Retorçar l’espai per anar a les estrelles

Alcubierre-warp-drive.jpg Una de les paraules és frustrants que conec és “… però”. Primer et donen les bones notícies, però tot seguit afegeixen un “… però” i ja has begut oli. Allò que t’il·lusionava, no passarà. Una vegada vaig llegir que en una frase, tot allò que hi ha al davant del “… però” és completament irrellevant. Encara que una noia et digui que ests genial, guapo, simpàtic, i tot el que sigui, no serveix de res, perquè l’únic que compta és el que hi ha al darrera del “… però”, que sempre és una mala notícia. El mateix passa amb la feina. Encara que el cap comenci dient que ja sap que has treballat dur, que et mereixes l’augment, que has fet un gran servei, si deixa anar un “… però”, l’has cagat.

Doncs en temes de ciència passa una cosa similar. De vegades llegeixes un treball, una notícia o un descobriment que et sembla fantàstic. La imaginació es dispara i comences a pensar en totes les possibilitats que s’obren, fins que apareix el “… però” i tot queda en un no-res d’allò més depriment. L’única cosa bona és quan el “… però” apareix després de les males notícies. Aleshores s’obren les esperances.

Una cosa semblant em va passar quan vaig llegir un treball sobre el motor de la nau de Star Treck, l’“Enterprise”. Els autors de ciència ficció sempre tenen el problema de moure als seus herois més de pressa que la llum per poder explorar l’espai. Per aconseguir-ho s’han empescat diferents estratègies. Forats de cuc, teleportació, satls a l’hiperespai i coses així. En el cas de Star Treck, era el motor de torsió que, com en tots els casos, tenia un petit fonament científicament correcte. La gracia és que la relativitat impedeix que qualsevol cosa es mogui per l’espai més de pressa que la llum… però res impedeix que l’espai mateix es mogui més de pressa que la llum.

El motor de torsió retorça l’espai, comprimint-lo per una banda i expandint-lo per l’altra, de manera que crea una bombolla d’espai que es mou a velocitat superlumínica. La nau pot moure’s dins la bombolla a velocitat normal, però la bombolla avança més de pressa que la llum arrossegant la nau. Com un nedador que es mou sobre una onada. Respecte de l’aigua potser es mou poc, però si la onada és ràpida, avançarà molt més ràpid.

Fa uns anys, un físic va demostrar que el concepte era correcte i que teòricament es podia construir un motor de torsió per viatjar a les estrelles. Quan ho vaig llegir no vaig reprimir un gran somriure. Encara no sabem (no tenim ni idea) com construir el motor, però si només és un problema tecnològic, vol dir que només es qüestió de temps. El problema va ser el “… però” del final de l’article. L’energia necessària per distorsionar l’espai i crear la bombolla és tant immens que caldria l’energia equivalent a la conversió en energia de tota la massa del planeta Júpiter.

Un pot somiar amb avenços tecnològics, però alguns semblen massa inabastables. De manera que la il·lusió del motor de torsió quedava aparcada per un maleït “… però”.

PERÒ! La història no va acabar aquí. I potser encara hi ha alguna esperança! Perquè després, algú es va tornar a mirar les dades i es va adonar d’una estratègia que canviava el panorama. Certament, per crear la bombolla de torsió de l’espai cal aquella descomunal quantitat d’energia. Però la cosa canvia si el que generem no és una bombolla. La forma de l’espai modifica molt les necessitats d’energia i si enlloc d’una bombolla es genera una onada amb determinades formes, l’energia necessària disminueix notablement. Tot i que conceptualment no te res a veure, és com adonar-se dels avantatges de fer un vaixell amb forma hidrodinàmica.

Amb el nou model ja només cal convertir en energia l’equivalent a uns 800 quilos de matèria. Ara com ara, totalment inabastable, però ja no és el mateix que parlar de desintegrar un planeta! Potser algun dia trobarem la manera de fer-ho encara més fàcil, i trobarem dia manera de construir un motor que ho faci, i trobarem la manera de fer-ho de forma controlada, i resoldrem els mil obstacles que segur que hi ha…

Detalls, ja que, com deia al principi, si només son problemes tècnics, els enginyers segur que amb temps i diners troben la manera i, potser, podrem començar a somiar en viatjar a les estrelles s’aquí alguns pocs segles.

5 comentaris

  • Daniel

    09/12/2013 14:52

    Santi. No se, no se. Els genis enun camp acostumen a ser mediocres en altres. Però sí. No ens aniria malament un geni per accelerar una mica la cosa.

    Tito: :-D

  • Tito Cava

    09/12/2013 14:33

    interessant Dani….però……no no hi han “peros” je je brillant com sempre cuideeet!

  • Santi Cosmos

    09/12/2013 12:17

    O esparèm que neixi un Gèni.. A veure si li dona per la Ciència el Carlsen i deixa els escacs per quant es jubili¬¬
    Salut!

  • Daniel Closa

    09/12/2013 11:00

    La NASA té una escala que comença amb conjectura, segueix amb especulació, ciència, tecnologia i aplicacio. El motor de torsió (el Warp) està encara entre especulació i ciència, però mica a mica…

  • Joan Codina

    09/12/2013 10:44

    El més important és que ja ens hem carregat el primer “però”. La teoria permet fer el pas de la ciència ficció al món físic.

    Ara queden els peròs tècnics :D. L’alternativa és intentar-ho a la nanoescala, seria magnífic!!