Arxiu del mes: novembre 2013

Himen. La membrana dels mites

divendres, 29/11/2013

himen.jpg El titular posa “Proves de virginitat forçoses per comprovar la ‘puresa’ de les joves”. I l’explicació que dóna una doctora d’un hospital de Kabul, a l’Afganistan és: “A la primera relació sexual, l’himen sempre es trenca entre les set i les nou de les agulles del rellotge. Per tant, és fàcil saber si la jove era verge o no”. És difícil dir més coses errònies en tan poques paraules. L’himen no es trenca sempre, ni necessàriament ho fa en la primera relació sexual, ni ho fa per cap lloc determinat, ni hi ha manera de saber del cert si una noia es verge o no. Tot plegat tradicions absurdes que es repeteixen cegament de generació en generació. La membrana himenal deu ser una de les estructures anatòmiques que socialment s’han fet servir de manera perversa amb més freqüència a la història.

Curiosament no és gaire fàcil trobar informació sobre l’himen més enllà de les moltes tradicions, mites i disbarats que es fan en moltes cultures, pendents de si està intacte o no. En realitat, l’himen simplement és una membrana situada al voltant de l’entrada de la vagina, tot i que en realitat forma part dels genitals externs i no pròpiament de la vagina. Pot presentar una varietat immensa de formes i mides. que van des de la total inexistència, fins a la total cobertura. Aquests, però són casos extrems poc freqüents. N’hi ha en forma de mitja lluna, d’anella complerta, de tel amb diferents perforacions…

La seva estructura al microscopi es la d’una membrana relativament vascularitzada i relativament flexible de la que poca cosa més es pot dir. La pregunta habitual de “per que serveix?” simplement no té cap resposta fiable. Hi ha qui opina que serveix per protegir d’infeccions la vagina en noies joves, però no sembla que l’absència d’himen estigui associada a més infeccions. La realitat és que ho ignorem i que molt probablement la resposta sigui “no serveix per a res”.

L’origen de la membrana ens permet entendre una mica de que va la història. Quan l’embrió es va desenvolupant, les estructures relacionades amb l’aparell urogenital es formen a l’interior del cos. Inicialment no hi ha cap obertura d’entrada. L’úter, els ovaris i, és clar, la vagina son formacions en forma de tub que creixen a l’interior i que en un moment donat es fusionen amb la paret de l’organisme. La zona de fusió es va aprimant fins desaparèixer i l’himen només són les restes de la zona de contacte original que, potser, no té cap altre funció específica.

Però en unes societats radicalment misògines i obsessionades amb el sexe, l’himen oferia una oportunitat excel·lent perquè quatre maniàtics trobessin la manera de mantenir les dones sota les seves condicions. Els homes podien fer el que els plagués, ja que no hi havia manera de controlar si eren verges o no, però l’himen podria servir de sistema de control sobre les dones. Un sistema gens fiable ja que l’himen pot gairebé no ser-hi, o pot ser prou flexible com per no trencar-se al tenir relacions, o pot trencar-se per altres motius molt abans. Detalls de la vida real que en cap cas frenen uns prejudicis ben arrelats.

Semblaria que en societats occidentals ja es van deixant enrere aquestes obsessions, però potser només és en aparença. Encara hi ha qui vol una societat amb dones submises als homes. I encara hi ha massa grups socials que segueixen pendents de la virginitat de les noies. Un tema en que la única resposta assenyada és que ningú, excepte la interessada, n’ha de fotre res.

Els vegetals i l’hivern

dijous, 28/11/2013

white-tree.jpg Arriba l’hivern i comencem a canviar els hàbits de vida. Ens tanquem més a casa, encenem la calefacció, evitem els corrents d’aire, els àpats calentons i molt energètics tornen a venir de gust i ens posem capes i capes de roba per abrigar. Malgrat que ho hem sofisticat molt, no deixa de ser un comportament similar al de la resta d’animals. Ells també es protegeixen amb capes de greix o de pèl més gruixudes, es mantenen en indrets tancats i calentons i eviten al màxim l’exposició al fred.

En canvi, les plantes ho tenen més fumut ja que no poden marxar a indrets més acollidors, no poden generar capes de protecció i no poden fer res més que quedar-se allà, resistint l’impacte del vent i les baixes temperatures. Amb una fisiologia més limitada que els animals, als vegetals no els queda més remei que disposar d’unes adaptacions metabòliques que li donen mil voltes a les dels animals.

