Arxiu del dilluns, 7/10/2013

Comença la setmana dels Nobel!

dilluns, 7/10/2013

Nobel-Prize.jpg Avui serà un gran dia per alguns investigadors que rebran “la trucada”. A les 11:30 s’anunciarà el premi Nobel de medicina i fisiologia (recordeu: Nobel amb accent a la “e”, que la paraula és aguda) . I en principi, els guanyadors no ho sabran fins que els truquin de part del Comitè Nobel. Dimarts serà el de física i dimecres el de química. El de la pau l’anunciaran el divendres i el proper dilluns es coneixerà el d’economia. Fidels a la tradició, el de literatura ja l’avisaran una mica més tard però encara no diuen la data.

La pàgina web del comitè Nobel és un gran recull de curiositats i estadístiques sobre els guanyadors. Allà pots trobar que la persona més jove que l’ha guanyat va ser en William Lawrence Bragg, que va guanyar el de Física l’any 1915 a la tendra edat de 25 anys. Havia descobert com estudiar els cristalls fent servir la difracció dels raigs X, de manera que se’l mereixia sobradament. A l’altre banda, el més iaio va ser en Leonid Hurwicz, que va guanyar el d’economia amb 90 anys ben fets.

Però quan m’he divertit més (o no) ha sigut amb les estadístiques dels països que tenen algun Nobel. Com és d’esperar, qui en té més són els Estats Units, seguits per Gran Bretanya, Alemanya, França, Suècia i Japó. Si ens fixem només en els de medicina, ja notem per quin motiu, haver nascut segons on pot resultar depriment. Mentre que la Universitat de Cambridge en té més de setanta! Espanya, en total en té únicament dos. Un és el gran Ramon y Cajal, guanyat el 1906 (fa més d’un segle). L’altre no hauria de comptar, i de fet moltes vegades no el conten ja que va ser el guanyat per Severo Ochoa, treballant als Estats Units, amb diners dels Estats Units i nacionalitzat als Estats Units, de manera que el premi Nobel és dels Estats Units.

Un únic premi Nobel de medicina en 120 anys. Cap de física, cap de química, cap d’economia. Només els de literatura salven la cara a un país que es caracteritza per un històric menyspreu al coneixement. I el més inquietant és que als qui manen no sembla que els inquieti gens ni mica. Fins i tot pot semblar que els tranquil·litza. Una societat amb no massa cultura científica es fa menys preguntes i accepta més fàcilment veritats dubtoses, afirmacions poc sòlides i arguments inconsistents.

Mirar la llista d’on van néixer els guanyadors també indica com canvien els països, com les fronteres es fan i es desfan. De fet, és un recordatori de com d’agitat ha sigut políticament el segle XX i de fins a quin punt el mapa d’Europa s’ha modificat. N’hi ha un grapat que han d’especificar quin és el país en l’actualitat. Per exemple, Marie Curie va guanyar el premi Nobel, però no per Polònia sinó per l’Imperi Rus. El mateix que els va passar a un parell de finlandesos. Hi ha uns quants premis guanyats per l’imperi austrohongarès i que ara son Txecs, croats, bosnians, hongaresos o austríacs. Bavària (ara Alemanya) en va guanyar un, igual que la Toscana, que ara conta com Itàlia. I algun que ara consta com República de Macedònia, originàriament estava adjudicat a l’Imperi Otomà.

I mira per on, Escòcia en té uns quants contats a part dels de Gran Bretanya.

Tot plegat em fa veure més clar un dels motius que m’agraden més de la ciència. Posarem banderes, farem estadístiques de països, uns se n’aprofitaran i en trauran molt profit i altres s’ho miraran amb enveja… Però el coneixement al final és de tota la humanitat.