Enfonsats en la brossa

easte.jpg Una llista divertida de repassar és la dels anuncis i prediccions per la fi del món. Els humans tenim una certa fascinació per l’apocalipsi i ens recreem en maneres grandioses d’acabar amb tot el que coneixem. Fa uns dos mil sis-cents anys, els romans ja patien per l’anunci de la destrucció de Roma exactament cent vint anys després de la seva fundació ja que es deia que dotze àguiles havien ajudat a Ròmul i cada àguila simbolitzava deu anys. És curiós que en tinguem prou amb veure dotze àguiles per calcular quan s’esdevindrà la fi de la civilització.

Però és que la manera de calcular-ho sempre és imaginativa. Hi ha qui ho fa a partir de les dimensions de l’arca de Noé. Uns quants ho prediuen en funció de l’alineament de planetes, i si falla, sempre hi ha un alineament posterior per insistir. Un papa ho anunciava als 666 anys del naixement de l’Islam. També s’ha fet servir la càbala, les dimensions de la gran Piràmide, aparicions de cometes, càlculs matemàtics purs, calendaris de antigues civilitzacions i qualsevol cosa que, amb una mica d’imaginació permeti obtenir una xifra que es pugui interpretar com una data.

La manera com acabarà el món també és diversa. Inundacions, foc, plagues, ordes celestials o ordes demoníaques, terratrèmols, o el que sigui. Però com més espectacular i acollonant millor. Per descomptat, no cal explicar gaire d’on surt la informació. Unes quantes paraules fosques en algun llibre antic serveixen perfectament.

Els científics són menys donats a posar dates, però no seria mala idea fer-ne una mica més de cas. No en tots els cassos. Preveure la mort tèrmica de l’Univers pot ser trist, però queda francament lluny per amoïnar-nos. També sabem que al Sol li queden només uns sis mil milions d’anys de vida i tampoc ens cal patir per aquesta banda.

Però del que fem nosaltres si que podem treure’n conclusions inquietants. L’escalfament global, l’esgotament dels recursos o la simple limitació de l’espai disponible si seguim creixent al ritme que ho fem són problemes ben reals. Molt més reals que les prediccions dels cabalistes tot i que semblen inquietar menys.

I una dada nova i relativament propera pot donar-nos problemes molt aviat. El nostre món pot acabar no per fúries celestials ni per apocalipsis esfereïdors sinó simplement ofegat en porqueria.

La producció de deixalles mostra un creixement insostenible a curt termini. L’any 1900 els humans, especialment els habitants de ciutats, generaven 300.000 tones de brossa cada dia. L’any dos mil ja generàvem tres milions de tones de brossa cada dia. I aquesta xifra es doblarà al voltant de l’any 2025… per seguir augmentant. I com a residus cal contar des del la brossa que baixem cada vespre fins les restes de demolició d’edificis.

Molta brossa es degrada i desapareix convertida en matèria orgànica. Però molta més segueix impertorbable anys i anys. I de nou tornem a topar amb el problema habitual. Un planeta limitat no pot contenir quantitats il·limitades de brossa. Els abocadors ocupen molt espai i en contaminen molt més. Segur que hi ha abocadors modèlics, però la majoria dels que hi ha al planeta són un desastre.

 Si les coses es fessin ben fetes, el problema es podria controlar durant molt temps. Hi ha ciutats que proposen plans de residus zero en base a limitar la generació i reciclar la rsta de maneres imaginatives. Però això són excepcions. La norma a la massa indrets del planeta és llençar la merda prou lluny com per no veure-la i santes pasqües.

De manera que potser al final els amants dels apocalipsis per la fi del mon quedaran decebuts. Simplement acabarem amb la civilització enfonsant-la sota muntanyes de brossa.

2 comentaris

  • Daniel Closa

    04/11/2013 11:08

    En realitat és proporcional a la quantitat d’habitants de les ciutats. És allà on es genera, amb diferència, més residus per persona.

  • Sinera

    04/11/2013 9:16

    M’imagino que l’augment de brossa deu ser una mica proporcional a la quantitat d’habitants que som al món… Tal volta el Sheldon descobreixiqui un raig qui sap de què que redueixi el nostre físic a la meitat o menys. Pissets de 15 m. i poca altura, la meitat de brossa, … menjar per a tothom… Veus, Dani, qué fàcil!