Quan arriba l’hivern el primer que una planta ha de fer és preparar les seves cèl·lules per a les baixes temperatures i, sobretot, per prevenir el risc de congelació. Els cristalls de gel dins les cèl·lules trenquen les membranes i causen la mort cel·lular ràpidament. Però, a més, quan baixa la temperatura, les membranes de les cèl·lules experimenten grans canvis. Igual que l’oli es torna espès i la mantega esdevé realment sòlida per sota dels zero graus, les membranes cel·lulars, fetes de lípids, també es van solidificant. Un greu problema ja que moltes funcions de la membrana depenen directament del grau de fluïdesa. Moltes proteïnes de membrana funcionen només si poden desplaçar-se per la membrana amb una certa llibertat. En una membrana mig congelada no poden fer-ho, el metabolisme s’atura i la cèl·lula mor.

La solució és modificar les condicions de la membrana. No tots els olis congelen a igual temperatura i això depèn del percentatge d’àcids grassos saturats i insaturats. Sense entrar en massa detalls, els insaturats triguen més a congelar. Necessiten temperatures més baixes per perdre la fluidesa. Doncs la cèl·lula vegetal, quan detecta que els dies s’escurcen i la temperatura va de baixa, comença a modificar la composició d’àcids grassos de manera que la membrana esdevé més resistent a les baixes temperatures.

Una altra adaptació és que comença a fabricar proteïnes anticongelants. Unes proteïnes que eviten la formació de cristalls de gel fins i tot quan la temperatura baixa per sota dels zero graus. Hi ha plantes àrtiques que resisteixen fins a 20 graus sota zero!

L’activitat metabòlica es va aturant. No hi haurà prou llum per mantenir la fotosíntesi ni la producció de sucres. Tampoc hi haurà massa aigua ja que a l’hivern plou poc i l’aigua està congelada de manera que les cèl·lules es deshidraten controladament. La divisió cel·lular ni es planteja i poc a poc, les vies metabòliques van reduint el ritme i la planta entrarà en un estat de “aturada metabòlica” que s’anomena “dormició”. Un cas de dormició en animals és la hivernació, però els vegetals han d’afrontar condicions molt més extremes.

Ara ja anem esbrinant grups de gens que participen en tot aquest procés i que s’activen per baixes temperatures i poca llum. N’hi ha bastants ja que cal una bona reprogramació cel·lular, però el cas és que els vegetals se’n surten prou bé. Tant que per moltes plantes resulta imprescindible passar cada any per un determinat temps de dormició. Els agricultors controlen les hores mínimes de fred que necessita cada fruiter per mantenir-se saludable. Una quantitat d’hores que varia entre les 50 i les 1500 segons les espècies. I és important ja que mantenir-les artificialment amb molta llum i altes temperatures els causa problemes en pocs mesos.

El mecanisme d’adaptació a l’ambient dels éssers vius és fascinant. Arriben a estar tant adaptats a les condicions adverses que aquestes passen a ser necessàries per fer la vida normal. Suposo que, si pogués opinar, un arbre ja ni tan sols consideraria “condició adversa” l’arribada de l’hivern.

El Papa i la curiositat

dimecres, 27/11/2013

curiosity.jpg Formant part d’una societat d’arrels cristianes, de vegades em sorprèn el meu allunyament de la religió. En realitat, la gran majoria dels humans professa (o afirma professar) algun tipus de creença en algun déu. Potser entre la comunitat científica el percentatges sigui menor, però no deu ser molt menor i molts científics no tenen cap inconvenient en compatibilitzar la dedicació a la ciència i la fe en la seva religió particular.

Allunyar-se d’institucions com l’Església no és difícil ja que amb dos mil anys d’història ha tingut temps de fer moltíssimes barbaritats. Com que la dirigeixen homes, la seva relació amb el missatge que pretén transmetre moltes vegades és, com a mínim, dubtosa. Però fins i tot passant per alt aquest fet que, a més, pot ser injust ja que també s’han fet moltes coses bones, hi ha aspectes del fet religiós (de qualsevol religió) que m’incomoden. I aquesta setmana el Papa m’ha fet veure clar el principal motiu.

En un titular llegeixo: Papa: l’esperit de curiositat allunya de Déu. I quan busco com va anar exactament el que va dir trobo que en una homilia feta a la capella de Casa Santa Marta al Vaticà, parlava de “l’esperit de Déu, que ens ajuda a jutjar, a prendre decisions segons el cor de Déu”. Però afegia que també “…ens trobem davant d’un altre esperit, contrari a aquesta saviesa de Déu: l’esperit de curiositat.”

