Arxiu del mes: octubre 2013

La presentació i els seus efectes secundaris

dijous, 31/10/2013

100-curiositats-de-la-medicina.jpg Cada vegada que presentes un llibre és una ocasió especial. I ahir no va ser cap excepció. L’indret, l’Hospital Clínic, ja era una mica diferent de l’habitual llibreria. Però tractant-se d’un llibre sobre medicina, era l’indret adient. Allà vàrem comentar que era poc habitual ja que, amb l’excepció dels naixements, als hospitals sempre acostumes a anar-hi a contracor. La presentació, a càrrec del dr. Salvador Navarro, un amic i company en la lluita amb les malalties pancreàtiques, em va fer posar vermell i no puc més que agrair les seves paraules.

I, com sempre, el millor va ser les trobades amb coneguts, desconeguts i retrobats. En cada ocasió m’he endut un record particular. Descobrir per primera vegada als que fan comentaris al blog o que tenen blogs que seguia. Contactar per primera vegada amb algú amb qui al final es va establir una relació professional ben inesperada. Adonar-te que en una presentació vas veure per darrera vegada algú. I aquest cop, retrobar vells amics amb qui feia molts anys que no ens veiem.

Realment, els blogs i els llibres ofereixen un ventall de satisfaccions del tot insospitat!

pres1.jpg

pres3.jpg

pres2.jpg

 

 

Titulars, ideologies i “ciència”

dimecres, 30/10/2013

Sin título-1.jpg Que voleu que hi faci? Hi ha coses que d’entrada m’emprenyen. M’emprenya la manipulació, la falsedat o, com a mínim la falta de rigor. M’emprenya que facin servir presumptes estudis científics per vendre ideologia. M’emprenya més si la ideologia és cavernícola. I encara m’emprenya més si l’estudi ni tan sols afirma el que el diuen que diu. I ahir, a la Razón, vaig topar amb una notícia que contenia tots i cada un d’aquests ingredients concentrats en un exemple magistral de com fer servir la ciència per justificar prejudicis freudians.

La notícia apareixia a la secció de “Ciència” (ai!) i al titular s’hi llegia: “Un estudio confirma que la mujer puede hacer dos cosas a la vez”. Tot seguit, una foto d’una senyora treballant a la cuina i al peu de foto hi posen: “En una cocina hay que aprender a hacer muchas cosas a la vez”. (Molt subtils amb els seus missatges no semblen)

Aleshores has de decidir si rius o segueixes amb l’emprenyada. I com que aquesta mena d’actituds no mereixen que hi dediqui massa esforços per part del meu sistema neuroendocrí, faig un esforç i trio el riure. No n’hauria de fer més cas, però em pot la curiositat i decideixo seguir el fil de la informació. D’on ho han tret i que deia exactament l’estudi? Més o menys la feina que el presumpte periodista hauria d’haver fet i que , evidentment no s’ha pres la molèstia de fer. Seguint un parell d’enllaços arribo a l’article original, publicat a “BMC Psychology”, i de seguida veig que al resum del treball els autors ja avisen que “…la manca d’estudis empírics sobre les diferències de gènere pel que fa a la multitasca fan que calgui anar amb molt de compte amb les generalitzacions”. Un suggeriment que, òbviament, ha  ignorat el qui va escriure la notícia.

L’estudi no és massa difícil d’entendre. Quan es parla de multitasca es pot fer referència a dues situacions. En un cas pot ser anar fent diferents activitats més o menys seguides i barrejades, però no simultàniament. L’exemple que posen els autors és el de la secretària que respon al telèfon, revisa l’agenda, envia un fax i atén a les visites. Fa de tot, però no ho fa simultàniament. L’altra possibilitat és fer dues tasques, en principi senzilles, però que si les volem fer simultàniament no ens en sortim. Si volem dibuixar un cercle amb una ma i una línia recta amb l’altra, descobrim que és extraordinàriament complicat de fer-ho bé sense un cert entrenament.

