Pluja, neu i riuades

gruixos1213_bonaigua copia.jpg Es parla de la tempesta perfecta quan s’agrupen diferents fenòmens (habitualment meteorològics, però no sempre) que, per separat serien importants però que junts multipliquen els seus efectes de manera exponencial. Això és una mica el que ha passat a la Val d’Aran i altres zones properes del Pirineu. La única diferència amb la tempesta perfecta és que els diferents factors no han sorgit de cop sinò que s’han anat preparant durant mesos.

En realitat, tot i que realment va ploure molt, tampoc va ser una cosa que justifiqués les grans riuades. La pluja que va caure va actuar sobretot com desencadenant. El problema s’havia preparat al llarg de l’hivern i sospito que molt especialment la setmana del 14 al 22 de maig i de nou, el 31 de maig. Aquells dies va fer mal temps, va ploure i a molts indrets vam comentar el fet que encara caigués neu al Pirineu. De nou, no era un fet massa excepcional. Nevades al maig no són habituals, però ocasionalment n’hi ha.

El cas és que després d’un hivern amb moltes nevades, quan la capa de neu començava a disminuir, van arribar aquests dos episodis que van fer que es recuperessin uns nivells que ja eren extraordinaris. Això és veu força bé a la gràfica de l’evolució del gruix de neu a la Bonaigua. L’habitual és que per aquestes dates pràcticament ja no en quedi. A mitjans d’Abril comença a disminuir el gruix i a finals de maig la majoria de neu ja és només un record. Aquest any les coses han anat molt diferents i a principis de Juny hi havia més neu que al mig de l’hivern d’un any normal.

Tanta neu fa que els rius ja baixin més plens de l’habitual. El desgel mobilitza una quantitat d’aigua molt superior a la normal. De totes maneres, mentre la cosa vagi fent a ritme pausat, els rius, els pantans i tot el sistema hídric ho pot anar absorbint. Però aleshores van arribar els altres dos factors. La temperatura, finalment ,va pujar i va arribar una tongada de pluges.

Quan la pluja cau sobre la neu el més normal que contribueixi a desfer-la. Si fes molt fred, l’aigua es congelaria, però el cas és que si la precipitació és en forma de pluja vol dir que no en fa massa de fred. Per tant, l’aigua cedeix calor a la neu, que augmenta la seva temperatura i es fon. La diferència de temperatures entre la pluja i la neu i la quantitat d’aigua que caigui determinaran com d’intens serà el fenomen. Aquesta vegada les pluges han arribat quan la temperatura ja s’havia enfilat força i ha plogut molt, de manera que la fusió de la neu ha sigut molt intensa i ràpida.

El resultat és que molta neu s’ha fos sobtadament i ha generat una gran quantitat d’aigua que s’ha afegit a una xarxa hídrica que ja anava carregada. Calia la combinació d’un hivern abundant en neu, de dues nevades a finals de maig, d’un augment de les temperatures i d’una pluja intensa i abundant. Cap d’aquests fets és particularment excepcional, però quan s’agrupen tots en un ordre determinat fan que la natura mostri la seva cara més hostil. És d’aquelles coses que passen només una vegada cada molts anys, però que abans o després inevitablement passen.

 

 

7 comentaris

  • lsole

    20/06/2013 0:41

    Quan veig aquests episodis el que em ve al cap és com és de fàcil esborrar l’empremta humana. Uns quants segles sense manteniment i aviat ningú sabria que hem estat al planeta.

  • Daniel Closa

    19/06/2013 16:59

    També en l’espai. I segons l’orografia de l’espai la cosa es multiplica.
    A més, hi ha el tema de com afecta als humans. Per molt perfecte que sigui la tempesta, si no poséssim res al llit d’inundació dels rius, els problemes serien molt menors. És increïble que encara s’hi posin edificis, polígons o càmpings. Al llit d’inundació d’un riu, la riuada arribarà. Abans o després, però arribarà. Si ho volem ignorar, el problema és nostre.

  • tramuntaire

    19/06/2013 12:18

    Jo afegiria que els factors per desencadenar una “tempesta perfecta” han de coincidir en el temps, però també en l’espai. Però de fet hi ha tants “espais” al món que molt sovint en un lloc o altre es desencadena una tempesta perfecta, i potser a pocs quilòmetres, no. Les catàstrofes naturals ocorren cada dia i simplement cal estar preparats localment.

    L’altre cosa és tenir en compte que aquests fenòmens són, com diu la paraula, naturals, i que una riuada arrasi un bosc no sol tenir cap conseqüència ecològica. Als humans ens afecta com a individus, igual que a la pobra colònia de formigues que ha comès la imprudència de fer el seu niu massa a prop de la llera.

  • Daniel Closa

    19/06/2013 9:17

    Carquinyol. I tant. Això s’ha vist molt clar enl’actitud de la gent de l’Aran. Arriba a passar a Barcelona i estaria ple de víctimes per anar a fer ñfotos a primera línia, mentre uns altres estarien donant la culpa al gobern. Al menys, la gent del Pirineu en general saben com les gasta la muntanya i on estan els límits.

    Sinera. Jo crec que no es que faci demostracions de força. Sempre les ha fet. Som nosaltres que tenim tendència a oblidar-les. Amagatzemem moltes dades, però no tenim gens de memòria.

  • Sinera

    19/06/2013 8:58

    Potser va per quan anàvem a buscar aigua amb vaixells… És bo que la natura ens digui sovint que encara és una mica lliure… per bé que no cal que s’ho agafi amb tanta ràbia!

    Potser se li arriba la ràbia que portem a dintre tots els ciutadans i, com ella encara pot esclatar -no com nosaltres, els domesticats- li agradi fer demostracions de força.

  • Carquinyol

    19/06/2013 7:42

    I ens torna a recordar (una vegada més) que davant la força dels elements sovint ben poca cosa podem fer, només apartar-nos.