Arxiu del dimarts , 24/09/2013

L’arbre de Joshua

dimarts , 24/09/2013

joshua tree.jpg Un dels arbres més famosos del planeta no ho és per cap característica botànica sinó per donar nom i aparèixer a la portada del àlbum de U2 “The Joshua Tree”. Sense discutir les virtuts de les cançons que hi apareixien, cal dir que l’arbre de Josuè, el Joshua tree o, més tècnicament, la Yucca brevifolia, és una planta d’allò més interessant.

Per començar, l’arbre de Joshua no és estrictament un arbre. Si tallem el tronc i busquem els anells de creixement típics dels arbres, dons no els veurem. El tronc és fet de fibres i la planta creix de manera ben curiosa. Primer fa un creixement completament vertical, sense branques ni res que s’hi assembli. Tot seguit, quan fa entre dos i tres metres, el creixement s’atura, fa una mena de flor (una inflorescència) les fulles cauen i la part de l’extrem mor. A continuació apareixen algunes branques que creixen en una altra direcció.

La història es va repetint i la gràcia es que les branques que van sortint poden anar en qualsevol direcció. Per això, de vegades es troben exemplars que presenten formes absurdament recargolades.

Com qualsevol vegetal que visqui al desert, les seves arrels poden enfonsar-se molt al terra. En alguns exemplars de Joshua tree es pensa que arriben als 11 metres de fondària. Per una planta de tres metres d’altura no està malament. De fet, el que queda a la vista és la part més petita de la planta.

En el tema de la reproducció també hi ha coses interessants. Les flors que fa fabriquen el pol·len, però és tan enganxós que amb el vent no n’hi hauria prou per garantir la fecundació de prous flors. La responsabilitat de la pol·linització dels arbres de Josuè cau en l’arna de la Iuca. Un arna que ha establert una relació simbiòtica amb aquests vegetals.

El canvi climàtic és una amenaça important per aquests vegetals. Ja viuen en condicions prou extremes com per que els hi ho posem més difícil fent que la temperatura del planeta augmenti una mica més. Un problema no només per aquesta arbres sinó per moltes altres espècies que en depenen. Als deserts, les xarxes ecològiques són molt marcades i la desaparició d’una espècie n’afecta moltes més. Això passa a tots els ecosistemes, però al desert no n’hi ha gaire per triar i les alternatives són moltes menys que a qualsevol altre tipus de bosc o prat.

És interessant mirar la forma de les fulles. Apunten cap a dalt i tenen per l’interior una forma lleugerament còncava. En les poques ocasions en que plou al desert, les fulles recullen l’aigua que els cau a sobre i aquesta forma fa que la dirigeixin de manera que regalimi precisament cap al tronc i fins a la base de l’arbre, on les arrels la podran aprofitar tota.

Diuen que si voleu veure l’arbre de Joshua en tot l’esplendor haureu d’anar-hi una nit de lluna plena. Durant el dia les flors es tanquen sobre si mateixes i de fet, tot l’arbre està metabòlicament poc actiu. Fins i tot l’activitat de les arnes de la iuca té lloc de nit. És aleshores quan les flors s’obren, deixen anar el seu aroma i mostren el seu millor aspecte.