Els autors han fet dos experiments, un per cada situació. En el primer, era una versió sofisticada del joc “…en Pau ha dit”. Apareixien unes instruccions a la pantalla. Si apareixien per la meitat superior havien de fer una cosa, si apareixien per la part de sota havien de fer una altra. Simplement has de pensar un moment abans de fer-ho. Fàcil, però mai saps per on sortirà el següent i que hauràs de fer. Els investigadors mesuraven com s’allargava el temps de resposta en comparació a quan només hi havia una opció. I en això van trobar que el retràs en la reacció era més gran en els homes que en les dones.

En l’altre experiment tenien tres tasques per resoldre. Identificar uns senyals en un mapa, fer uns càlculs matemàtics senzills i especificar un camí per localitzar unes claus perdudes. Això havien de fer-ho mentre per telèfon els anaven fent preguntes tipus “Quina és la capital de França?”. En aquest experiment, les dones van obtenir millor puntuació, però només en el problema de “trobar les claus” A la resta no hi va haver diferències. (I, de fet, les diferencies observades eren significatives, però realment petites).

Quina conclusió treuen els autors? Doncs assenyadament comparen els seus resultats amb els d’altres estudis fets per altres autors que van trobar que eren els homes els que obtenien millors puntuacions. La conclusió final és que possiblement sí que hi ha diferencies entre gèneres a l’hora de fer multitasques, però que no es pot generalitzar i que segurament en determinats tipus de multitasques un gènere s’hi desenvolupa millor, mentre que en altres experiments serà l’altre gènere el que guanyarà. I per descomptat, les diferències no són tan grans com per començar a generalitzar. Un detall, aquest, que remarquen explícitament.

Per tant, el titular hauria de ser “Tant homes com dones poden fer dues coses a la vegada, amb petites diferències que depenen de la mena de coses que es tracti”. I per triar la foto, al diari podrien haver escollit una dona fent cirurgia, dirigint una empresa o comandant la Estació Espacial Internacional. Tots són exemples d’activitats multitasca que dones i homes han demostrat que poden fer indistintament. De fet, el peu de foto diu poc de la notícia però molt de la ideologia del qui l’ha triat.

Avui, presentació

dimecres, 30/10/2013

Només un recordatori.

Inv100medicinaBCN.jpg

(Ah! I ja n’estem preparant una altra, a Puigcerdà, per d’aquí unes setmanes.)

Una ciència passada de revolucions?

dimarts , 29/10/2013

micro.jpg A la vida, sempre és important trobar un punt d’equilibri. Tots els excessos són dolents , però acostuma a ser molt complicat esbrinar quin és el moment en que estàs anant massa enllà o estàs fent curt. Això es pot aplicar a quasi tot, i en el camp de la recerca científica ja hi ha força indicadors que cal tornar a ajustar els paràmetres. Molts senyals suggereixen que la credibilitat, una de les principals característiques de la recerca científica, està en risc.

Un indicatiu va ser el lent però mantingut augment en el nombre de cassos de frau científic. Investigadors que feien grans descobriments que posteriorment resultaven ser falsos. Frau sempre n’hi ha hagut, però se suposa que ha de ser poc habitual ja que les falsificacions de seguida es faran evidents. Tant bon punt altres investigadors intentin reproduir el teu treball veuran que les coses no surten. Quin idiota falsifica els resultats sabent que tothom ho sabrà en poc temps?

Doncs bé. Cada vegada hi ha més idiotes d’aquests. I quan detectes una tendència com aquesta, és assenyat parar-hi atenció.

Però més enllà d’aquests casos més mediàtics, resulta més inquietant un cert rerefons de pèrdua de rigor en la feina dels científics. Ja hi ha un cert acord en que els grans treballs costen molt de reproduir. De fet, quasi és una broma que un treball publicat a Nature, Science o similars, és impossible de reproduir. Potser és que tenen un nivell tecnològic acollonant, però potser hi ha alguna cosa més.

També és cada vegada més freqüent que empreses farmacèutiques que comencen estudis de fàrmacs que al laboratori funcionaven raonablement bé per tractar tota mena de malalties, quan es portaven a la pràctica en humans resultaven fracassos estrepitosos. Ja sabem que una cosa és el laboratori, les cèl·lules en cultiu o els ratolins, i una altra els humans. Ja s’espera que molts treballs no es podran aplicar. Però de nou, hi ha el sentiment que el nombre de fracassos comença a fer-se massa gran.

