Arxiu del dilluns, 2/12/2013

25 anys després

dilluns, 2/12/2013

biologia.jpg Últimament estic experimentant una sobredosi de celebracions, aniversaris i commemoracions. No em queixo pas. Això és com fer anys i, com deia Groucho Marx, “l’alternativa és molt pitjor”. En tot cas cal vigilar. La nostàlgia és agradable en però només dosis molt moderades. En tot cas, també permet fer algunes reflexions curioses.

La setmana passada vàrem fer una trobada dels companys de la promoció que vàrem acabar la carrera de biologia fa 25 anys. Ja podeu imaginar. Bon rotllo general amanit amb moltes mirades per intentar relacionar aquell paio amb panxa i calb amb algun dels records de les gresques universitàries. De vegades era inútil ja que tampoc et feies amb tothom i potser no el coneixies. També trobades amb antics professors, alguns ja jubilats i altres encara en actiu, per comentar com han canviat els estudiants. Uns comentaris que sospito que es fan a les Universitats des de fa segles.

Dels professors, potser la més carismàtica és la doctora Mercè Dufort, que ens va fer una classe magistral. Jo no la vaig tenir excepte en alguna substitució, però és tota una institució entre els biòlegs i va ser mític poder escoltar de nou les referències al geni de Ramón y Cajal i fer servir la paraula “làmpada” en una sola frase. La Mercè una vegada va deixar un comentari en aquest blog. Era un apunt en el que expressava el meu desconcert per l’ús de les paraules expermatozoides o espermatozous i ella va aclarir que “Tan col·loquialment com científicament hauríem de dir espermatozoide”. Considerant que va ser presidenta de la Secció de Ciències Biològiques de l’institut d’Estudis Catalans, la discussió no podia acabar de manera més aclaridora.

Una de les coses que em va fer més gràcia va ser recordar la banda sonora dels anys d’universitari. Quan vàrem començar, la novetat del moment era Every breath you takei als anys següents vam viure envoltats perI just call to say I Love you”, “Like a Virgin”, “Me cuesta tanto olvidarte”, “Voyage, voyage” o “Don’t worry, be happy. Curiosament, la que recordo més clarament era just al acabar, mentre feia la tesina a l’estiu i al laboratori, morts de calor escoltàvem On the beach”.

Però més enllà dels sentiments personals, fa gràcia recordar el que estudiàvem aleshores i comparar-ho amb el que hi ha ara. En aquell temps coneixíem tres tipus de RNA. El missatger, el de transferència i el ribosomal. Ara també tenim el RNA d’interferència, el microRNA o el RNA antinsense. Sistemes de regulació que es van afegint als pocs que es coneixien aleshores. Manipular el DNA ja es feia, però amb moltes dificultats. Encara no s’havia generalitzat la tècnica de la PCR que ho canviaria tot i faria senzillíssim el que era una feinada. En aquell temps no existien les òmiques (ni la genòmica, ni la proteòmica ni la metabolòmica ni res de semblant), i les molècules s’estudiaven d’una en una enlloc de mirar d’analitzar-les totes alhora com es fa ara. Normal, ja que fins fa relativament poc els ordinadors no han disposat de prou potència de càlcul per treballar amb tantes dades. Per descomptat, disposar del genoma humà encara era una fantasia.

Potser la única excepció siguin les matemàtiques. Després de tot, el teorema de Pitàgores segueix igual des de fa tres mil anys i segur que no es modificarà. Però és agradable (i una mica vertiginós) pensar en com aniran les coses en els propers anys. Que pensaran d’aquí a vint-i-cinc anys els estudiants que ara estan preparant exàmens, repassant apunts o cercant a Google coneixements que aviat quedaran relativament obsolets? Tant de bo quedin sorpresos de com els canviaran les coses. Serà senyal que el coneixement ha seguit millorant, aprofundint i rectificant.

(Per cert, el pica–pica es va pagar amb els remanents de la recaptació de festa dels estudiants de biologia, la “Biomarxa” de 1988. Una festa a la que encara li hem tret profit 25 anys després. Nois de les noves generacions universitàries: Supereu això!)