Potser se m’escapa alguna cosa, però l’essència em recorda una constant en les religions. Demanen que no et facis preguntes i que acceptis el que se’t diu sense qüestionar-ho. Una cosa semblant la vaig pensar en veure un reportatge sobre britànics convertits a una branca radical de l’Islam. En un moment donat algú explicava que l’Alcorà l’has de llegir i acceptar sense fer-te preguntes, sense dubtar. Religions diferents i actituds, completament diferents, però un punt en comú: és important no fer-se preguntes. Deixar la curiositat de banda i donar per cert el que se t’ofereix. Resulta comprensible ja que precisament és la curiositat la que ens pot fer descobrir les contradiccions i febleses de les religions.

Però la curiositat és, precisament el principal motor del coneixement humà. És la curiositat la que ens empeny a preguntar-nos pel mon que ens envolta, per l’origen de les malalties, per millorar les fonts d’energia, els sistemes de transport o els límits del coneixement. L’arrel de tots els avenços científics i tecnológics és la curiositat. De fet, algú va dir que un científic només és una persona amb molta curiositat i un mètode. En la meva opinió, una de les millors descripcions d’un científic.

Renunciar a la curiositat és renunciar a la mateixa humanitat i esdevenir un ramat que segueix sense més, un camí decidit per algú. I sospito que el moment en que la vida perd interès deu ser quan deixes de banda definitivament la curiositat.

Totes les religions es basen en una o altra fe. En quina dipositaràs la teva fe acostuma a dependre només del indret on has nascut, cosa que si ho pensem un moment, diu molt poc en favor seu. El cas és que puc compartir molts aspectes del missatge de moltes religions. La majoria contenen ensenyaments valuosos i no dubto que si realment féssim cas del missatge de l’evangeli, el món seria un indret millor. Imagino que el mateix es deu poder dir d’altres creences que conec menys. Però si cal deixar la curiositat de banda que no comptin amb mi.

Un parell de gens per fer un mascle

dimarts , 26/11/2013

X Y.jpg L’inici de la vida, al menys en els mamífers, és femení. Els embrions, per defecte donen lloc a femelles i que l’organisme es desenvolupi com un mascle només depèn de les concentracions de diferents hormones presents al medi. Ja sabem que el sexe el determinarà la combinació de cromosomes sexuals. Si hi ha dos cromosomes X serà una femella, però si la combinació és un X i un Y, el que tindrem és un mascle.

El que passa és que el cromosoma Y és molt petit. Quasi irrellevant. I de la informació que té, n’hi ha ben poca d’útil. Fa temps se sap que la clau està en un gen particular anomenar Sry que està situat en aquest cromosoma. La proteïna que fabrica actua sobre un grup de cèl·lules de l’embrió que, sense interferències es transformarien en ovaris però que per efecte del Sry es transformen en testicles. A partir d’aquí, els testicles faran hormones masculines i l’organisme creixerà com un mascle.

La qüestió era si hi havia més coses al cromosoma Y que resultessin necessàries per “construir” un mascle viable. Doncs sembla que gairebé res. Acaben de publicar un estudi on han trobat que a la pràctica, a més del Sry només hi ha un altre gen que resulta necessari. És a dir, que per fer un mascle viable, n’hi ha prou amb un únic parell de gens que marquin la diferencia.

El segon gen s’anomena Eif2s3y i fa falta per una de les funcions que les femelles no necessiten per res: Fabricar espermatozoides.

En realitat els experiments els feien amb fecundació in vitro ja que al final, les cèl·lules estan dissenyades per funcionar amb un nombre determinat de gens i cromosomes. Per la via “natural”, els ratolins que només tenien dos dels gens de tot el cromosoma Y eren estèrils. Ara bé, si agafaven cèl·lules d’aquests ratolins i les feien servir per fecundar in vitro, s’aconseguien cries viables, sanes i fèrtils.

Potser tampoc és tan sorprenent adonar-se que els mascles són poc més que un sistema auxiliar en la reproducció. Hi ha moltes espècies que es reprodueixen per mecanismes asexuals i no tenen problemes. Els inicis de la vida a la Terra eren estrictament asexuals. Cèl·lules que simplement es dividien per donar lloc a descendents genèticament idèntics. Segurament aviat es va fer evident els avantatges de barrejar i recombinar el material genètic. Això genera molta variabilitat en els descendents i per tant li atorga a l’espècie una gran capacitat d’adaptar-se a diferents ambients i anar millorant les esperances de sobreviure.

