Arxiu del divendres, 27/09/2013

Vull morir

divendres, 27/09/2013

end.jpg Jo vull morir.

No pas ara, no patiu. Ni en un futur immediat si puc evitar-ho. M’estimo intensament la vida. Em fa feliç la curiosa capacitat d’anar aprenent, descobrint, explorant, gaudint, estimant i meravellant-me de tot el que m’envolta. A sobre, he tingut la immensa sort de viure en un moment històric i en un indret geogràfic que em permet disposar d’un nivell de vida inimaginable per la quasi totalitat dels éssers humans que han existit al llarg de tota la història. En soc plenament conscient. Però tot i així, vull morir quan arribi el moment.

La reflexió la faig cada vegada que veig notícies on es proposen millores terapèutiques que ens apropen a una hipotètica immortalitat. Aproximacions basades en cèl·lules mare, en la substitució d’òrgans, les noves tècniques de la biònica, la biologia molecular o fàrmacs i productes altament improbables permeten somiar amb una vida sense límits i amb un cos eternament jove.

D’entrada sembla genial. Però quan hi penso una mica m’adono que  les coses no són tan boniques com poden semblar i que la immortalitat pot ser una condemna terrible.

Encara m’agrada viatjar, però cada vegada em costa més sorprendre’m o emocionar-me com les primeres vegades. M’agrada llegir, però cada vegada trobo més històries que recorden altres que ja vaig llegir fa temps. M’agrada gaudir dels plaers de la vida, però ja no n’hi ha gaires que no hagi tastat. Com és natural, les novetats cada vegada són més infreqüents i tot plegat no és res més que l’efecte d’anar envellint. Un procés que el començem des del mateix dia que naixem.

No passa res perquè no es pot viure només de novetats. Les persones sàvies són les que poden apreciar i gaudir amb els fets rutinaris, amb paisatges coneguts i amb el dia a dia. Però fins i tot això, a la llarga ha de cansar. He vist molts avis que en un estat físic raonable, deixaven de llegir perquè ja els eren igual els llibres. No els interessava el cinema perquè ja coneixien totes les històries. Només canviava la cara dels protagonistes i el nivell dels efectes especials. Els feia mandra passejar perquè ja coneixien tots els secrets del paisatge…

Ens amoïna l’estat físic del cos, però el veritable problema el tenim a la ment. Les nostres cèl·lules han evolucionat per viure un nombre considerable, però limitat d’anys. Amb la biomedicina podrem anar allargant la història un temps i, sobretot, podrem fer que la qualitat de vida tingui un nivell molt alt fins al final. És una notícia excel·lent, però no se si avancem al mateix ritme pel que fa a la ment. Tot sembla indicar que la nostra ment també permet viure molt bé durant molts anys, però al final també s’esgota. No per malalties i envelliment, que també, sinó per una mena de esgotament intel·lectual que fa que al final ja en tinguis prou. A més, la memòria té una capacitat limitada. Ja no recordo moltes de les coses que vaig fer de nen. Persones que vaig conèixer ja són només un nom o una fotografia vella, però no tinc present la veu, l’olor, la manera de moure’s… Els records es van esvaint inexorablement, en part per deixar espai per altres records més recents i en part per el simple desgast de les connexions neuronals.

Viure pot ser (hauria de ser!) un plaer, però tots els plaers han de tenir un límit. L’arròs que vaig menjar a l’Ametlla fa un parell de setmanes era deliciós, però seria incapaç de menjar-ne cinc  quilos en un àpat. Un orgasme està molt bé, però si durés sis hores sense interrupció seria una agonia. M’encanta la ciència, però cada vegada em costa més seguir el ritme de descobriments i cada vegada n’hi ha menys que realment em deixin al·lucinant. Viatjar és genial, però passades un parell de setmanes ja tinc ganes de tornar a casa. Qualsevol cosa que m’agradi, m’agrada dins d’uns determinats límits.

M’estimo la vida, però fins i tot aquesta estima tindrà un límit algun dia. No se quan serà i per cert que no tinc cap pressa. Com que soc humà, a l’hora de la veritat segurament dubtarè, m’entristirè i pensarè que encara no era el moment. Sigui com sigui, voldria arribar al final d’una manera digna i sense patir, però no tinc cap intenció de renunciar-hi a un final. Per això, les promeses d’immortalitat, a part del fet que ara com ara encara no me les crec, em semblen una mica absurdes. Lluitar contra les malalties, la mort prematura i millorar la qualitat de vida son tasques d’allò més nobles. Allargar la vida tant com sigui possible també, però només dins d’uns límits “humans”.

Fins on sabem l’Univers té una mica més de catorze-mil milions d’anys. Contra tot pronòstic, una petita quantitat de matèria, feta d’àtoms que es van generar dins el nucli d’una estrella i que van romandre formant part de la superfície d’un petit planeta es van organitzar adquirint un grau de complexitat suficient com per prendre consciència de si mateix, a aprendre i a reflexionar sobre tot el que l’envoltava. Cada un de nosaltres és un fragment de l’univers, de pols d’estrelles, de biosfera conscient.  Ens costa adonar-nos de com en som d’afortunats només pel fet d’existir ara i aquí. I com tots els plaers importants, cal saber gaudir-ne al màxim durant el màxim temps possible. Però no més.