En tot cas, no es tracta d’opinar sinó de mesurar (que per això som científics) de manera que fa un any van enviar per publicar un estudi fals amb evidents errors de disseny i de interpretació. Se suposa que algunes revistes no serien prou acurades i el donarien per bo, però la majoria, que sempre llueixen de sistemes de revisió seriosos, detectarien les errades. Però el cas és que de 53 revistes, només 6 van adonar-se.

En realitat és inevitable  ja que el sistema empeny als científics a no fer prou be la seva feina. Si et valoren pel nombre de publicacions i la qualitat de les que fas, doncs no hi ha més: has de publicar articles científics peti qui peti. Si no ho fas, perds el laboratori, el sou i la línia de recerca. Podries pensar que si et limites a estudiar coses de poc risc, amb les que segurament trauràs algun treballat sense importància, te’n sortiràs. Però si et dediques a la ciència és per descobrir coses noves. Tots volem curar la malaltia contra la que lluitem, entendre el mecanisme molecular que ens desconcerta o esbrinar alguna nova característica de la natura en la que fins ara ningú havia pogut explicar. A més, el sistema vol excel·lència. Exigeix publicacions en revistes excel·lents. És així com ens valoren. Per tant, no és sorprenent la temptació d’arrodonir resultats, d’ignorar les dades que no entenem i quedar-nos amb les bones, d’ensenyar unes gràfiques perfectes que potser no són massa reals. Però a les grans revistes, les gràfiques són sempre impecables. Si la teva és correcta, però lletgeta, no te l’agafaran. I amb una mica, només una mica, de Photoshop quedaria tant maca… És fàcil  enganyar-te a tu mateix i dir-te que només ho poses maco però que no alteres res d’essencial.

Fa anys, d’un investigador s’esperava que publiqués relativament pocs treballs però de molta qualitat al llarg de la seva vida. Potser allò era exagerat i per cert que cal exigir resultats quan es fan servir diners públics. Però ara s’ha passat a l’altre extrem i la conseqüència és que quan miro les biblioteques plenes de revistes amb milers d’articles publicat m’he de preguntar, amb una certa inquietud, quin percentatge de tot això es aprofitable. Però no tinc temps per pensar-hi massa. He de treballar en el proper article per poder publicar-lo aviat, que a final d’any ens fan recompte.

 Si volem que la ciència segueixi mantenint estàndards de fiabilitat raonables, potser que a la comunitat científica comencem a pensar en altres sistemes de fer-la, valorar-la i controlar-la. Els símptomes son inquietants però encara hi som a temps. Ara bé, si es deixa per molt endavant…

 

Si busques or, mira als arbres.

dilluns, 28/10/2013

or.jpg Es pot trobar or a les fulles dels arbres, concretament dels eucaliptus. No perquè hi creixi, és clar, sinó com a resultat de l’absorció de partícules d’or per part de les arrels. Tampoc cal que ens entusiasmem i començem a recollir fulles d’eucaliptus ja que les quantitats d’or que es poden trobar són minúscules. Tant, que ha calgut fer servir tècniques de imatges per raigs X al sincrotró SCIRO. Però tot i així pot resultar força útil. Si més no, a Austràlia ja hi ha qui en treu profit.

La idea no és aprofitar l’or que puguin contenir les fulles dels eucaliptus. N’hi ha massa poc i no val la pena. La gràcia s’intueix quan ens adonem de com hi arriba aquestes partícules d’or. Les arrels dels eucaliptus s’ensorren molts metres dins del terra buscant aigua. Fins a cinquanta metres en alguns casos. Quan absorbeixen l’aigua arrosseguen sals minerals i també petites quantitats de minerals que hi hagi a la zona.

L’or que hi ha a les fulles no dóna per res, però serveix com indicador que allà a sota l’arbre hi ha una certa concentració d’or i pot ser un bon indret per excavar. L’arbre faria de biodetector d’or. La gràcia és que és un element que no els fa cap servei i, potser, pot arribar a ser tòxic per la planta. Per tant, intenta desfer-se’n per la manera més expeditiva des del punt de vista d’un vegetal; enviant-lo a les fulles i deixant-lo fora a la superfície.