En organismes pluricel·lulars el raonament és similar. És més senzill reproduir-se asexualment, per partenogènesi, però evolutivament és molt desavantatjós. És molt millor barrejar dos cèl·lules germinals provinents d’organismes diferents per garantir que a cada generació hi haurà organismes diferents. I com que ja és prou complicat tot plegat, el millor és agafar el gènere principal per l’espècie, l’encarregat de la reproducció, és a dir el femení i en alguns organismes modificar-los lleugerament perquè passin a ser el complementari. La natura ho ha aconseguit afegint només dos gens que transformen una femella en un mascle. Incapaç de tenir descendents, però útil per atorgar variabilitat genètica a les cries generades per les femelles.

28 neutrins

dilluns, 25/11/2013

neutrins epi i blas.jpg Últimament els físics estan d’enhorabona. No paren de passar coses excitants en el seu camp. Semblava que la màxima fita havia de ser el descobriment del bosó de Higgs, però ja se sap que en ciència, tan bon punt fas una descoberta ja dirigeixes la mirada cap a la següent. I la següent no s’ha fet esperar.  De fet, ha arribat abans del que s’esperava. L’observatori de neutrins de l’Antàrtida, l’IceCube ha publicat un treball amb els detalls de la descoberta dels primers 28 neutrins ultraenergètics originats fora del sistema solar.

I això és interessant? Doncs sí, i molt.

De l’IceCube ja en vaig parlar fa uns mesos. És un detector de neutrins d’un kilòmetre cúbic de mida que han construït aprofitant el gel de l’Antàrtida. Els neutrins són partícules que interaccionen tan poc amb la matèria que resulten quasi impossibles de detectar. El Sol en fabrica moltíssims, però la immensa majoria creuen el planeta sense ni notar-ho i segueixen el seu camí per l’espai inalterats per res.

Aquesta capacitat d’ignorar olímpicament tot el que els envolta fa difícil detectar-los, però representa una gran oportunitat. Altres senyals provinents de l’espai exterior (radiacions i partícules de tota mena) es veuen afectades per allò amb el que topen durant el seu viatge. Xoquen amb fotons, es desvien per efecte de camps magnètics, es desintegren, o els passa qualsevol cosa que fa difícil dir quin va ser realment el seu origen. Però als neutrins tot això els és ben igual. Sense càrrega, gairebé sense massa i sense interès per reaccionar amb res, ens arriben pràcticament en les mateixes condicions que es van generar (sigui on sigui).

Doncs l’IceCube ja ha detectat uns quants neutrins extremadament interessants. La majoria de neutrins que passen per la Terra tenen orígens coneguts, el Sol, l’atmosfera o diferents fons de radioactivitat. Però ja el van dissenyar de manera que ignorés aquests tipus de neutrins. El que volen trobar son neutrins amb molta més energia. Els que es generen al nucli de galàxies llunyanes o en fenòmens còsmics extrems com els que donen lloc als feixos de raigs còsmics ultraenergètics, que, en realitat, encara ignorem que és el que els origina.

L’agost del 2011 es va detectar el primer, i al gener del 2012 un altre. Els van anomenar Ernie i Bert, que son els noms anglesos de l’Epi i en Blas. Eren senyal de neutrins amb unes energies tremendes, superiors als 1000 TeV (Tera-electronvolts), una sigla que a la majoria no ens diu gran cosa però que , creieu-me, és molt gran. Per exemple, les grans col·lisions que van permetre detectar el bosó de Higgs “només” tenien uns 8 TeV.

Després han analitzat més dades i han identificat fins a 28 neutrins d’aquest tipus provinents de diferents regions del cel tot i que encara ignorem exactament d’on han sortit. La majoria no tenen tanta energia com l’Epi i en Blas, però segueixen superant els 30 TeV, que segueix sent molt. La idea és que amb el temps es podrà anar fent una imatge on es localitzin les regions que emeten més neutrins d’aquests. És l’equivalent a obtenir una fotografia del cel de nit només que fent servir neutrins enlloc de fotons de llum. Amb l’únic inconvenient que el ritme de detecció és molt lent. Com si la càmera fotogràfica només detectés una dotzena de fotons per any. Però no s’hi pot fer mes ja que la característica dels neutrins és que son quasi indetectables. De fet, haver-ne trobat 28 en dos anys és una mica desconcertant ja que són més dels que s’esperaven.

Al principi només veiem el cel per la llum de les estrelles, però els humans hem aprés com aconseguir imatges del firmament en infrarogi, en ultraviolat, en radio, en raigs X o en microones. Amb una mica de paciència també aconseguirem obtenir imatges de l’univers de neutrins. I segur que aleshores descobrirem un Univers ben sorprenent.

