Curiosament

Janus1.JPG T’enamores i la primera conseqüència és que la teva visió de la realitat pel que fa a la persona en qüestió queda completament deformada. Magnifiques fins l’absurd les seves virtuts mentre que ignores olímpicament els seus defectes. És genial mentre dura l’enamorament, però una font de problemes importants si l’engany s’allarga massa en el temps. El retorn a la normalitat i a una visió més objectiva pot ser suau o sobtat, tranquil o dolorós, però l’important és que tingui lloc.

El cas és que l’enamorament només és un cas extrem d’aquesta distorsió en les percepcions. Perquè adaptar la realitat a les expectatives, als sentiments o a les conviccions ho fem tots, de manera més o menys marcada, en molts aspectes de la vida. De fet, bona part de la feina dels científics està encaminada a evitar aquesta tendència. Per això filem molt prim en els controls i per això, les conclusions de molts treballs generen una certa hostilitat. Normal, ja que no hi ha res més emprenyador que algú et vingui amb dades a demostrar que la noia dels teus amors no és tan maca, tan simpàtica ni tan bona persona.

Però és curiós mirar com per segons quines coses es fan servir diferents barems.

Hi ha qui s’indigna si la indústria farmacèutica finança un estudi sobre determinats medicaments. Aparentment aquest finançament invalida el disseny, la base teòrica i totes les conclusions. Però, curiosament, els sembla perfecte que un laboratori farmacèutic (de productes homeopàtics) financi una càtedra i un “llibre blanc de la homeopatia”. En aquest cas el finançament i el fet d’estar redactat per un laboratori homeopàtic sembla que no invalida res.

Hi ha qui s’angoixa pels efectes que puguin tenir les radiacions dels mòbils, dels microones, dels ordinadors i del wifi. Però, curiosament, les radiacions del Sol a la platja a ple migdia no els semblen problemàtiques. Com que és llum del Sol i el Sol és una cosa “natural”, doncs no pot ser dolenta. Que tinguem dades contrastadíssimes sobre l’efecte de l’excés de llum solar sobre el càncer de pell i, en canvi no tinguem evidència de càncer causats per els microones o els telèfons mòbils son detalls irrellevants.

I parlant d’energies. Hi ha qui s’inquieta per totes les fonts d’energia que ens envolten, de les nuclears fins als camps magnètics dels aparells domèstics. Donen per fet que són inquietants encara que totes són energies que coneixem, controlem (més o menys) mesurem i entenem. Però, curiosament, consideren saníssimes unes energies vitals, holístiques o tel·lúriques, que tenen tendència a acumular-se a les mans de curanderos, als extrems de polseres de colors o (o amb boletes) i que flueixen per les parets dels edificis. Sembla que el fet que ningú les ha mesurat, descrit o manipulat de manera reproduïble, és un detall que només té importància per uns pocs descreguts.

Hi ha qui s’indigna pels diners gastats en un accelerador de partícules que ens permet endinsar-nos en el món de les partícules per entendre millor com és l’Univers i descobrir els detalls de la física quàntica. Però , curiosament, dóna per bones explicacions ridícules sobre el funcionament del cervells, la interpretació dels somnis o els missatges extraterrestres basades en una pressumpta “física quàntica”. Aparentment per parlar i aplicar la física quàntica, no cal saber gaire res sobre el que realment és la física quàntica.

Hi ha qui no creu en les religions… però curiosament creu fermament en el karma

Hi ha qui creu que tot el natural és bo… però curiosament ignoren els verins, les malalties o els paràsits.

Hi ha qui creu que la tecnologia és dolenta… però curiosament no sobreviuria ni 24 hores en una selva tropical.

Hi ha qui creu que tot temps passat va ser millor…. però curiosament no inclouen el període de la pesta negra a Europa.

Hi ha qui diu que els científics ens prenem la ciència com una fe més… però curiosament no hi ha sistemes basats en la fe que incloguin estudis controlats, aleatoritzats i doble cec per defensar les seves creences.

I és que estar enamorat és genial, però és important mantenir una mica (només una mica) de la part racional de cervell en funcionament. Puc seguir enamorat igual tot i entendre que la noia no és la més bonica del planeta.

6 comentaris

  • Ramon Crehuet

    19/06/2013 1:30

    Sinera, conèixer els mecanismes no vol dir saber canviar-los. A vegades això pot ser molt difícil. En un context ben diferent, mira avui les inundacions de la Vall d’Aran, els mecanismes de les quals es coneixen prou bé i, no obstant, evitar-les és complicat o impossible.
    En el cas dels transtorns de conducta, un problema és que caldria actuar selectivament a una zona del cervell. Els mateixos neurotransmisors donen efectes diferents segons quines neurones activen! I això, amb medicaments que prenem com a píndoles i que es distribueixen per tot el cos, no és gens trivial.

  • Daniel Closa

    18/06/2013 20:29

    I si no és Janus, que sigui el gran FSM qui escolti els teus desitjos! :-D

  • Joan Codina

    18/06/2013 10:36

    Clar que sí Dan!!

    Que el déu de les moltes cares t’escolti i s’endugui a tots aquells que propaguen collonades basades en una suposada física quàntica

    PS: Ja que el déu Janus només té dues cares li demano que com a mínim els enviï a picar pedra a un espai de Hilbert. O els martiritzi amb funcions de quadrat no integrable.

  • Daniel Closa

    18/06/2013 9:12

    Carquinyol. La mega-conspiració dels científics, metges, farmacèuitics…. i vigilada de prop pels informàtics, que tenen ulls a tot arreu!

    Sinera.En teoria si. Però estem molt lluny encara d’entendre els mecanismes que hi ha a la base. Tot just começem aidentificar alguns mediadors i algunes cèl·lules que hi participen. Només tenim algunes peces del puzle. No sabem com encaixen i tampoc sabem quina figura formen al final. Per això els tractaments encara funcionen de manera molt poc fina.
    La solució, és clar, és seguir investigant.

  • Sinera

    18/06/2013 8:14

    Si coneixem els mecanismes (o els neurotransmisors) cerebrals de l’enamorament… o els que provoquen fanatismes, fòbies, autoenganys, pors… no podrien els científics revertir amb drogues aquests mecanismes?

    Posem un cas: una nena d’once anys desenvolupa una anorexia nerviosa amb la qual se li trastoca la pròpia percepció del seu cos. No hi ha manera de revertir el procés a base d’enganyar alguns neurotransmisors que s’han passat de rosca?

    És possible actualment, mitjançant drogues, revertir l’enamorament de manera senzilla?

    Com es pot fer que, una vegada el cervell ha pres la decissió d’autoengayar-se, per revertir el mecanisme usat pel propi cervell… per fer-lo tocar de peus a terra i que accepti la realitat de nou?

    I és que la recuperació de la realitat a base de sicologia i temps resulta excessivament llarga massa sovint. Mestic referint més que res al cas de l’anorexia nerviosa, que em toca de prop, i que sembla que algun laboratori farnacèutic hauria de tenir algunes claus químiques, com en el cas de les depressions…

  • Carquinyol

    18/06/2013 7:46

    És que com sabem tots que els científics sou una colla d’agents de Mordor que quan no esteu investigant coses que poden destruir el planeta 100 vegades esteu enmig de fosques manipulacions. En canvi l’esperit de Gaia és pau, harmonia i flors…