Arxiu del dilluns, 18/11/2013

Sistemes equilibrats

dilluns, 18/11/2013

balanza.jpg L’homeòstasi és, potser, la característica més determinant dels éssers vius i la mort es caracteritza precisament perquè deixa de funcionar. La parauleta que els estudiants s’han d’aprendre quan fan ciències naturals vol dir simplement “estar-se igual” o alguna cosa similar. En realitat fa referència a la fantàstica capacitat dels sistemes biològics per mantenir els seus paràmetres estables dins un determinat marge.

Pot semblar complicat però no deixa de ser l’equivalent a un termòstat molt sofisticat. Un sistema que posa en marxa la calefacció quan la temperatura baixa de determinat nivell i l’atura quan passa de la temperatura determinada. Igual que en tenim a la caldera de casa, també en tenim un al nostre cervell que manté la temperatura al voltant dels 37 graus. Si la temperatura augmenta, comencem a suar per refredar el cos. I si baixa, augmentem el metabolisme per escalfar la sang. El resultat és que la temperatura es manté amb petites oscil·lacions al voltant de la òptima.

I el mateix passa amb tota la resta de funcions del cos. El pH de la sang, el nivell de sucre, la motilitat intestinal, la pressió arterial, el ritme cardíac, la secreció d’hormones, el grau de ventilació dels pulmons, el pes corporal i tots i cada un dels paràmetres que el cos necessita per mantenir-se viu. Uns sistemes combinats de fre i accelerador que fan que tot funcioni al seu ritme quasi-òptim.

Per descomptat, aquest sistema de funcionament, aquesta lògica de la vida, la trobem en tots els organismes. Cada un s’ha espavilat per trobar sistemes de control que mantinguin la seva fisiologia en els paràmetres correctes. Però no només els organismes individuals. Les comunitats també presenten sistemes homeostàtics que mantenen coses com la mida del grup o la superfície de terreny que ocupen. Massa individus fa que no hi hagi prou menjar i la mida del grup es restableix tan bon punt uns quants moren de fam. Si en moren massa, queda molt menjar i recursos disponibles pels supervivents que passen a viure en l’abundància. Però tot dins d’uns límits. Si tot el menjar s’esgota, no hi haurà supervivents. I si el grup es fa massa petit, no sobreviurà a altres problemes o a la competència d’altres grups. Tots els sistemes homeostàtics tenen els seus límits.

Agafant el terme en un sentit més ampli hi ha qui considera que tota la biosfera és un sistema homeostàtic. La hipòtesi Gaia no deixa de ser una explicació complicada d’un sistema de mida planetària que mostra tendència a mantenir els seus paràmetres en condicions escaients per la vida. Hi ha qui li busca implicacions místiques, però en realitat no és més místic que el funcionament del nostre pàncrees detectant la concentració de glucosa i fabricant la insulina necessària per mantenir-los al nivell correcte.

Més interessant és preguntar-se si les societats presenten un funcionament homeostàtic. Semblaria que si, ja que del contrari haurien desaparegut ràpidament. Només les que arriben a equilibris mínimament estables en el seu nivell de generar aliment, energia, conflictes, confort i tot el que caracteritza una societat poden perdurar prou com per merèixer aquest nom. I resulta interessant intentar esbrinar quins mecanismes s’encarreguen de controlar aquests equilibris. Segurament, i malgrat la nostra presumpció, son fenòmens implícits en la mateixa complexitat de les societats. Els sistemes simples ens resulten més fàcils d’entendre, però en els complexes, l’estabilitat sembla més senzilla d’aconseguir ja que apareixen més maneres de compensació.

En tot cas, resulta inquientant constatar que una característica de les societats humanes sembla ser la insaciable necessitat d’anar més enllà dels límits que qualsevol sistema homeostàtic pot resistir.