Però perquè només or? En realitat, els minerals que s’acumulin a les fulles poden donar una idea dels que hi ha sota terra, a no massa fondària. Elements interessants, productes tòxics o combinacions particulars. Res impedeix aprofitar els vegetals per saber el que amaga el terra.

De fet, això de fer servir plantes com a marcadors del que hi ha sota terra no és nou. Una de les tècniques sofisticades la van fer a Dinamarca generant un vegetal transgènic que servia per detectar… camps de mines antipersona.  La planta canviava de color si al terreny hi havia diòxid de nitrogen, un gas alliberat en petites quantitats pels explosius. Si més no, la planta respon bé en condicions experimentals. No se si ja l’han provat en camps de mines autèntics, on només el fet de sembrar-la ja pot ser una mica més complex.

De sempre hem sabut que en funció del terreny, hi viuran millor uns vegetals o altres. Però no es tant freqüent recordar que podem aprofitar aquesta connexió dels vegetals amb la geologia del terreny de maneres d’allò més imaginatives.

I si fóssim l’excepció?

divendres, 25/10/2013

bluemarble.jpg L´únic indret de l’Univers on sabem del cert que la vida hi ha prosperat és la Terra. El nostre planeta blau presenta totes les característiques que permeten que els organismes s’hi desenvolupin i vagin evolucionant des de fa milions d’anys. La temperatura no és extrema, hi ha aigua líquida, presenta una atmosfera protectora  i orbita de manera raonablement estable al voltant d’un Sol que tampoc dóna gaires ensurts. Per això, quan busquem vida en altres planetes, el que ens preguntem és fins a quin punt s’assemblen al nostre.

Però potser estem cometent un error de percepció colossal. Hi ha una possibilitat ben real de viure en un planeta que molts químics extraterrestres descartarien d’entrada com a indret “habitable”. Després de tot, una atmosfera amb oxigen és un problema més que no pas una oportunitat. L’oxigen és un gas tòxic que “oxida” amb molta facilitat els compostos que troba i la seva aparició va representar una de les majors catàstrofes ecológiques que ha patit el planeta. Nosaltres hi estem adaptats, però portem un bon arsenal d’antioxidants dins les nostres cèl·lules. L’envelliment és en bona part, conseqüència de l’oxidació de compostos vitals per la nostra fisiologia. Si deixem una peça de ferro a l’aire lliure, en pocs anys serà consumida per la oxidació. Per molts hipotètics organismes, potser el nostre sigui un planeta amb una atmosfera esgarrifosament corrosiva.

Pensem en l’aigua com element imprescindible per la vida i si mirem al voltant tot sembla corroborar-ho. Tots els éssers vius son fets en gran part d’aigua. El metabolisme funciona sobretot en dissolució aquosa i les propietats químiques de l’aigua permeten un nombre de reaccions que ens semblen ideals per la vida. Però de nou, potser ens enganyem. Que en un planeta ple d’aigua la vida estigui basada en aquesta molècula no hauria de ser sorprenent. L’estrany fora que estigués basada en l’amoníac. Simplement a cada indret tenen lloc les reaccions químiques que són possibles amb els elements disponibles.

La nostra estrella ens sembla amable, però només perquè tenim una capa d’ozó i uns cinturons Van Allen que ens protegeixen de les seves radiacions. Sense això, la intensitat de les radiacions que arribarien a la superfície del planeta faria saltar pels aires les cadenes de DNA i la vida potser només podria tenir lloc a les profunditats del mar. Però en altres indrets el material genètic pot evolucionar establint enllaços més resistents. Unions moleculars que aquí resultarien massa estables per permetre una mínima evolució, però que en altres condicions podrien ser ideals.

Per descomptat hi ha molts motius per justificar que les condicions del nostre planeta són correctes perquè la vida hi floreixi. Però podríem ser l’excepció. Podríem ser els organismes que vivim en un infern oxidatiu, amb pocs gradients tèrmics i temperatures potser massa altes o massa baixes. Podria ser que la vida es trobi normalment en planetes gegants gasosos com Júpiter, en erms gèlids com Plutó o en inferns amarats de rius de metalls fosos en planetes propers a les seves estrelles com Mercuri.

