Arxiu del dimecres, 27/11/2013

El Papa i la curiositat

dimecres, 27/11/2013

curiosity.jpg Formant part d’una societat d’arrels cristianes, de vegades em sorprèn el meu allunyament de la religió. En realitat, la gran majoria dels humans professa (o afirma professar) algun tipus de creença en algun déu. Potser entre la comunitat científica el percentatges sigui menor, però no deu ser molt menor i molts científics no tenen cap inconvenient en compatibilitzar la dedicació a la ciència i la fe en la seva religió particular.

Allunyar-se d’institucions com l’Església no és difícil ja que amb dos mil anys d’història ha tingut temps de fer moltíssimes barbaritats. Com que la dirigeixen homes, la seva relació amb el missatge que pretén transmetre moltes vegades és, com a mínim, dubtosa. Però fins i tot passant per alt aquest fet que, a més, pot ser injust ja que també s’han fet moltes coses bones, hi ha aspectes del fet religiós (de qualsevol religió) que m’incomoden. I aquesta setmana el Papa m’ha fet veure clar el principal motiu.

En un titular llegeixo: Papa: l’esperit de curiositat allunya de Déu. I quan busco com va anar exactament el que va dir trobo que en una homilia feta a la capella de Casa Santa Marta al Vaticà, parlava de “l’esperit de Déu, que ens ajuda a jutjar, a prendre decisions segons el cor de Déu”. Però afegia que també “…ens trobem davant d’un altre esperit, contrari a aquesta saviesa de Déu: l’esperit de curiositat.”

Potser se m’escapa alguna cosa, però l’essència em recorda una constant en les religions. Demanen que no et facis preguntes i que acceptis el que se’t diu sense qüestionar-ho. Una cosa semblant la vaig pensar en veure un reportatge sobre britànics convertits a una branca radical de l’Islam. En un moment donat algú explicava que l’Alcorà l’has de llegir i acceptar sense fer-te preguntes, sense dubtar. Religions diferents i actituds, completament diferents, però un punt en comú: és important no fer-se preguntes. Deixar la curiositat de banda i donar per cert el que se t’ofereix. Resulta comprensible ja que precisament és la curiositat la que ens pot fer descobrir les contradiccions i febleses de les religions.

Però la curiositat és, precisament el principal motor del coneixement humà. És la curiositat la que ens empeny a preguntar-nos pel mon que ens envolta, per l’origen de les malalties, per millorar les fonts d’energia, els sistemes de transport o els límits del coneixement. L’arrel de tots els avenços científics i tecnológics és la curiositat. De fet, algú va dir que un científic només és una persona amb molta curiositat i un mètode. En la meva opinió, una de les millors descripcions d’un científic.

Renunciar a la curiositat és renunciar a la mateixa humanitat i esdevenir un ramat que segueix sense més, un camí decidit per algú. I sospito que el moment en que la vida perd interès deu ser quan deixes de banda definitivament la curiositat.

Totes les religions es basen en una o altra fe. En quina dipositaràs la teva fe acostuma a dependre només del indret on has nascut, cosa que si ho pensem un moment, diu molt poc en favor seu. El cas és que puc compartir molts aspectes del missatge de moltes religions. La majoria contenen ensenyaments valuosos i no dubto que si realment féssim cas del missatge de l’evangeli, el món seria un indret millor. Imagino que el mateix es deu poder dir d’altres creences que conec menys. Però si cal deixar la curiositat de banda que no comptin amb mi.