Els Països Catalans i el valor de “pi”

pi.jpgPi” (π) és un dels nombres més importants de les matemàtiques. La relació entre el perímetre d’una circumferència i el seu diàmetre apareix en tota mena de càlculs, equacions i processos matemàtics que aparentment tenen poc a veure amb cercles i línies. I el seu valor exacte va dur de corcoll a molts matemàtics al llarg dels temps. De fet, només podem fer aproximacions al valor de pi, i per molts milions de decimals que calculem, sempre en quedaran més.

Però a la pràctica no ens cal una precisió astronòmica i normalment arrodonim el seu valor amb la xifra 3,1416. En realitat les primeres xifres són 3,14159265359… i per internet hi ha pàgines on trobar uns quants milions de decimals.

Aquests dies m’ha vingut al cap el valor de “pi”  per associacions d’aquelles que fa la ment mentre mires les noticies en temes que no hi tenen res a veure. El Parlament Balear ha aprovat en una proposició no de llei que “… els Països Catalans no existeixen”. Per descomptat això ha generat un cert rebombori sobre la manera de fer-ho, la intencionalitat del partit que ho ha proposat i també, és clar, sobre el significat precís del concepte “Països Catalans”.

Quina relació té això amb el número pi? Doncs que tot plegat m’ha recordat el que va passar a l’estat d’Indiana l’any 1897, quan van estar a punt d’aprovar per llei que el valor de pi era 3,2 enlloc del valor real. Sempre hi ha polítiques amb les que coincideixes i altres que no t’agraden, ideologies que et semblen correctes i altres que consideres injustes i no és difícil entendre que diferents persones tinguin opinions oposades. Però poques coses hi ha més ridícules que un grapat de polítics pensant que pel fet d’aprovar una llei poden determinar l’existència o no d’algunes coses.

En el cas d’Indiana, el merder el va iniciar un aficionat a la matemàtica que creia que havia trobat la manera de fer la quadratura del cercle. El mètode es va presentar a l’asamblea legislativa com “Un projecte de llei que presenta una nova veritat matemàtica i que és ofert com una contribució a l’ensenyament que només es podrà fer servir a l’Estat d’Indiana gratuïtament sense haver de pagar cap tipus de royalties, sempre que sigui acceptat i adoptat oficialment per la legislatura de 1897.”

En realitat, en el projecte de llei no s’esmentava directament el valor de pi, però al redactat afirmava que “… la relació entre el diàmetre i la circumferència és quatre a cinc quarts”. Com que pi és la relació entre el diàmetre i la circumferència, això vol dir que pi és igual a 4 dividit entre 1,25 (cinc quarts) i per tant, pi tindria legalment un valor de 3,2 a l’estat d’Indiana. El recorregut de la llei va ser una mica complex però va sortejar prou passos administratius fins que, en arribar al Congrés d’Indiana, un matemàtic de veritat que estava negociant pressupostos universitaris en va tenir notícia i va arribar a temps de fer notar als congressistes que estaven a punt de fer un ridícul històric, de manera que finalment la llei no es va aprovar.

Aquesta mena de coses passen amb una certa freqüència. Sembla que la política té un curiós efecte sobre els que s’hi dediquen i en alguns casos els fa perdre de vista la realitat. Amb les seves decisions poden determinar si un hospital es fa o no, per on passarà una carretera, a quin aeroport aterraran els avions, quan cobrarà un policia o quines assignatures ha d’impartir un mestre i en quin idioma ho ha de fer. Quan algú s’embala una mica massa pot acabar creient que amb les lleis també pot modificar el valor de pi, decidir si el canvi climàtic té lloc o no, quin efecte té sobre la salut un producte ultra-diluït, si els organismes evolucionen, quins fets històrics van passar realment o quines realitats socials, culturals o històriques existeixen.

En aquests cassos també resulta interessant l’olímpic menyspreu que en ocasions mostren per l’opinió dels que hi entenen en aquests temes. Sospito que tot plegat és una conseqüència inevitable de sistemes d’organització dels partits que afavoreixen i seleccionen amb massa freqüència la mediocritat entre els seus membres. Resulta depriment la incultura científica que acostumen a mostrar, però no entenc com no fan cas dels assessors científics que tenen, o haurien de tenir, en els diferents àmbits del coneixement.

Al menys, a Indiana van fer cas a un expert de veritat en el tema i es van estalviar el quedar com uns incultes ignorants.

4 comentaris

  • Sinera

    13/12/2013 10:47

    Però tenen assessors científics els polítics? Diràs que és impossible… o que el sistema partidista ens engoleix, seny inclòs…

    Ja tenim la pintura celestial i crec que era per pintar quelcom… Però què? Ai, déu!

  • Daniel

    12/12/2013 17:45

    Carquinyol. De fet, això ja ho fan en declaracions. Només els queda un pas per passar-ho al BOE. Tot arribarà.

    Joan. Molt bona la taula. De fet, la web es molt bona… :-D

  • Joan Codina

    12/12/2013 10:52

    Doncs pi igual a 3 m’agrada més. Va millor per fer càlculs.

    Ara tiraré de memòria però diria que hi ha electrònics que fan servir pi igual a arrel quadrada de 10.

    Aprofitant el tema.. Deixo una curiosa taula d’aproximacions.

  • Carquinyol

    12/12/2013 9:13

    Doncs trobo que han fet curs, ja posats podríem haver afegit que :

    · l’atur no existeix
    · la crisi no existeix
    · la corrupció política no existeix

    I d’una tacada s’arregla tot i apa, feina feta.

    PS: Quina colla d’impresentables…