Ja seria mala sort que un dia descobríssim que l’Univers és ple de vida però que no hi podem interactuar ja que està basada en una química radicalment diferent, adaptada a unes condicions que a ells els semblaran ideals però que per nosaltres resultin letals. I si fos així, esperem que no decideixin fer servir el nostre planeta com abocador. Total, des del seu hipotètic punt de vista, en un indret tan tòxic, d’un blau de mort, no hi podria viure res.

Per què cal dormir?

dijous, 24/10/2013

brain flow.jpg Perquè dormim? O millor encara, perquè la pràctica totalitat dels vertebrats ha de dormir? L’explicació més habitual era que durant la nit, mentre dormim, el cervell va fixant la memòria, seleccionant els records importants i descartant els irrellevants.  Això segurament és cert, però és una resposta insuficient. Una persona o un animal privat de dormir pot acabar presentant importants alteracions fisiològiques, al·lucinacions i fins i tot morir. El mecanisme de fixació de la memòria no serveix per explicar això.

Però potser ja hem trobat la resposta. Sembla ser que el cervell necessita dormir per fer feines de manteniment. Però no en sentit psicològic ni res relacionat amb la memòria sinó físicament. Mentre dormim, el cervell aprofita per eliminar restes tòxiques generades pel metabolisme de tot el dia.

Al nostre cos, a més del sistema sanguini, també hi ha el sistema limfàtic. Son petits vasos, oberts per un extrem, que recullen els fluids que hi ha a l’espai entre les cèl·lules. Quan ens donem un cop i s’inflama, veiem que el teixit s’ha omplert de líquid. Doncs aquest líquid que no està situat dins els vasos sanguinis sinó literalment entre les cèl·lules, serà recollit lentament pel sistema limfàtic que, al final, el portarà de nou a la circulació sanguínia.

L’excepció era el sistema nerviós central. Els vasos limfàtics no entren dins el cervell. Es pensava que una funció similar la feia el líquid cefaloraquidi, que és el que hi ha dins la medul·la espinal, però sembla que la cosa és més complicada. Fa uns pocs anys es va descriure un sistema nou anomenat “glimfàtic”. El nom el van triar perquè la neuròglia són les cèl·lules que hi ha al cervell que fan de suport a les neurones però que no són neurones. Aquesta glia forma unes estructures que envolten arteries i venes del cervell de manera que es genera un moviment de fluids entre artèria i vena que serveix per arrossegar el que hi hagi a l’espai entre les neurones. Una mena de sistema de neteja per “mangeraso”. (aquí hi ha un video que ho explica molt clar)

Doncs el que ara han vist és que aquest sistema de neteja de l’espai interneuronal es posa en funcionament tant bon punt uns ratolins s’adormien. I que al despertar, s’aturava, segurament per dedicar el cervell a altres feines relacionades amb la vigília. És fabulós perquè han vist que algunes de les toxines eliminades amb aquest sistema són la proteïna beta amiloide, que es va acumulant durant el dia i que és la que genera les plaques característiques de la malaltia d’Alzheimer.

Tot just ho acabem de descobrir però, si es confirma, les implicacions són immenses. Qui sap si malalties neurodegeneratives tenen arrels en problemes en el sistema de neteja del cervell. No només l’Alzheimer, que és el primer que ens ve al cap a tots, sinó moltes altres patologies en les que una deficient o una excessiva eliminació de mediadors a l’espai interneurones pot afectar el rendiment del cervell, la viabilitat de les neurones o la funcionalitat del sistema.

De vegades dèiem que al dormir, el cervell feia “feines de manteniment”. Pensàvem que era un manteniment del software mental, però resulta que el manteniment important és sobre el sistema de suport físic. Directament netejar l’espai que envolta les neurones.

L’ombra de Lucky Luke

dimecres, 23/10/2013

LuckyLuke.jpg Lucky Luke era famós, entre molts altres aspectes, per ser el pistoler que disparava més ràpid que la seva ombra. Una proesa que a la part del darrere dels àlbums es recordava amb una vinyeta ben característica. Semblaria que aconseguir disparar més de pressa que la pròpia ombra és un fet inhumà, però si ho pensem un moment ens adonarem que, ben mirat, no  n’hi ha per tant.