8 anys!

divendres, 22/11/2013

8.jpg El temps passa volant, i aquesta setmana el Centpeus compleix els vuit anys de caminar per la xarxa. I per casualitats d’aquelles, la setmana propera en farà tres que va migrar a la nova casa. Els aniversaris son un bon moment per fer una miradeta enrere i quedar parat de quantes coses han passat. Aquell llunyà 2005 jo només pretenia descobrir que era això dels blogs i vaig pensar que podia descobrir-ho sobre la marxa començant-ne un. Encara es negava l’imminent crisi i vivíem en plena bombolla immobiliària mentre molts s’anaven enriquint amb mètodes dubtosos. Plutó formava part de la llista de planetes, el bosó de Higgs era una partícula hipotètica i Windows Vista era la gran esperança per substituir el Windows XP. A can Barça, en Frank Rijkaard era l’entrenador i Ronaldinho la gran estrella. Va ser l’any que es va crear Youtube!

Poc després de penjar la primera entrada al blog, algú que signava amb el nom d’”estranya” va deixar un comentari. En aquell moment no podia ni imaginar que anys després ens acabaríem coneixent en persona i que m’ensenyaria una demostració del teorema de Pitàgores… en un tovalló de paper. En realitat, gràcies al blog i als comentaris que hi apareixen he conegut un bon grapat de persones; un dels fets més enriquidors de tota aquesta història. Alguns, com en Carquinyol, fins i tot els vaig enredar per fer de presentadors d’algun dels llibres que, també com a conseqüència del blog, van arribar a publicar-se. Amb altres hem acabat fent amistat, trobades i fins i tot, en algun cas, recerca en temes de biomedicina. Molts encara segueixen sent simplement un nom que amaga una personalitat ben determinada. Altres han deixat de comentar i els he perdut la pista.  També m’he entristit amb la notícia de la mort d’algun d’ells. Desconeguts al mon físic, però amb qui havíem compartit moments virtuals força enriquidors. Tot plegat son fets que també passen a la vida real i que se’m fa evident quan recordo, amb una certa anyorança aquells amb qui treballava, em relacionava, discutia i compartia aquell 2005 i que la vida ha portat per camins allunyats.

Gràcies al blog he anat descobrint grapats de fets científics amb més o menys gràcia. Ara ja m’he acostumat a veure coses, llegir notícies, escoltar converses i pensar “això és interessant per fer-ne un post!” Quasi sempre, fer-ho m’obliga a esbrinar més coses del tema, de manera que aprenc coses noves i puc seguir satisfent la curiositat que comparteixo amb aquell “Tambor, el ciempiés curioso” del que em parlaven quan era petit i que es veu que apareixia a Radio Barcelona.

Durant un temps em sorprenia quan algú es referia a mi com a comunicador científic. Això del blog era un hobby i la comunicació de la ciència és una cosa seriosa. Però quan a més del blog ja fas llibres, radio, tele i xerrades, doncs acabes per acceptar l’etiqueta. I ben mirat, potser no cal ser científic per comunicar la ciència, però als científics també ens correspon fer-ho.

En ocasions em pregunto fins quan durarà el blog. La primera fita que em vaig posar a mi mateix va ser arribar a les cent entrades. Després vaig dir que seguiria fins que algun conegut el descobrís i m’ho fes saber. Tot això ja fa temps que va quedar enrere. Ara ja crec que hauria de seguir al menys fins que la sonda New Horizons arribi a Plutó. Després de tot, va començar el seu camí poc després de començar jo el blog i, potser per aquest motiu, sempre li he tingut un especial carinyo. Però en realitat el Centpeus, com tots els blogs, seguirà exactament fins que me’n cansi. De moment, anirem fent. I si us ve de gust acompanyar-me, doncs serà un plaer i un honor. Els lectors i els comentaris defineixen molt bé com és un blog i en aquest sentit, em considero privilegiat. de manera que, encara que em repeteixi, us ho he d’agrair una vegada més.

De ciclons, ciclons tropicals i noms.

dijous, 21/11/2013

ciclo.jpg La Mediterrània és un mar amb un caràcter ben particular. Normalment calmada i amable, ocasionalment pot colpejar-nos amb una llevantada que porta riuades, pluges torrencials i un notable daltabaix meteorològic. El seu humor és capriciós i n’hem tingut una bona prova aquesta setmana amb el cicló “Cleopatra”, que ha deixat un rastre de destrucció a l’illa de Sardenya, com feia molts anys que no es recordava.

Però la cosa resulta una mica confosa per la manera com fem servir les paraules. Parlar de cicló, i especialment d’un que està batejat amb un nom, ens fa pensar en les grans tempestes tropicals, huracans, tifons i similar. Per descomptat, el que ha passat a Sardenya no es pot minimitzar, però ni de bon tros s’ha tractat d’un fenomen com els que hi ha als tròpics.

