer que res has de fer el treball experimental, obtenir els resultats bons i escriure l’article. Aleshores has de decidir a quina revista l’envies. Naturalment vols que sigui de prestigi (amb un factor d’impacte alt). Aleshores els envies l’article… i sovint pagues una certa quantitat que pot voltar els 60 o 100 dòlars per tal que es mirin l’article.

Un moment!, direu. Has de pagar per publicar l’article?

Doncs si, però encara no hem arribat a aquest punt. De moment pagues només perquè es mirin l’article i decideixin si els interessa o no. I és el que hi ha. Ho agafes o ho deixes (i si ho deixes, no publiques).

Com que vols publicar, pagues remugant en veu baixa i creuant els dits. Aleshores poden passar dues coses. A l’editor li pot semblar interessant o no. Si creu que no fa per la seva revista, t’envia una carta molt amable dient que per desgràcia, tot i que l’article és genial, no coincideix amb el seu tipus de revista i bla bla bla. Total, que en menys d’una tarda has perdut 60 dòlars i encara estàs al començament del camí. Tocarà tornar a intentar-ho en una altra revista.

Però si l’editor està de bones, aleshores l’enviarà a revisió. Això vol dir que l’enviarà a un parell de científics que treballin en el mateix tema perquè diguin que en pensen. Si està correcte, si és una novetat, si les conclusions tenen sentit, si les estadístiques estan ben fetes… És important ja que els editors no són experts en tots els temes. Aquests revisors poden ser qualsevol. Des d’un amic de l’ànima fins un enemic mortal. En teoria tu mai sabràs en mans de qui ha caigut el teu treball. Això no està malament ja que si creuen que el treball és un desastre ho poden dir sense por que els esperis a la cantonada del proper congrés per tenir unes paraules o els crucifiquis quan siguis tu qui revisi un treball seu.

Revisors podem ser tots els científics que treballem en aquell camp. És una feina una mica pesada perquè has de llegir el treball, verificar el que diu, opinar sobre com es podria millorar i tot plegat demana força temps.

Ah! I un detall important. Ho fas de gratis. La revista no paga res als revisors. Et donen les gràcies i prou.

Si els revisors troben que el treball és dolent, la revista el rebutja i final de la història. Tornem a la casella de sortida. Si creuen que es genial, la revista l’accepta i el publica, però això passa molt poc. El més normal es que facin alguns suggeriments per millorar-lo. Algun experiment addicional, una nova manera de fer els càlculs, afegir un parell de cites bibliogràfiques, el que sigui. Naturalment sempre que pots ho fas i aleshores es torna a revisar la versió millorada de l’article fins que la revista l’accepta.

Ja ho tenim? Noooooo! Has de tornar a pagar.

Sí, sí. Paguem perquè ens publiquin els articles. I no es poca cosa. El preu pot estar al voltant dels 600 euros, però pot  ser força més. I si surten fotografies a color pagues entre 500 i 800 euros més… per cada pàgina a color!

Noteu el detall? L’editorial cobra per mirar i per publicar, i no paga res per revisar. I encara més: si la teva universitat vol tenir l’article… ho heu endevinat! Ha de tornar a pagar! Perquè al publicar els cedeixes el copyright de l’article. En realitat ara ja hi ha un moviment important, l’Open Acces, per, al menys, eliminar aixó i fer que la informació científica estigui disponible per tothom.

Per descomptat tot el sistema no acaba d’agradar. Però com canviar-ho? Si no jugues no publiques. I si vols fer carrera has de publicar en revistes de prestigi, i aquestes cobren com han fet sempre. Va haver-hi un temps en que el motiu eren els costos d’impressió, però ara que tot és on line, el preu segueix igual (mira que llestos).

Després diuen que els científics són molt intel·ligents, però quan mires com està muntat el sistema per publicar la nostra feina, penso que en algunes coses som una mica rucs. Però com deia al principi: aquest és el sistema que hi ha. I no és fàcil de canviar.

19 comentaris

  • Victor Carrión

    16/10/2013 14:36

    Escolta! Tot i tenir un problema mental, ho he entés tot perfectament, moltes gràcies per aquest text, tkm <3

  • Guillem Eixarch

    16/10/2013 14:29

    Molt bon article. Crec que aquests paios de les revistes es passen. Quina panda de borinots!

  • Ander Puente

    11/10/2013 13:33

    Me parece un un gran articulo. Bastante convincente y bien estructurado.
    Se hechan en falta articulos como este.

