Planetes inusuals

planetes.jpg Semblaria que els tema dels planetes extrasolars acabaria per cansar. En pocs anys n’hem identificat tants, que el que era una novetat excitant fa poc temps ja ha esdevingut rutina. A més, el gran caçador de planetes, el Kepler, s’ha espatllat definitivament, de manera que només queda anar analitzant tota la informació que va obtenir durant els anys en que va funcionar. Es veritat que només hem dirigit la nostra mirada a una petita fracció del cel i que encara queda molt per explorar, però fins que no trobin un planeta clavadet a la Terra, l’interès serà modest. Descobrir nous gegants gasosos, superterres tan properes a la seva estrella que cremen a temperatures incandescents o mons glaçats fets de ves a saber quin gas resulta emocionant només la primera vegada.

Però ves per on, en poques setmanes s’han acumulat troballes de planetes que realment resultaven sorprenents.

Primer va ser descobrir un planeta amb aigua. L’aigua la considerem una peça clau per la vida, al menys per la vida tal com la coneixem aquí. De planetes n’hem identificat molts, però fins ara només havíem detectat la marca de l’aigua al nostre sistema solar. Ara ja no ho podrem dir. Els espectrofotòmetres han identificat el senyal de l’aigua a la superfície de Gliese 1214b, convertint-lo en el primer candidat a ser un planeta oceà. També podria ser que l’aigua només fos present en forma de vapor i el que haguessin detectat fos els senyal dels núvols, però això ja son detalls. L’important és que hi ha aigua a només uns 40 anys llum de la Terra.

Un altre planeta interessant és, o era, KIC 12557548b. La seva detecció va ser, com en molts cassos, per l’enfosquiment de la llum de l’estrella quan el planeta passa per davant. Inicialment es va descriure com un planeta similar a Mercuri ja que estava molt proper a la seva estrella, però un bon dia van començar a passar coses estranyes. La manera com ocultava la llum de l’estrella va deixar de ser nítida i va començar a oscil·lar de manera notable. Seguia enfosquint la llum al ritme previst per la òrbita, però era com si els límits esdevinguessin més difosos. Ara el que es pensa que ha passat és que una flamarada de l’estrella va destruir el planeta i el que veiem és l’enfosquiment causat per les restes planetàries convertides en una mena de núvol de roques que gira allà on abans hi havia un planeta. Si hi havia alguna cosa interessant a KIC 12557548b, sembla que farem tard per esbrinar-ho.

I l’últim representant de les troballes inesperades pel que fa a planetes extrasolars és PSO J318.5-22. Un planeta que va per l’espai tot solet, sense donar voltes a cap estrella. Ja s’havien detectat  cossos similars però molt més grans i de manera indirecta. Però aquesta vegada l’han pogut fotografiar, una mica per casualitat, mentre buscaven un tipus d’estrelles particulars, les nanes marrons. La gràcia és que com que PSO J318.5-22 no està al costat de cap estrella, no hi ha una llum brillant que impedeixi estudiar-lo, de manera que en podrem obtenir força informació amb una relativa facilitat.

Encara no hem trobat planetes iguals que la Terra, senyals de radio de civilitzacions alienígenes ni esferes Dyson per quedar bocabadats. Però el zoològic planetari no deixa de sorprendre’ns fins i tot quan semblava que ja entrava en la rutina.

4 comentaris

  • Joan

    11/10/2013 13:22

    1-Molt interessant l’article, però pel poc que hi entenc en astrofísica, em fa l’efecte que encara que hi hagi un planeta com la Terra o amb vida (intel·ligent o no), serà fora de l’abast nostre (tant per detectar com per interactuar amb ell).

    2-Avui tocava que parlessis del Nobel de Literatura! :) En aquest conte parla una mica de Medicina: http://www.nuvol.com/critica/estimada-vida-alice-munro/

    3-Una humil felicitació per tots els articles sobre els Nobel que has fet aquesta setmana. Boníssims!

  • Mirabilis

    11/10/2013 10:36

    En l’enllaç que hi has posat diu que el “planeta no té ni òrbita ni estrella”, pobret, em recorda al conte del l’àtom que no tenia molècula on viure….

  • Sinera

    11/10/2013 10:10

    Per què serà que quasi tothom creiem que un dia o altra hi podrem arribar? Segir que sí!

  • Carquinyol

    11/10/2013 7:48

    Ja sé que en termes de l’Univers 40 anys llums està aquí al costat, però en termes humans està taaaaaaaaaaaaaaan lluny… de moment…