El problema és fer servir la paraula “cicló”. Perquè de seguida l’associem amb un “cicló tropical”, però mentre la Mediterrània no estigui al tròpic, els ciclons que hi passin no seran tropicals. I la diferència de magnitud pot ser notable. Un cicló és simplement una massa d’aire girant en el mateix sentit que el planeta. A l’hemisferi nord gira en sentit contrari a les agulles del rellotge, i a l’hemisferi sud ho fa al revés. Ens afecten molt sovint, però normalment no els diem ciclons sinó que fem servir la paraula “borrasques”, o també “depressions”. En canvi, si l’aire gira en direcció contraria, els anomenem “anticiclons”.

Les zones de baixes pressions van associades a ciclons i les d’altes pressions a anticiclons. I, de fet, podem trobar ciclons fins i tot al planeta Mart.

El cicló “Cleopatra” no va ser res més que la borrasca que ens va dur la tongada de pluges d’aquest cap de setmana. Però per les coses de la Mediterrània, va guanyar intensitat abans d’arribar a l’illa i va descarregar amb forces renovades. Quan parlem de ciclons tropicals, doncs en principi és el mateix fenomen (aire que gira en sentit anti-horari al voltant d’una zona de baixes presions), però per les condicions dels tròpics, adquireixen una intensitat molt superior a la que es pot donar la Mediterrània. Per això, tot i que tècnicament els que tenim per aquí sí que són ciclons, sembla millor parlar de borrasques i així evitar confusions amb els ciclons tropicals.

L’altre fet que ha embolicat la troca és això d’anomenar-lo “Cleopatra”. Els huracans tenen un nom que el inicialment el posava el “National Hurricane Center” dels Estats Units i que ara ho fa l’Organització Meteorològica Mundial. Però qui és que tria el nom per una borrasca a les nostres latituds?

Doncs aparentment, el primer que passa.

En realitat el nom de Cleopatra no és cap nom oficial sinó que, pel que he trobat, ho ha fet una   empresa de consultoria meteorològica italiana. Una copia del que també fa el departament de  Meteorologia de la Universitat Lliure de Berlín. Imagino que si el servei meteorològic de TV3, de la Universitat de les Illes Balears o d’on sigui vol posar-hi un nom, també pot fer-ho ja que oficialment no en tenen de nom. I de fet, és bona idea que no en tinguin ja que mentre no hi hagi un registre oficial, si cada país li posa un nom diferent tindrem un bon merder per entendre’ns. Però sobretot perquè la pràctica de batejar aquests fenòmens es reserva per monstres meteorològics com els huracans o els tifons. I, per impactants que siguin, les imatges de Sardenya no tenen res a veure amb el que ha passat, per exemple a les Filipines.

El fong que viu de la radioactivitat

dimecres, 20/11/2013

Txernobil.jpg Les plantes viuen gràcies a la fotosíntesi. Disposen de pigments com la clorofil·la que capten l’energia de la llum i la fan servir per moure electrons d’una banda a l’altra fins que fabriquen molècules que, en certa manera “emmagatzemen” part d’aquella energia i queda disponible per mantenir el metabolisme. És un fenomen fantàstic que es troba a l’arrel de gairebé tota la biosfera.

De totes maneres, hi ha alguns microbis que poden viure sense necessitat d’aquest mecanisme. Poden extreure energia de reaccions químiques aprofitant productes presents en determinats ambients. Per exemple, els bacteris sulforeductors obtenen la seva energia oxidant sulfats i no els cal llum per res.

Però uns de realment sorprenents són uns fongs, com Cryptococcus neoformans,  que creixen la mar de feliços entre les restes del reactor de Txernòvil. S’anomenen fongs radiotròfics i, tal com el nom indica, obtenen l’energia a partir de la radioactivitat present a la central nuclear. Dosis de radiació que resultarien letals per la majoria d’organismes son una font d’aliment per aquests organismes d’aspecte similar a la floridura. De fet, al laboratori es va veure que creixien millor com més radiacions beta o gamma (radiacions ionitzants) revien.

En el fons, la vida presenta tantes adaptacions i la trobem en ambients tan extrems, que descobrir uns fongs que treuen energia de la radioactivitat ja no sorprèn massa. L’intrigant era per quin mecanisme ho feien. I la clau va resultar ser una molècula que compartim amb ells. La melanina. Aquest pigment el fem servir per protegir la pell de les radiacions solars. La molècula capta la radiació i aquesta no arriba fins al DNA cel·lular. Però l’energia de les radiacions no desapareix (per allò que l’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma). Quan la melanina capta la radiació els seus electrons es reorganitzen i tot seguit tornen a l’estat inicial alliberant calor. Al final transforma energia dels raigs UV en energia tèrmica.