Intuïtivament pensem que l’ombra és mou simultàniament amb nosaltres. Però de fet, porta un cert retard. Després de tot, l’ombra només és el perfil que resta sense il·luminar quan ens interposem en un focus de llum. Per tant, l’ombra apareix exactament quan la llum que ha passat pel nostre costat impacta contra la superfície on es projecti. Si en Lucky Luke està situat a uns tres metres de la paret, resulta senzill calcular quan triga l’ombra a formar-se.

La velocitat de la llum en el buit és d’aproximadament 300.000 km/s. Si ho diem en metres són uns tres cents milions de metres per segon. En l’aire va una mica més lenta, però podem ignorar-ho per simplificar. Això vol dir que la silueta triga una centmilionèsima part de segon a fer el trajecte o si ho preferiu, uns deu nanosegons.

Per tant, no només en Lucky Luke, sinó tothom prem sempre el gallet una centmilionèsima de segon abans que ho faci la seva ombra.

(OK. No és el mateix abans, que més de pressa, però en un duel a pistoles són conceptes quasi-equivalents i el que sobreviu acostuma a ser el que dispara abans.)

Una cosa diferent és el moment en que la bala arriba a l’ombra. Aquí la cosa ja va més lenta, tot i que en això, les habilitats de Lucky Luke no hi poden fer res ja que depèn només de la física de la bala. Buscant per internet trobo que el revòlver que fa servir és un “Colt Single Action Army”. No tinc massa clar el calibre, però en general les bales que dispara surten a uns 300 m/s. Per fer els tres metres als que situem l’ombra del nostre heroi li cal una centèsima de segon. Poc, però molt més que la centmilionèsima part de segon que requereix l’ombra a formar-se. De manera que Lucky Luke sempre dispara abans que l’ombra, però quan la bala arriba, l’ombra ja ha disparat.

I finalment, fins i tot en el cas que disparés un feix de taquions que anessin a velocitat infinita i impactessin a l’ombra instantàniament, en realitat ell mai no ho sabria. El motiu és que cal un temps perquè tinguin lloc les reaccions químiques a l’interior de les cèl·lules de l’interior de l’ull i, sobretot, cal una estona perquè l’impuls nerviós amb la informació de la retina arribi fins al cervell i es processi correctament fent que a la nostra ment es formi allò que en diem “visió”.

Els impulsos nerviosos van de pressa, però tampoc massa. De fet, només es desplacen per l’interior de les neurones a una velocitat de fins a uns cent metres per segon. Hi ha diferencies notables entre neurones, però podem agafar aquesta xifra. Els poetes i filòsofs han dit sovint que el pensament és instantani, però en realitat estan equivocats; la velocitat del pensament és d’uns cent metres per segon.

Per anar de l’ull fins les profunditats del cervell, la distància és molt petita, però la percepció del que en Lucky Luke està veient trigaria massa temps a formar-se.  Potser sí que sempre dispara abans que la seva ombra, però mai ho podrà veure.

Formats en la ciència.

dimarts , 22/10/2013

Natalie-Portman.jpg Amb els actors, igual que amb totes les professions, hi ha un grapat de tòpics. Ja sabem que els tòpics només són això: tòpics, però tot i així, sempre tenim tendència a donar-los una mica massa de valor. Per això fa gràcia, quan et planten davant dels nassos alguna cosa que els trenca. A mi m’ha passat quan vaig llegir en un blog de temes científics que l’actriu Natalie Portman va acabar la carrera de psicologia i que té un parell d’articles de recerca publicats. Això sí, la publicació és amb el seu nom de veritat  Natalie Hershlag.

Mira per on, aquesta noia, que ja la trobava d’allò més atractiva, acaba de guanyar molts punts  als meus ulls.

