I si fóssim l’excepció?

bluemarble.jpg L´únic indret de l’Univers on sabem del cert que la vida hi ha prosperat és la Terra. El nostre planeta blau presenta totes les característiques que permeten que els organismes s’hi desenvolupin i vagin evolucionant des de fa milions d’anys. La temperatura no és extrema, hi ha aigua líquida, presenta una atmosfera protectora  i orbita de manera raonablement estable al voltant d’un Sol que tampoc dóna gaires ensurts. Per això, quan busquem vida en altres planetes, el que ens preguntem és fins a quin punt s’assemblen al nostre.

Però potser estem cometent un error de percepció colossal. Hi ha una possibilitat ben real de viure en un planeta que molts químics extraterrestres descartarien d’entrada com a indret “habitable”. Després de tot, una atmosfera amb oxigen és un problema més que no pas una oportunitat. L’oxigen és un gas tòxic que “oxida” amb molta facilitat els compostos que troba i la seva aparició va representar una de les majors catàstrofes ecológiques que ha patit el planeta. Nosaltres hi estem adaptats, però portem un bon arsenal d’antioxidants dins les nostres cèl·lules. L’envelliment és en bona part, conseqüència de l’oxidació de compostos vitals per la nostra fisiologia. Si deixem una peça de ferro a l’aire lliure, en pocs anys serà consumida per la oxidació. Per molts hipotètics organismes, potser el nostre sigui un planeta amb una atmosfera esgarrifosament corrosiva.

Pensem en l’aigua com element imprescindible per la vida i si mirem al voltant tot sembla corroborar-ho. Tots els éssers vius son fets en gran part d’aigua. El metabolisme funciona sobretot en dissolució aquosa i les propietats químiques de l’aigua permeten un nombre de reaccions que ens semblen ideals per la vida. Però de nou, potser ens enganyem. Que en un planeta ple d’aigua la vida estigui basada en aquesta molècula no hauria de ser sorprenent. L’estrany fora que estigués basada en l’amoníac. Simplement a cada indret tenen lloc les reaccions químiques que són possibles amb els elements disponibles.

La nostra estrella ens sembla amable, però només perquè tenim una capa d’ozó i uns cinturons Van Allen que ens protegeixen de les seves radiacions. Sense això, la intensitat de les radiacions que arribarien a la superfície del planeta faria saltar pels aires les cadenes de DNA i la vida potser només podria tenir lloc a les profunditats del mar. Però en altres indrets el material genètic pot evolucionar establint enllaços més resistents. Unions moleculars que aquí resultarien massa estables per permetre una mínima evolució, però que en altres condicions podrien ser ideals.

Per descomptat hi ha molts motius per justificar que les condicions del nostre planeta són correctes perquè la vida hi floreixi. Però podríem ser l’excepció. Podríem ser els organismes que vivim en un infern oxidatiu, amb pocs gradients tèrmics i temperatures potser massa altes o massa baixes. Podria ser que la vida es trobi normalment en planetes gegants gasosos com Júpiter, en erms gèlids com Plutó o en inferns amarats de rius de metalls fosos en planetes propers a les seves estrelles com Mercuri.

Ja seria mala sort que un dia descobríssim que l’Univers és ple de vida però que no hi podem interactuar ja que està basada en una química radicalment diferent, adaptada a unes condicions que a ells els semblaran ideals però que per nosaltres resultin letals. I si fos així, esperem que no decideixin fer servir el nostre planeta com abocador. Total, des del seu hipotètic punt de vista, en un indret tan tòxic, d’un blau de mort, no hi podria viure res.

4 comentaris

  • Sinera

    28/10/2013 23:27

    Qué bo, Dani!

    I entre d’altres coses ens dius que som més forts que el ferro!

  • Blacklily

    25/10/2013 14:08

    Nomès un cientìfic te la idea de capgirar-ho tot de l’inreves per començar de zero. Molt bona reflexió. Gracies

  • Joana

    25/10/2013 11:54

    probablement els seus residus siguin aigua i oxigen, o sigui que si ens fan servir d’abocador encara ens faran un favor!

  • Carquinyol

    25/10/2013 8:18

    O sigui, a veure si som nosaltres els que anem per l’autopista en sentit contrari a tothom, no ?

    És una bona preguntar a fer-se…