Arxiu del dimecres, 25/09/2013

Pedres, parets i morter

dimecres, 25/09/2013

paret.jpg L’estiu és una època ideal per modificar les rutines i fer coses noves. Aquest any m’ho he passat d’allò més bé fent de paleta. Reparant unes parets velles que calia rejuntar. Com que es tractava d’una casa de poble la meva ignorància sobre el tema quedava compensada pels coneixements dels veïns. Ells em van explicar com picar la paret per eliminar les restes velles, com fer el morter, com escampar-ho per les juntes, com reposar les pedres que faltaven i on trobar tots els materials necessaris. Com tot, quan ja ho saps no resulta tan difícil. La recepta és bàsicament una barreja de tres parts de sorra amb una part de calç i la quantitat d’aigua necessària per obtenir un morter amb la consistència adient.

Ara fem servir ciment, més resistent, però els humans hem construït amb calç des de fa mil·lennis. Hi ha temples de l’antic Egipte fets amb morter de calç i encara aguanten dempeus. I ara em fa gràcia pensar que estava fent servir unes proporcions que ja van ser establertes a l’època de Juli Cèsar per Marc Vitruvi a la seva obra “De Architectura Libri X”. Aquest Vitruvi és el mateix que va proposar unes proporcions pel cos humà amb les que Leonardo da Vinci va dibuixar el seu famós “Home de Vitruvi”. No hi ha gaire gent que pugi presumir de deixar escrites unes instruccions que continuen sent perfectament vàlides dos mil anys després.

La falta de costum en fer aquestes coses feia que al final del dia estigués baldat. Però això és un detall menor comparat amb el plaer de treballar en alguna cosa física, que quan l’enllesteixes la pots mirar i tocar. Era fantàstic passar el dia fent una cosa que no requeria estar mirant una pantalla!

Però els hàbits no desapareixen i de seguida vaig començar a donar-li voltes a que era el que estava passant entre les meves mans. Per quin motiu, la barreja de calç, aigua i sorra s’enduria? Quines reaccions químiques hi estaven implicades? I ben mirat, allò que li diem calç…, que coi és?

De manera que he buscat una mica i en realitat és molt més interessant del que sembla.

El nom de calç simplement fa referència l’òxid de calci, un compost que pot aparèixer de moltes maneres diferents. Per fabricar la calç partim de pedra calcària que s’obté de les canteres i que estrictament és carbonat càlcic (CaCO3). Aquestes pedres es posen en forns i s’escalfen molt, de manera que perden CO2 i es queda l’òxid de Calci (CaO). És el que s’anomena “calç viva”.

Tot seguit, se li posa aigua per generar la “calç apagada”, que químicament és hidròxid de calci (Ca(OH)2) i que ja és la que es fa servir per construir.

Hi ha més detalls, però la reacció química important tindrà lloc entre la calç apagada i el CO2 de l’aire. El resultat serà carbonat de calci (CaCO3) i aigua. L’aigua s’anirà evaporant i desapareixerà en uns dies, però el detall important és que el que queda és, precisament, allò que teníem al principi: carbonat de calci. Una roca calcària que ara ja no estarà a una muntanya o una cantera sinó que forma part de la paret que hem construït. La diferència és que no serà tan dura com la original perquè la barregem amb sorra o altres elements que li donen més o menys duresa, flexibilitat, permeabilitat i el que decidim que cal en cada cas.

Però el cas és que tot plegat és un cicle tancat. El cicle de la calç, que ens permet partir d’una roca i acabar de nou amb el mateix tipus de roca convenientment modificat per aplicar-lo als nostres interessos. Bàsicament els humans hem anat desfent les pedres per mirar que es tornessin a generar al lloc i de la forma que ens interessava.