I aleshores m’he preguntat quins altres actors també tenen un costat ocult relacionat amb la ciència i la tecnologia. I certament hi ha sorpreses interessants.

mayin hoya bialik.jpg

Potser el més divertit és el cas de la Mayim Hoya Bialik, l’actriu que de jove havia guanyat una certa fama amb la sèrie Blossom i que ara dóna vida a l’Amy Farrah Fowler, la “novia” d’en Sheldon Cooper. A “The Big Bang Theory” fa el paper de neurocientífica rareta igual que tots els científics que hi surten. Inicialment no estava clar a que es dedicava i no va ser fins la segona temporada en que apareixia quan es va aclarir que treballava en neurociències. El motiu de la tria és, precisament, que l’actriu té un doctorat en neurociències. Segurament és la única de la sèrie que quan fa servir argot científic, té clar el que està dient. De totes maneres, no ha fet recerca més enllà del doctorat ja que quan va acabar la tesi, la noia va tenir fills i va deixar la incipient carrera. Que jo sàpiga no ha publicat res. Apareix en un Nature, però només és una entrevista.

RowanAtkinson.jpg

Un altre que també pot sorprendre és Rowan Atkinson. El conegut Mister Bean, l’escurçó negre o Johnny English és llicenciat en enginyeria electrònica. De fet, va completar un màster en el tema, però crec que la seva relació amb l’enginyeria es va acabar aquí.

Lisa_Kudrow.jpg

Pels seguidors de la sèrie Friends, que sapigueu que la  Lisa Kudrow, l’actriu que donava vida a la Phoebe Buffay, és col·lega meva, ja que és llicenciada en biologia. Per cert, ella també té algun article de recerca publicat.

Segur que n’hi ha més. Jo he buscat només carreres de ciències, perquè actors amb carreres de filosofia, història o literatura n’hi ha força més.

I sí. Ja ho se. L’Ana Obregón també es llicenciada en biologia. És una cosa que als biòlegs no ens permeten oblidar. Moltíssimes vegades, quan dius que ets biòleg, la resposta és: Ah! Com l’Ana Obregón! No us feu idea de la ràbia que fa…

100 curiositats de la medicina

dilluns, 21/10/2013

100-curiositats-de-la-medicina.jpg Ja és aquí la nova criatura. Aquesta vegada li toca el rebre als metges amb “100 curiositats de la medicina”. Espero que no m’ho tinguin en compte. Quan l’editor m’ho va proposar, de seguida vaig acceptar amb entusiasme. Després de tot, soc biòleg, però treballo en biomedicina, sovint envoltat de metges, mirant d’entendre les malalties i cercant noves maneres de combatre-les. D’altra banda, com que no soc metge, m’ho podia prendre amb una certa distància, admirar els encerts, però també riure’m dels errors i les anècdotes. I és que si alguna activitat humana n’és plena de curiositats, aquesta és la medicina.

Com sempre, he mirat de tocar una mica per sobre molts temes. La idea només és despertar la curiositat i després cadascú que aprofundeixi en el que més gràcia li faci. Aquí podreu trobar quina confusió uneix als metges i als mercaders, la relació de la Mòmia amb la terapèutica, o la de Dickens amb el diagnòstic. Quina diferència hi ha entre contagiós, infecciós i transmissible, o entre malaltia i síndrome. Malalties terribles com el càncer, la lepra, l’ebola o el tètanus i altres de menys greus, com el refredat comú o el singlot, sense oblidar, és clar, el lupus. Anècdotes del funcionament d’un hospital o tecnologies que quan hi penses un moment resulten increïbles, com l’ús de l’antimatèria amb finalitats clíniques, les teràpies gèniques o les intervencions cardíaques. Tècniques habituals però poc conegudes com les transaminases o el PSA i, és clar, curiositats diverses: Cirurgians que es van operar a sí mateixos, metges que tastaven el pipí, el gen Homer Simpson o la mort de Pitàgores per culpa de les faves.

Com sempre, farem una presentació oficial. Aquesta vegada, tenint en compte el tema, la presentació es farà a un Hospital. Per una vegada anar a l’Hospital serà per una celebració. Ho farem a la sala d’actes de l’Hospital Clínic de Barcelona (escala 9, 3ª planta) el dia 30 d’octubre a les 7 de la tarda. Com amb els altres llibres, la idea és que sigui un bon moment per parlar de llibres i de ciència i, també per conèixer en viu persones amb les que tant sols interaccionem de manera virtual. Ja ho sabeu; Hi esteu tots convidats.