“Gravity” i altres pel·lícules

gravity1.jpg És curiós un fenomen que està succeint al voltant de la pel·lícula “Gravity”. La xarxa s’ha omplert de físics, astronautes, tècnics i entesos en general que detallen amb precisió els errors científics que conté la pel·lícula. S’analitza si la nau és on ha de ser, si el vestit espacial que porten és el correcte, si el moment d’ignició del motor permetria fer la maniobra que fan… És ben curiós ja que, en línies generals, a mi em va semblar molt ben resolta des del punt de vista de les lleis de la física. Per descomptat que hi havia detalls poc exactes ja que no és un documental sinó una pel·lícula de ficció. Imagino que tot plegat no és per criticar sinò perque la pel·lícula realment genera entusiasme als entusiastes del cosmos. Al final diria que hi ha un error que sí que era notable, mentre que la resta eren detalls i calia filar molt prim. Molt poca cosa si ho comparem amb els disbarats que trobem habitualment al cine i que són molt menys criticats i analitzats.

(Al tanto! A partir d’aquí hi ha algun “spoiler” tot i que he intentat que siguin poc rellevants.)

Per exemple, recordo que a Armaggedon, l’equip de perforadors comandat per en Bruce Willis estan intentant perforar un asteroide per ficar-hi una bomba a l’interior abans que xoqui contra la Terra. La història és pleníssima d’errors, però el meu preferit és el fet d’oblidar que a un asteroide, la gravetat ha de ser moltíssim més petita que a la Terra. Un fet que , per la manera com es mouen i com cauen les coses, sembla que no van tenir en compte.

Un altre clàssic és la “Guerra de les Galàxies”, amb l’irritant (tot i que espectacular) soroll de les naus, malgrat moure’s per l’espai; la manera de girar seguin lleis aerodinàmiques (en absència d’atmosfera); la brillantor dels raigs làser (que si no hi ha pols per il·luminar, no els hauries de veure ja que la seva llum va en línia recta) i la homogènia gravetat de tots els planetes.

Un que no és tant conegut passava a la magnífica “En busca del Arca Perdida”. Al principi, Indiana Jones agafa un ídol d’or substituint-lo per un sac de sorra amb un hàbil moviment. Per desgràcia, erra la seva estimació i la trampa es posa en funcionament. Però un moment! L’ídol era d’or i la densitat de l’or és de, aproximadament, dinou quilos per litre. La estatueta tenia la mida d’una cantimplora de litre, per tant, hauria de pesar, gairebé vint quilos. Un sac de sorra de vint quilos seria una mica més gran que el que feia servir l’Indiana!

A “Independence day”, al final els protagonistes celebren tot contents la caiguda de la immensa nau extraterrestre després de ficar un virus informàtic al seu sistema (això ja dóna per moltes conyes). El detall és que una nau d’aquella mida generaria, al caure, un terratrèmol de dimensions remarcables i l’aire que desplaçaria sota seu generaria una ona de xoc comparable a un huracà descomunal. En aquestes condicions els protagonistes no estarien per petonejar les xicotes i fumar els puros de la victòria.

A les pel·lícules de lladres, sempre es veu una xarxa de feixos de llum protegint la joia que volen robar. De nou, el làser no s’hauria de veure (a no ser que t’apunti directament als ulls). Per això, en algunes fan servir un esprai per detectar-ho. Això ja és una mica més intel·ligent, però només si el feix és de llum visible. Normalment envien feixos d’infrarojos que, per molt esprai que posis, no detectaràs. Que potser heu vist alguna vegada els feixos de la porta dels ascensors? Doncs igual.

Per això, en el cas de “Gravity”, remarcar que la òrbita de la ISS o de la futura estació xinesa no coincideixen entre elles ni amb la del Hubble, és correcte, però no deixa de ser un detall menor. També és cert que l’espai és tant gran que els fragments no viatjarien agrupats gaire estona sinó que es dispersarien de seguida. A mi em desconcertava més pensar que hi feia una metge reparant un telescopi espacial, però en realitat tot ho podem considerar llicències menors.

De fet, l’únic error que em sembla important és la misteriosa força que separa en George Clooney de la Sandra Bullock quan es deixa anar. Estem tan acostumats a veure les coses sota l’òptica del camp gravitatori terrestre, que sempre donem per fet que el que hi ha al final d’un cable, si es deixa anar, cau. A la Terra (o sota qualsevol camp gravitatori o inercial) sí, però a l’espai es quedaria exactament on és. Per descomptat això trauria dramatisme a la situació, però la veritat és que aquest és un error de magnitud molt superior a la resta.

En tot cas, a mi em va agradar molt i m’ho vaig passar molt bé patint amb aquell parell de “penjats”. Al cine ja se sap que has de posar en pràctica el que s’anomena “suspensió de la incredulitat”. Si més no, dins d’uns marges raonables.

Per cert, algú ha fet notar que el nom correcte de la pel·lícula no hauria de ser “Gravetat” sinò… “Inèrcia”.

11 comentaris

  • Esther

    27/01/2014 22:42

    Ara que tothom ja ha mirat Gravity, val la pena mirar el “com es va fer”, sorprenent!

    http://www.dailymotion.com/video/x18svz7_gravity-behind-the-scenes_shortfilms?start=52

  • Daniel Closa

    12/11/2013 8:35

    Maco el problema. Amb quines coses us entreteniu els físics.

  • Joan Codina

    11/11/2013 21:05

    jajaja això és divertidíssim. Anar al cine i disfrutar com un nan.. Jo inhibeixo força, però hi ha coses que no tenen perdó de Newton.

    Amb el que dius de l’eina recordo un problema de mecànica en què dos astronautes es veien sortint de la nau amb només una clau anglesa un dels dos. El que havies de calcular era com havia de llençar la clau a l’altre per salvar-se i que alhora el segon encara se salvés al llençar-la ell.

  • Daniel

    11/11/2013 15:30

    Potser en els mapes el director tenia El Alamein a l’est d’el Caire :-D

  • Panerot

    11/11/2013 14:14

    Respecte a Indiana Jones: dubto molt que els alemanys puguessin muntar tot aquell “tinglado” en un territori controlat pels anglesos, com era Egipte en aquell moment.

  • Daniel

    11/11/2013 13:07

    Por otra parte… Clooney no llevaba ninguna herramienta o algo que pudiese lanzar? Imagino que con eso seria suficiente para salir despedido en dirección contraria y regresar lentamente (siempre que apuntase bien).

  • Palimp

    11/11/2013 12:50

    Coincido contigo; antes de ver la película sabía que había recibido muchas críticas y al acabar le dije a mi mujer ‘Yo la única que veo es cuando se separan Clooney y Bullock’.

  • Daniel Closa

    11/11/2013 12:25

    Això ha sonat com en Duran de Polonia! però crec que, amb alguna excepció, als directors no els fa patir excessivament l’opinió dels científics.

  • XeXu

    11/11/2013 10:42

    M’imagino els directors de cinema deixant anar un ‘científics de la punyeta!’. Així agafem mala fama, si no en deixem passar ni una!

  • Daniel

    11/11/2013 10:14

    Recorda que a l’escena en qüestio, el sac d’arena pesava MÉS que l’ídol d’or!! Per això s’enfonsava el pedestal i li queia a sobre tota la furia dels plans inclinats. Que tindria aquella sorra? Seria pols d’urani? :-D

  • Carquinyol

    11/11/2013 9:22

    El d’Indiana Jones no va ser una errada de la pel·lícula sinó d’Henry Jones III… per això li va caure el que li va caure després !

    ;)