Càncer de pàncrees; Un gran petit pas.

Gray_1100_Pancreatic_duct.jpg El càncer de pàncrees és un dels que tenen més mal pronòstic, i amb diferència. En la majoria de càncers anem trobant, mica a mica, noves estratègies clíniques, nous fàrmacs, nous tractaments que fan que les possibilitats de sortir-se’n siguin cada vegada més elevades. En canvi, el càncer de pàncrees, concretament l’adenocarcinoma pancreàtic, està resistint totes els intents que es fan per combatre’l.

Per això, la notícia d’un nou tractament que millorava la supervivència en un 30 % amb una combinació de fàrmacs pot semblar extraordinàriament rellevant. I aleshores em trobo amb un problema. La notícia sí que és rellevant. I molt. Però les dades són molt menys impressionants del que sembla. A ningú li agrada fer d’aixafaguitarres, però tampoc ens hem d’enganyar sobre com està la situació. I aquí, les matemàtiques per una banda i uns titulars enganyosos per l’altra, poden donar falses esperances a moltes persones.

En primer lloc. La notícia sí que és important ja que feia moltíssim que no aconseguíem cap millora en el tractament d’aquest tipus de càncer. Als anys 90 es va començar a fer servir la gemcitabina, un fàrmac que oferia una certa millora en l’esperança de vida. Molt poca, però l’important era que millorava notablement la qualitat de vida. I des d’aleshores, les coses pràcticament no han canviat. S’ha intentat trobar nous medicaments, s’ha combinat la gemcitabina amb altres fàrmacs, s’han buscat noves estratègies quirúrgiques, radiològiques i de tot tipus, però el resultat sempre era imperceptible.

Per això, que aquesta tendència s’hagi trencat, ni que sigui només una mica, és un gran pas. El que han fet ha sigut combinar la gemcitabina amb un medicament útil pel càncer de mama, el nab-paclitaxel. Aquest és un derivat d’un producte extret del teix del pacífic (Taxus brevifolia). El regne vegetal és un gran generador de medicaments, i s’havia vist que l’escorça d’aquest arbre hi havia productes amb propietats anticanceroses. A partir d’aquests extractes es van identificar les molècules implicades i després es van modificar químicament per fer-les més potents. El resultat va ser un dels tractaments habituals pel càncer de mama i que ara, combinat amb la gemcitabina, també pot ser útil en el cas del pàncrees.

Les males notícies, són que, malgrat ser un gran pas a nivell conceptual i de trencar la desesperant resistència d’aquesta malaltia, a la pràctica, la millora és petita. Molt petita. Hi ha periodistes que haurien de repassar les matemàtiques i la manera de presentar les coses. També estaria bé que algun es llegís l’article del que està parlant.

S’ha dit que la millora que ofereix en supervivència aquesta combinació és d’un 30 %. Però això resulta enganyós perquè augmentar en un 30 % una xifra molt petita, segueix sent poca cosa. El que l’estudi diu és que amb aquest nou tractament, hi haurà un 35 % de pacients que sobreviuen almenys un any. Amb el tractament antic, la gemcitabina sola, només sobrevivia un 22 % dels pacients. I feia molts anys que no teníem cap millora, però a la pràctica aquesta és molt modesta. Les dades als dos anys encara són més dures. Amb el tractament antic només seguien vius un 4 % dels pacients. Amb el nou la supervivència és del 9 %. És el doble que abans, però segueix sent molt baixa.

Per això la notícia és agredolça. És possible que sigui un primer pas cara a millorar el tractament del que potser és el càncer que més se’ns està resistint als investigadors. I això és una excel·lent notícia. Però de cara als pacients, la millora que els metges poden oferir encara és molt minsa. Per descomptat, les estadístiques s’han d’interpretar amb cura. Individualment mai no saps en quin punt de la corba estaràs. I en tot cas, cada dia guanyat és un tresor. Però comparat amb els avenços que s’han fet en altres tipus de càncer no deixa de ser frustrant. També caldrà tenir present que, com que l’estudi tot just s’ha publicat, encara passarà un temps fins que el tractament sigui aprovat.

Diuen que un viatge de mil quilòmetres comença amb un únic pas. Potser amb aquest estudi hem iniciat de nou el camí. O potser el tractament bo serà algun dels molts altres que també s’estan estudiant. En tot cas, el que cal fer es treure profit de millores com aquest i seguir investigant més i més.

3 comentaris

  • Daniel Closa

    19/10/2013 9:58

    Joan. Jo diria que les dues coses que demanes ja es fan. En el cas del càcner, cures autèntiques si que n’hi ha en un percentatge raonable de molts tipus de càncer. Moltes persones van patir un càncer i entre la quimio, la cirurgia i la radio, segueixen vives molts anys després. Fa dues geeneracions aixo era motl diferent..
    I pel que fa a les dades de prolongació de la supervivencia, també es publiquen en tots els estudis. Cada fàrmac té un efecte diferent sobre cada tipus de càncer. Les corves en el cas del de pàncrees són les més depriments (si mires l’enllaç a l’article les podras veure) pero en altres són força millors.
    Mmm crec que m’has donat una iidea per un post. Un dia d’aquests comentaré com es fan aquests estudis.
    El que dius al final es important. Cadascú ha de decidir si els inconvenitents compensen el temsp afegit. És una tria difícil, i més perque cada persona respon de manera particular als tractaments. Hi ha qui presenta molts efectes seccundaris, hi ha qui els viu sense gaires molesties. En tot cas, la informació és bàsica.

  • Joan

    18/10/2013 23:47

    Benvolgut Daniel: tens moltíssima raó en allò que dius, només que es podria aplicar a la majoria de fàrmacs acabats d’introduir. Jo crec que efectivament enganyen al públic i s’hauria d’acabar. La meva exigència mínima és que s’anunciessin obligatòriament dues coses: 1) si hi ha cures autèntiques i quin percentatge afegit representen (gairebé sempre ZERO) i 2) si únicament allarga la vida PER QUANTES setmanes? Sovint acaba resultant que són dos o tres mesos, de mala vida plena de patiment i dolor per a tothom i a un cost als EUA que podria arribar als $100,000 per mes. Val la pena?

  • Sinera

    18/10/2013 8:08

    Tens molta feina per endavant, Daniel. Mai us podrem agrair tants esforços i tantes frustracions.