Arxiu del dijous, 14/11/2013

L’absurd a les mans

dijous, 14/11/2013

mans.jpg Qualsevol sistema educatiu hauria de garantir un mínim nivell de cultura científica. La idea és que qualsevol nano tingui un mínim coneixement d’alguns fets bàsics relacionats amb la ciència i la tecnologia. Que entenguin que són coses com un ecosistema, un gen, una molècula o una equació. Tot això està molt bé, però el realment important, el que hauríem d’aprendre a inculcar, no son els coneixements sinó una determinada manera de pensar. Pensar a la manera d’un científic.

La ciència no és un conjunt de coneixements sinó sobretot una actitud, una manera d’afrontar els problemes, un pessic d’escepticisme a l’hora d’encaixar les informacions. Uns reflexes mentals que potser no evitaran que ens prenguin el pel, però en tot cas ho fan més difícil.

Potser perquè estic acostumat a pensar així em sorprenen els arguments que de vegades escolto. Fins i tot quan coincideixen amb el meu punt de vista. Això m’ha passat en llegir una de les notícies que posen de manifest com de ximples podem arribar a ser els humans. Però el que em desconcertava una vegada i altre eren els raonaments del personal.

La notícia diu que al Japó hi ha qui s’opera per modificar les línies de les mans i així canviar el seu destí. Si t’angoixa tenir la línia de la vida massa curta, cap problema. Amb una mica de làser te la fem més llarga i així viuràs més anys. Que la dels diners no la veus clara? No pateixis que la fem més profunda i marcada. La línia de l’amor està poc definida? Una mica de cirurgia garantirà un matrimoni exitós.

El primer que penses en llegir-ho és que cal ser molt ruc per operar-se per aquest motiu. Però aleshores trobo els arguments del cirurgià. Reconeix que no és segur que el sistema funcioni, però que un pacient seu al que li va operar la línia de l’amor, poc després es va casar. I a dos pacients els va tocar la loteria després d’operar-se!

S’ha de tenir molta barra per defensar el que fa amb arguments tant ridículs. Entenc que defensi el seu negoci, tot i que hi ha uns quants temes d’ètica mèdica que no acabo de veure clars. Però els arguments absurds em posen dels nervis. Ja en tinc prou escoltant polítics construint frases que no respecten cap llei de la lògica més elemental. Un pacient es va casar després d’òperar-lo? Això vol dir que a tots els altres no els va servir de res, no?

Però quan ja pensava que un comportament estúpid de la gent defensat amb arguments absurds pel cirurgià saturaria la meva capacitat de sorpresa, passo a llegir els comentaris que la gent deixa a la notícia… i torno a quedar bocabadat. En alguns casos el raonament és: “Quina bestiesa! Això és absurd perquè el nostre destí ja està determinat des del naixement i res ni ningú el pot alterar!”

És clar, per mantenir aquests plantejaments és molt important no dubtar mai de les conviccions i no demanar cap prova del que s’afirma o es nega. També cal aprendre a ignorar les estadístiques, deixar d’entendre la diferència entre causes i efectes i entre casualitat i causalitat. De fet, no cal pensar com un científic sinó només “pensar” una mica i fer servir el sentit comú. I és que si t’acostumes a intuir trampes en les associacions que et presenten com a proves i si prens el costum de no fer cas de la primera impressió i analitzar amb calma el raonament que et planten al davant, és molt més senzill no caure en aquestes ensarronades.