L’absurd a les mans

mans.jpg Qualsevol sistema educatiu hauria de garantir un mínim nivell de cultura científica. La idea és que qualsevol nano tingui un mínim coneixement d’alguns fets bàsics relacionats amb la ciència i la tecnologia. Que entenguin que són coses com un ecosistema, un gen, una molècula o una equació. Tot això està molt bé, però el realment important, el que hauríem d’aprendre a inculcar, no son els coneixements sinó una determinada manera de pensar. Pensar a la manera d’un científic.

La ciència no és un conjunt de coneixements sinó sobretot una actitud, una manera d’afrontar els problemes, un pessic d’escepticisme a l’hora d’encaixar les informacions. Uns reflexes mentals que potser no evitaran que ens prenguin el pel, però en tot cas ho fan més difícil.

Potser perquè estic acostumat a pensar així em sorprenen els arguments que de vegades escolto. Fins i tot quan coincideixen amb el meu punt de vista. Això m’ha passat en llegir una de les notícies que posen de manifest com de ximples podem arribar a ser els humans. Però el que em desconcertava una vegada i altre eren els raonaments del personal.

La notícia diu que al Japó hi ha qui s’opera per modificar les línies de les mans i així canviar el seu destí. Si t’angoixa tenir la línia de la vida massa curta, cap problema. Amb una mica de làser te la fem més llarga i així viuràs més anys. Que la dels diners no la veus clara? No pateixis que la fem més profunda i marcada. La línia de l’amor està poc definida? Una mica de cirurgia garantirà un matrimoni exitós.

El primer que penses en llegir-ho és que cal ser molt ruc per operar-se per aquest motiu. Però aleshores trobo els arguments del cirurgià. Reconeix que no és segur que el sistema funcioni, però que un pacient seu al que li va operar la línia de l’amor, poc després es va casar. I a dos pacients els va tocar la loteria després d’operar-se!

S’ha de tenir molta barra per defensar el que fa amb arguments tant ridículs. Entenc que defensi el seu negoci, tot i que hi ha uns quants temes d’ètica mèdica que no acabo de veure clars. Però els arguments absurds em posen dels nervis. Ja en tinc prou escoltant polítics construint frases que no respecten cap llei de la lògica més elemental. Un pacient es va casar després d’òperar-lo? Això vol dir que a tots els altres no els va servir de res, no?

Però quan ja pensava que un comportament estúpid de la gent defensat amb arguments absurds pel cirurgià saturaria la meva capacitat de sorpresa, passo a llegir els comentaris que la gent deixa a la notícia… i torno a quedar bocabadat. En alguns casos el raonament és: “Quina bestiesa! Això és absurd perquè el nostre destí ja està determinat des del naixement i res ni ningú el pot alterar!”

És clar, per mantenir aquests plantejaments és molt important no dubtar mai de les conviccions i no demanar cap prova del que s’afirma o es nega. També cal aprendre a ignorar les estadístiques, deixar d’entendre la diferència entre causes i efectes i entre casualitat i causalitat. De fet, no cal pensar com un científic sinó només “pensar” una mica i fer servir el sentit comú. I és que si t’acostumes a intuir trampes en les associacions que et presenten com a proves i si prens el costum de no fer cas de la primera impressió i analitzar amb calma el raonament que et planten al davant, és molt més senzill no caure en aquestes ensarronades.

9 comentaris

  • Josep Maria

    15/11/2013 9:21

    Jo no estic tan en contra del comentari dels que hi creuen però que troben absurd operar-se. Almenys són coherents.
    Els que s’operen acumulen un absurd sobre l’altre, però suposo que gastar-te una pasta en “solucionar” els teus problemes té un efecte placebo important.

  • Montserrat

    14/11/2013 18:13

    es acollonant la imaginació que tenen alguns per fer diners!!!!!! segur que a tu i a mi no se’ns hagues acudit mai!!! :-)

  • David Vidal

    14/11/2013 17:05

    Realment, n’hi ha que tenen una barra, que n’hi hauria per treure la fam del planeta durant generacions!
    Per cert Dani! El teu nou llibre ja el tinc (llegit i tot) i espero que algun cop puguem quedar per afegir-li una dedicatòria! Llàstima que no vaig poder anar a la presentació, jo sortia a les 19h de la feina i a sobre just aquell dia tenia hora al metge!

  • tramuntaire

    14/11/2013 15:06

    Doncs jo estic d’acord amb què el destí està determinat des del naixement. Suposo que hi ha molts científics que creuen en el determinisme i en la validesa exclusiva de les lleis de la natura.

    De fet hauríem de preguntar als “experts” en quiromància quins són els mecanismes que relacionen les línies de les mans amb el destí. Així sabríem si el destí ve determinat segons les línies de les mans en el moment de néixer o si s’ajusta segons com aquestes evolucionen.

    Ah, i no perdem de vista l’efecte placebo!

  • Óscar Arranz

    14/11/2013 14:11

    Reconec que és força trist i depriment però per desgracia les concepcions científiques, racionals i crítiques de la realitat em penso que no són majoritàries.

  • Sílvia Catalán

    14/11/2013 11:41

    Té nassos la cosa, realment! És al·lucinant lo desesperada que està la gent per creure en les solucions ràpides i màgiques.

    Molt millor operar-te les línies de la mà que treballar per a millorar les teves habilitats socials i trobar així una parella.

  • Xavier – Pàrsec

    14/11/2013 10:18

    La meva pregunta, que ja te resposta inmediata es, Es pot arribar a ser tan ruc? Doncs, evidentment, si.
    Ui!! demano perdó als rucs, ja que pel que sembla si que hi ha humans amb menys seny que un ruc.
    Com a mínim els rucs fan el que s’espera d’ells.

  • Carquinyol

    14/11/2013 9:19

    “Reconeix que no és segur que el sistema funcioni” <– Morro estil Montoro x 1000 !!

    Realment és patètic, mira que voler canviar llur destí modificant les línies de les mans… aquesta gent ignorant ! Si el destí el controlen els Àngels d'Atlantis !!

    … o era Nessie ? La memòria de l'aigua ? … coi 'la noche me confunde' !

    ;)

  • Sinera

    14/11/2013 9:15

    El que trobo nefast en tot això és que quasi tothom pugui passar la vida amb les idees inculcades pels pares i educadors des de petits, sense quasibé modificar-les fins la mort.

    Això és tìpic de les creences religioses, de les ideologies polítiques, i d’un llarg etc. molt especialment quan l’entorn social també les comparteixen.

    Com es podria aconseguir que tothom tingués a la vida aquell instant sublim que li provoqués una catarsi i un absolutament nou replantejament de la vida i de les idees que manté escrites al cervell a foc? I com aconseguir que aquesta catarsi comportés, a més, un esperit crític, el domini de la raó, aquest pensament científic del que ens parla el Dani?

    Per què els humans no disposem d’un interruptor de RESET?