Doncs en el cas dels fongs radiotròfics, han trobat la manera d’unir la melanina a una cadena de proteïnes que recullen l’energia captada per la radiació, de manera que enlloc de calor, fabriquen molècules que emmagatzemen l’energia en un procés més o menys equivalent a la fotosíntesi o a les cadenes de transport d’electrons d’altres organismes. Els detalls no estan clars, però no deixa de ser un exemple de la extraordinària capacitat de la vida per adaptar-se i treure profit de les circumstàncies aparentment més adverses.

Tot té un preu, però. D’aquest mateix fong n’hi ha formes que no fabriquen melanina. Si al medi hi ha radiacions, sense melanina es moren de seguida, però si no n’hi ha, creixen molt millor que els seus col·legues radiotròfics. Aparentment la maquinària metabòlica que permet viure dins un reactor nuclear és molt cara de mantenir i en condicions ambientals més amables resulta un inconvenient per competir amb altres organismes.

També cal anar amb compte amb com s’interpreta això. Hi ha qui creu que poden ser un mecanisme per “netejar la radioactivitat” de l’indret. Si els fongs s’alimenten amb radioactivitat deu voler dir que se la mengen i si se la mengen, la radiació desapareix. Un raonament simple però erroni. N’hi ha prou en pensar que les plantes s’alimenten de llum, però no “netegen” de llum cap zona. Els isòtops radioactius que hi ha seguiran emetent radiacions impertorbables durant el temps que els toqui. Per cert, menjar-nos aquests fongs tampoc ens serviria per estar protegits de les radiacions.

De culs, greixos i salut

dimarts , 19/11/2013

jeniffer lopez.jpg Quan he llegit el titular, no he pogut reprimir un somriure. La notícia diu queLas mujeres con grandes traseros son más inteligentes y más sanas”. El meu somriure era per un doble motiu. El primer és el mateix que tohom. Tot i que les referencies al cul de les noies sempre desperten un cert interès als que portem el cromosoma Y, associar-ho amb salut i intel·ligència sembla, com a mínim, sorprenent. De totes maneres, el segon motiu que m’ha fet somriure és que al laboratori hem treballat en temes similars i de seguida m’he imaginat el que volia dir originalment l’article i que, naturalment no coincideix del tot amb el titular.

El treball que van fer a Oxord fa uns anys (de fet, la notícia és vella. Del 2010) consistia en comparar les propietats del greix segons la zona del cos on es dipositi. Tots tenim clar que la obesitat és un problema de salut associat a alteracions metabòliques, cardiovasculars i diabetis. Per això els metges insisteixen en mantenir el pes dins d’uns paràmetres fisiològics. Altra cosa és que els estàndards de la moda coincideixin amb el que es saludable. Anar massa prim tampoc és bona idea i el que molts estilistes considerarien culs grossos, de fet son perfectament normals.

Però el que anem tenint cada vegada més clar és que no tot el greix del cos és igual de problemàtic. Segons la zona del cos on s’acumuli presenta unes característiques diferents que poden afectar el risc de complicacions derivades de la obesitat. En aquest sentit, el que l’article vol posar de manifest és que el greix abdominal és més problemàtic que el greix dels malucs i els glutis. És a dir, que en persones amb obesitat, el pronòstic per la salut és pitjor si el greix s’acumula a la panxa que no pas al cul. I, en general, les noies tenen més tendència a acumular-lo als malucs, mentre que als homes s’acumula a la panxa.

Però que una cosa sigui menys dolenta que una altra no vol dir que la primera sigui saludable!

Normalment pensem en el greix com una pasta enganxosa sense més. Però el greix corporal, el que s’anomena teixit adipós, és un teixit com molts altres. Amb cèl·lules específiques (els adipòcits), altres cèl·lules de defensa, vasos sanguinis, nervis, teixit fibrós unint les cèl·lules i tot de senyals moleculars que viatgen amunt i avall. Si comparem teixits adiposos de diferents zones del cos podrem notar subtils diferències. Adipòcits de mida més o menys gran, nombre diferent de leucòcits infiltrats, més o menys vasos sanguinis… I les respostes metabòliques, la producció d’hormones, el metabolisme dels greixos que acumulen pot ser molt diferent en una zona i altra. De la mateixa manera que hi ha diferències entre el múscul de les galtes i el de la cama, també n’hi ha entre diferents teixits adiposos.