  • Daniel Closa

    13/06/2013 12:04

    Tito: Uix! Crec que el tema doscogràfiques també porta motla cua. En el camp de la ciència ja hi ha associacions que es publiquen les seves propies revistes. El problenma es aconseguir bons factors d’impacte amb elles (tot i que n’hi ha que sí que el tenen molt elevat)

    Panerot. precisament PNAS és un exemple de revista d’una societat. Es la seva revista i posen les regles que els sembla. Però certament és discutible que tingui tant IF tenint acés com tenen uns i altres segons siguis membre o no de la societat..

    Roger. Dels revisors millor no dic res que sospito que tots tenim històries per començar a esplaiar-nos i no acabar. :-D

    Pau. No es una crítica vàlida. Pagar pagues a totes. Les PLoS són accessibles a tothom i de franc. (Es clar que ho pagues quan publiques, que et claven 1500 euros per article!)

    Joan. Per descomptat que publicar requereix tenir bons treballs,però que una certa xarxa de amistats, coneguts i influencies ajuda força.

    Sinera. Sí, si els motius per actuar de determinades maneres els puc entendre (fins i tot els de la SGAE). El problema són els excesos a que indefectiblement tendim els humans en qualsevol activitat.

    Mar. Doncs seria molt millor. Que es faci la revisió a doble cec. Però potser a les revistes els costarie encara més trobar revisors.

  • Mar

    13/06/2013 10:15

    I a banda d’això, i tema per un altre post…no seria desitjable que els revisors tampoc sabessin a qui estan revisant ni d’on prové? Què passaria? Per què és encara més impensable?

  • Sinera

    12/06/2013 22:56

    Si tu mateix publiques un article a Science… doncs m’imagino que ells tenen el dret a que no deixis que el teu article aparegui a La Vanguardia, per exemple. Per accedir-hi s’ha de pagar! No deixaran pas que el publiquis a d’altres llocs, encara que el regalis!

    Fa anys vaig voler publicar un CD amb una antologia poètica del Miquel Martí amb poemes escollits per ell mateix… amb pintures exclusives i música clàssica de fons… Juààà! Doncs no ens van deixar, ni a ell ni a mi ni a tots dos! El tinc fet, això sí… però mai ha va ser publicat… Ara ja és mort i no el podria veure… Tan se val!

  • Sinera

    12/06/2013 22:39

    Daniel. Quan un artiste està “federat” a l’SGAE o a qualsevol altra entitat de drets d’autor els ha donat el permís (sense saber-ho, normalment) per cobrar per la seva obra sigui on sigui que apareixi. Ell no hi pot fer res! Molts artistes ni ho saben! Passa com amb les preferents… que el client no se n’entera!

    Si jo t’expliqués…

  • Joan

    12/06/2013 19:02

    Com que segons diuen les coses són com són, no me n’havia adonat de fins a quin extrem les regles de la publicació són absurdes i m’ha fet riure veure-les descrites. Però t’has descuidat una cosa molt important: la gent ha d’aguantar les cabronades descrites perquè els editors sovint tenen en les seves mans la teva promoció, els teus grants, el teu sou, la teva carrera. Un altre problema és la falta de criteris per la selecció de reviewers. Com a mínim, l’autor hauria de tenir el dret de vetar certs reviewers. Un amic meu molt cínic, editor d’una de les revistes més prestigioses de la seva especialitat em deia que és molt fàcil per l’editor fer acceptar o rebutjar un article. Era un assumpte de triar els reviewers escaients. Deia que ell no fallava mai. Tots els científics d’anomenada han acabat un cas amb una trucada telefònica a certes persones; els jovenets, o ciutadans de països i laboratoris petits i insignificants com deia en Rajoy en canvi, no poden fer res.

  • Pau Bosch

    12/06/2013 14:30

    No acabo d’entendre que hi hagi qui menyspreï les publicacions Plos dient dient que allà cal pagar per a sortir-hi.

  • Roger

    12/06/2013 11:52

    Sí, un sistema d’esclavatge com un altre mantingut per l’amor a l’art i l’esperit de servei dels científics i “coses més importants a fer que lluitar contra l’statu quo”, però va bé que vagi canviant.

    T’has deixat el suc i les llegendes urbanes sobre els revisors per un altre post?, hehe.

  • Panerot

    12/06/2013 11:19

    Hi ha coses increïbles, com ara que els membres de cert rang de la societat americana per a l’avanç de la ciència (justament la que edita el PNAS) tinguin assegurada la publicació d’un article anual (ja podeu imaginar com de laxos són els criteris editorials). Però el més trist de tot és que, amb les seves (greus) deficiències i contradiccions, segueix sent el millor model que hi ha, almenys per a publicar ciència: el funcionament en d’altres àmbits editorials, senzillament, no és importable. La qual cosa no vol dir, evidentment, que no s’hagi de revisar completament.

