Arxiu del dimecres, 16/10/2013

Bloggers, científics i putes.

dimecres, 16/10/2013

to-be.jpg La Danielle N. Lee és una biòloga que manté un blog a la web de Scientific American. Un bon dia va rebre una oferta de Biology-Online.org. Havien vist el seu blog i li proposaven de participar com a blogger convidat a la seva web. Un article mensual. Ella va respondre que encantada, que semblava una bona oportunitat, va demanar més detalls i entre aquests, quant pagaven als bloggers convidats.

Aquí la cosa es va torçar una mica. No pagaven res. Van argumentar que com que la seva web rebia més d’un milió de visites, publicar-hi era una manera de guanyar visibilitat i prestigi. Hi havia altres intangibles, però de dinerets, res de res. La Danielle va dir que moltes gràcies, però que no li interessava.

I la resposta de l’editor va ser: “Perquè no paguem per les entrades al blog? Ets una científica urbana o una puta urbana?” .

El meu anglès és fluixet, però entenc que la paraula triada, “whore”, no és una mena de renec sinó que fa referencia a puta en sentit literal. No és el mateix dir “fill de puta” que dir “la teva mare és una puta”.

La història encara és més complicada ja que la Danielle ho va explicar en una entrada al seu blog a Scientific American i aquests el van retirar argumentant que no volien tenir problemes legals amb Biology-Online. Aquest fet també va ser molt criticat però cal dir que ja l’han tornat a penjar. Per la banda de Biology-Online, sembla que han acomiadat l’impresentable de l’editor que va deixar anar aquell disbarat a la Danielle.

Tot plegat ha reobert un debat recorrent. Això de divulgar la ciència s’ha de fer per amor a l’art? O com que representa un treball, t’han de pagar? Imagino que debats similars els tenen els periodistes, els informàtics, els traductors, els fotògrafs i totes les professions. A tots els arriba un espavilat demanant només un favor “… que tu hi entens i no et costa res”.

El cas és que allò que és anecdòtic en altres casos sembla ser la norma en de temes de divulgar la ciència. Sobretot per aquí i per dos motius. El primer és que la ciència no es valora. El discurs oficial és que sí, que la I+D és important, que un país necessita cultura científica i bla, bla, bla. Però a l’hora de la veritat, quan cal passar als fets, la ciència cau al final de les prioritats. Agafeu qualsevol diari i compareu notícies relacionades amb ciència amb les de qualsevol altre aspecte de la vida. Mireu la secció de ciència d’un diari anglosaxó i compareu-la amb les dels d’aquí. Compareu l’espai que van dedicar als premis Nobel de ciències i el dedicat al de la Pau o de literatura. I, potser això passa una mica més desapercebut, però ni us imagineu quantes vegades entren com a notícies científiques coses que només són barbaritats pseudocientífiques. Tot plegat indica que la informació sobre ciència no és pren massa seriosament gairebé enlloc, potser perquè tampoc no té massa demanda.

L’altre motiu és que aquí no hi ha gens de tradició de divulgació científica. Amb remarcables excepcions, l’únic que hi havia eren científics que a estones lliures parlaven d’allò que els apassionava. La figura del divulgador científic professional és ben nova per les nostres contrades. Ara ja n’hi ha, però encara molt pocs. Massa pocs.

A mi, això em genera algun conflicte que trampejo amb més o menys convenciment. Començar aquest blog va ser literalment un hobby. No tenia cap pretensió de treure’n cap benefici ja que era un pur entreteniment. Quan al diari em van proposar d’incorporar-lo, tot va seguir igual. Només va ser un canvi de servidor perquè segueix sent un hobby. Digueu-me romàntic, però no em sembla malament contribuir en alguna cosa, per petita que sigui, que millori la societat on vivim. Una mena de voluntariat, si voleu.

Tot i així, de vegades és diu (amb una certa raó) que amb això contribueixo a mantenir la divulgació com una activitat menor, feta de més a més. Una cosa que fem els científics perquè ens agrada, però que no es considera prou valuosa com per merèixer una compensació. En certa manera som els que ho fem de gratis els que alimentem actituds com las del cretí de l’editor que li va etzibar allò a la Danielle.

Al final tampoc m’hi trenco massa les banyes. El blog segueix sent el meu hobby i el mantinc com a tal. Una decisió pràctica però que de vegades em grinyola una mica. El greu no és que algú ho faci per gust sense esperar guanyar-hi diners, sinò que en general es doni per fet que ha de ser així. Potser algun dia el tema es normalitzarà i amb la divulgació de la ciència passarà com amb els esports o la literatura, que podràs fer un blog per afició o podràs dedicar-t’hi com a professió sense que calgui donar-hi més voltes. Aquell dia tindrem una societat una miqueta millor informada sobre molts temes que afecten de manera radical a les persones i, per tant, serà una societat una miqueta més lliure.