Arxiu del dimarts , 15/10/2013

Fita en la fusió nuclear.

dimarts , 15/10/2013

si-NIF.jpg Quan era jove, hi havia una tecnologia que era la gran promesa de futur en el camp de les energies. La fusió nuclear. Era diferent de la fissió nuclear, que és la que es fa servir actualment a les centrals nuclears i que genera residus radioactius, està sotmesa al perill d’accidents i sabotatges i crea una notable dependència dels països productors d’urani. En canvi, la fusió no presenta cap d’aquests inconvenients. Per desgràcia, tècnicament resultava molt més complicada. Es calculava que caldrien uns trenta anys per poder aplicar-la com a font d’energia.

Han passat els trenta anys…, i segueixen dient que falten trenta anys per poder aplicar-la.

Però fa poc va passar alguna cosa. Per primera vegada es va aconseguir generar energia a partir de la fusió nuclear. Generar energia de manera més o menys controlada. A les bombes nuclears de fusió ja s’havia aconseguit, però a l’estil dels militars. I no és això el que interessa.

La energia de fusió és fàcil d’entendre. S’agafen dos àtoms lleugers i es fusionen en un de sol. La clau és que la massa resultant ha de ser lleugerament menor que la suma de les dos inicials ja que la diferencia es transforma en energia. Molta energia! Bàsicament és l’energia que fa brillar el Sol. Els àtoms a fusionar són abundants, no generen residus radioactius i si alguna cosa va malament, la reacció simplement s’atura. Res a veure amb l’energia nuclear que fem servir actualment.

El problema és aconseguir que els dos àtoms estiguin tan juntets com per fondre els nuclis en un de sol. Els nuclis estan fets de protons, que tenen càrrega positiva. I les càrregues positives es repelen entre elles. Aquesta repulsió és més gran com més propers estan. N’hi ha prou de jugar amb uns imants per adonar-se’n. I com que el que volem es apropar-los fins a distàncies menors que un nucli d’un àtom, la força de repulsió és extraordinària.

Com podem solucionar-ho? Doncs escalfant-los molt i comprimint-los molt. Això vol dir que als àtoms els hi hem d’administrar molta energia d’entrada. No passa res perquè quan la reacció comenci, en generaran moltíssima més de sortida i els números quadraran… algun dia. Perquè de moment el balanç sempre era negatiu. Es podia iniciar les reaccions, però sempre a costa de posar més energia de la que obteníem. Al menys fins la setmana passada.

Per primera vegada han anunciat que els números han quadrat i que en un experiment han aconseguit treure més energia de la que hi posaven. Concretament han obtingut un rendiment del 0,0077 %. Molt poc, però amb menys hi ha polítics que anuncien el final d’una crisi. L’important és que el valor negatiu ja no hi era.

Per entendre la magnitud del problema que calia resoldre n’hi ha prou de veure com era l’experiment. Per pressionar els àtoms han agafat una càpsula que contenia 0,2 mil·ligrams de deuteri i triti, els dos elements que cal fusionar. Notareu que és una quantitat minúscula. Doncs per fusionar-lo els han aplicat l’energia de 192 feixos dels làsers més potents del planeta que generaven un puls de 1.8 milions de Joules. Poca broma!

En realitat només és un petit pas en el camí cap a la energia de fusió. Un prototip experimental que ha fet un experiment que ha sortit bé. Però per petit que sembli, cal tenir present que era un pas que calia fer d’una vegada. Ara només falta esperar que fins al proper, no calgui esperar un grapat d’anys.  Seria una llauna que d’aquí trenta anys segueixin faltant trenta anys per poder gaudir de les promeses de la energia de fusió.