El millor, el més saludable, però, és evitar les acumulacions. Prevenir la obesitat sí que és saludable. Però certament hi ha diferents tipus d’obesitat i la diferència pot ser important de cara a la salut.

De fet, això no es limita a la obesitat. Un procés inflamatori en una zona o altra del teixit adipós pot progressar de maneres força diferents. Per exemple, nosaltres hem comparat la inflamació en diferents teixits adiposos i hem pogut constatar que hi ha diferències importants en la resposta a malalties inflamatòries. No analitzàvem el del cul de les noies, sinó el del voltant del budell de les rates i el comparàvem amb el de darrere els ronyons i el del voltant dels testicles (que en la rata estan normalment dins el cos).

El budell de les rates té menys gràcia que el cul de les noies, de manera que, comprensiblement, no ens van dedicar grans titulars. En tot cas, em disculpareu si a mi em fa una certa gràcia parlar-ne ja que ben mirat, el nostre va ser un article molt “blogejable”.

Sistemes equilibrats

dilluns, 18/11/2013

balanza.jpg L’homeòstasi és, potser, la característica més determinant dels éssers vius i la mort es caracteritza precisament perquè deixa de funcionar. La parauleta que els estudiants s’han d’aprendre quan fan ciències naturals vol dir simplement “estar-se igual” o alguna cosa similar. En realitat fa referència a la fantàstica capacitat dels sistemes biològics per mantenir els seus paràmetres estables dins un determinat marge.

Pot semblar complicat però no deixa de ser l’equivalent a un termòstat molt sofisticat. Un sistema que posa en marxa la calefacció quan la temperatura baixa de determinat nivell i l’atura quan passa de la temperatura determinada. Igual que en tenim a la caldera de casa, també en tenim un al nostre cervell que manté la temperatura al voltant dels 37 graus. Si la temperatura augmenta, comencem a suar per refredar el cos. I si baixa, augmentem el metabolisme per escalfar la sang. El resultat és que la temperatura es manté amb petites oscil·lacions al voltant de la òptima.

I el mateix passa amb tota la resta de funcions del cos. El pH de la sang, el nivell de sucre, la motilitat intestinal, la pressió arterial, el ritme cardíac, la secreció d’hormones, el grau de ventilació dels pulmons, el pes corporal i tots i cada un dels paràmetres que el cos necessita per mantenir-se viu. Uns sistemes combinats de fre i accelerador que fan que tot funcioni al seu ritme quasi-òptim.

Per descomptat, aquest sistema de funcionament, aquesta lògica de la vida, la trobem en tots els organismes. Cada un s’ha espavilat per trobar sistemes de control que mantinguin la seva fisiologia en els paràmetres correctes. Però no només els organismes individuals. Les comunitats també presenten sistemes homeostàtics que mantenen coses com la mida del grup o la superfície de terreny que ocupen. Massa individus fa que no hi hagi prou menjar i la mida del grup es restableix tan bon punt uns quants moren de fam. Si en moren massa, queda molt menjar i recursos disponibles pels supervivents que passen a viure en l’abundància. Però tot dins d’uns límits. Si tot el menjar s’esgota, no hi haurà supervivents. I si el grup es fa massa petit, no sobreviurà a altres problemes o a la competència d’altres grups. Tots els sistemes homeostàtics tenen els seus límits.

Agafant el terme en un sentit més ampli hi ha qui considera que tota la biosfera és un sistema homeostàtic. La hipòtesi Gaia no deixa de ser una explicació complicada d’un sistema de mida planetària que mostra tendència a mantenir els seus paràmetres en condicions escaients per la vida. Hi ha qui li busca implicacions místiques, però en realitat no és més místic que el funcionament del nostre pàncrees detectant la concentració de glucosa i fabricant la insulina necessària per mantenir-los al nivell correcte.

Més interessant és preguntar-se si les societats presenten un funcionament homeostàtic. Semblaria que si, ja que del contrari haurien desaparegut ràpidament. Només les que arriben a equilibris mínimament estables en el seu nivell de generar aliment, energia, conflictes, confort i tot el que caracteritza una societat poden perdurar prou com per merèixer aquest nom. I resulta interessant intentar esbrinar quins mecanismes s’encarreguen de controlar aquests equilibris. Segurament, i malgrat la nostra presumpció, son fenòmens implícits en la mateixa complexitat de les societats. Els sistemes simples ens resulten més fàcils d’entendre, però en els complexes, l’estabilitat sembla més senzilla d’aconseguir ja que apareixen més maneres de compensació.

En tot cas, resulta inquientant constatar que una característica de les societats humanes sembla ser la insaciable necessitat d’anar més enllà dels límits que qualsevol sistema homeostàtic pot resistir.