  • Tito Cava

    12/06/2013 10:45

    Un MOLT bon negoci el de les revistes científiques .. però això passava ja en molts altres àmbits, ja que en música si volies que un tema propi veiés la llum…havies d’acudir a una discogràfica i pregar per a que el sentissin … (si pagaves tampoc ho veien malament del tot) si els agradava automàticament els hi havies de cedir una part molt important dels teus drets a ells ….. així que al final la solució va ser que la gent va crear les seves pròpies discogràfiques….

    Suposo que al final és el que passarà tb en el món de la ciència .. la gent implicada, que creu que així les cose no van bé, ha de crear noves revistes científiques que amb el temps acabin agafant prestigi i a on no només valorin els articles que a ells els hi siguin rendibles econòmicament parlant…!!!!!

  • Daniel Closa

    12/06/2013 9:30

    ferran. El PlOS one és el que va trencar el gel en el tema de l’Open acces. La clau és que no cobren per accedir als treballs, però els autors seguim pagant per publicar.
    De fet, que una part ens toqui pagar-la s’enten si penses que les revistes de ciència no es compren al quiosc i que l’unic mercat que tenen son les institucions acadèmiques. Quan calia publicar la revista en paper, els autors es feien càrreg de part de les despeses. I per això en color eren més cares. Però amb el pas al món digital la cosa ja es molt mensy comprensible.
    Amb l’Open Acces, en que lesfonts d’ingresssos són la publicitat, suposo que també tocarà seguir co-pagant la publicació. I caldrà anar filtrant les revistes que són simplement un negocir rodó aprofitant la presió que tenen els científics pe publicar.

  • ferran

    12/06/2013 9:23

    I el model PLOSONE quina opinió et mereix? està trencant amb aquest model? sembla que baixant preus i oferint en obert tot les plublicacions estan obtinguent un ingressos exagerats…

  • Daniel Closa

    12/06/2013 8:54

    Carquinyol. És un gran negoci. De fet, ara estan sortin revistes cientifiques com bolets a la Xina i altres paisos asiatics. És relativament fàcil publicar sempre que paguis una morterada. I de vegades descobreixes el preu real al final del proces. Com que no tenen gaire factor d’impacte no són interessants, però els editors ja fan i desfan perque s’autocitin molt i així pugi el factor d’impacte. Per això al final sempre es parla de les mateixes revistes, que segueixen sent cares, però al menys cuiden la qualitat dels treballs (i tot i així …)

    Siinera. Fins i tot amb el permís de l’autor? Conye, el gran germà era un aficionat al costat d’això! El món de l’art també té els seus camins inescrutables (Imagino que tots elsambits de l’activitat humana)

    Esther. Una pregunta que em faig és, al segle XXV (o abans i tot) quin percentatge de trebvalls científics es consideraran dignes de crèdit? Jo crec que un percentatge molt baix. El problema és que no hi ha manera d’identificar aquest percentatge. Però estic segur que algunes revistes podrien desaparèixer junt amb tots els seus treballs publicats i no passaria res.

  • Esther

    12/06/2013 8:32

    … i quan en el segle XXV analitzin la ciència que es fa ara, veuran que els científics van estar abduïts per un sistema editorial absurd i que els pobres només es preocupaven molt per publicar treballs amb revistes de bones i competir per uns índexs incoherents …

  • Sinera

    12/06/2013 8:15

    Realment sembla el món a l’inrevés! Pagar per publicar i robar-te el copyright! Un doble robatori!

    Això sí… Escrius un article pseudocientíc per un diari i a sobre et paguen…

    Un cas semblant que he viscut en carn pròpia: un artiste-pintor em demana fer-li una pàgina web amb les seves pintures… la fas… la poses al teu servidor… i un temps després et ve una demanda de l’SGAE… Els comuniques que ha estat el propi artiste qui ho ha demanat i que s’ha fet gratuïtament… RES A FER! Toca pagar! I tancar la pàgina! El pintor no hi pot fer res. Ni tan sols importa que t’hagi signat un permís! Finalment i molt emprenyat vaig tancar totes les pàgines que per amor a l’art havia posat a Internet. Encara ara em fa una certa por mantenir algunes pàgines del Miquel Martí Pol i del Cusachs sobre poemes de l’Espriu… Una mica trist!

  • Carquinyol

    12/06/2013 7:36

    Els que són molt intel·ligents són els de les revistes científiques. Això de cobrar per publicar coses d’altres, amb revisions ‘By the face’ i amb apropiació de drets d’autor és bestial.

    Cria’t fama de revista prestigiosa i posa’t a dormir.