Arxiu del dimarts , 29/10/2013

Una ciència passada de revolucions?

dimarts , 29/10/2013

micro.jpg A la vida, sempre és important trobar un punt d’equilibri. Tots els excessos són dolents , però acostuma a ser molt complicat esbrinar quin és el moment en que estàs anant massa enllà o estàs fent curt. Això es pot aplicar a quasi tot, i en el camp de la recerca científica ja hi ha força indicadors que cal tornar a ajustar els paràmetres. Molts senyals suggereixen que la credibilitat, una de les principals característiques de la recerca científica, està en risc.

Un indicatiu va ser el lent però mantingut augment en el nombre de cassos de frau científic. Investigadors que feien grans descobriments que posteriorment resultaven ser falsos. Frau sempre n’hi ha hagut, però se suposa que ha de ser poc habitual ja que les falsificacions de seguida es faran evidents. Tant bon punt altres investigadors intentin reproduir el teu treball veuran que les coses no surten. Quin idiota falsifica els resultats sabent que tothom ho sabrà en poc temps?

Doncs bé. Cada vegada hi ha més idiotes d’aquests. I quan detectes una tendència com aquesta, és assenyat parar-hi atenció.

Però més enllà d’aquests casos més mediàtics, resulta més inquietant un cert rerefons de pèrdua de rigor en la feina dels científics. Ja hi ha un cert acord en que els grans treballs costen molt de reproduir. De fet, quasi és una broma que un treball publicat a Nature, Science o similars, és impossible de reproduir. Potser és que tenen un nivell tecnològic acollonant, però potser hi ha alguna cosa més.

També és cada vegada més freqüent que empreses farmacèutiques que comencen estudis de fàrmacs que al laboratori funcionaven raonablement bé per tractar tota mena de malalties, quan es portaven a la pràctica en humans resultaven fracassos estrepitosos. Ja sabem que una cosa és el laboratori, les cèl·lules en cultiu o els ratolins, i una altra els humans. Ja s’espera que molts treballs no es podran aplicar. Però de nou, hi ha el sentiment que el nombre de fracassos comença a fer-se massa gran.

En tot cas, no es tracta d’opinar sinó de mesurar (que per això som científics) de manera que fa un any van enviar per publicar un estudi fals amb evidents errors de disseny i de interpretació. Se suposa que algunes revistes no serien prou acurades i el donarien per bo, però la majoria, que sempre llueixen de sistemes de revisió seriosos, detectarien les errades. Però el cas és que de 53 revistes, només 6 van adonar-se.

En realitat és inevitable  ja que el sistema empeny als científics a no fer prou be la seva feina. Si et valoren pel nombre de publicacions i la qualitat de les que fas, doncs no hi ha més: has de publicar articles científics peti qui peti. Si no ho fas, perds el laboratori, el sou i la línia de recerca. Podries pensar que si et limites a estudiar coses de poc risc, amb les que segurament trauràs algun treballat sense importància, te’n sortiràs. Però si et dediques a la ciència és per descobrir coses noves. Tots volem curar la malaltia contra la que lluitem, entendre el mecanisme molecular que ens desconcerta o esbrinar alguna nova característica de la natura en la que fins ara ningú havia pogut explicar. A més, el sistema vol excel·lència. Exigeix publicacions en revistes excel·lents. És així com ens valoren. Per tant, no és sorprenent la temptació d’arrodonir resultats, d’ignorar les dades que no entenem i quedar-nos amb les bones, d’ensenyar unes gràfiques perfectes que potser no són massa reals. Però a les grans revistes, les gràfiques són sempre impecables. Si la teva és correcta, però lletgeta, no te l’agafaran. I amb una mica, només una mica, de Photoshop quedaria tant maca… És fàcil  enganyar-te a tu mateix i dir-te que només ho poses maco però que no alteres res d’essencial.

Fa anys, d’un investigador s’esperava que publiqués relativament pocs treballs però de molta qualitat al llarg de la seva vida. Potser allò era exagerat i per cert que cal exigir resultats quan es fan servir diners públics. Però ara s’ha passat a l’altre extrem i la conseqüència és que quan miro les biblioteques plenes de revistes amb milers d’articles publicat m’he de preguntar, amb una certa inquietud, quin percentatge de tot això es aprofitable. Però no tinc temps per pensar-hi massa. He de treballar en el proper article per poder publicar-lo aviat, que a final d’any ens fan recompte.

 Si volem que la ciència segueixi mantenint estàndards de fiabilitat raonables, potser que a la comunitat científica comencem a pensar en altres sistemes de fer-la, valorar-la i controlar-la. Els símptomes son inquietants però encara hi som a temps. Ara bé, si es deixa per molt endavant…