Mosques, parets i la percepció del món.

ncomms2576-f1.jpg Una de les maneres més habituals de badar és contemplant una mosca (Musca domestica) com passeja per la paret, la finestra o el sostre. I la pregunta es planteja de seguida. Com s’ho fan per caminar en vertical o fins i tot cap per avall sense problemes? No només les mosques. Molts insectes i petits animals han trobat la manera. Des de les marietes fins les sargantanes, de les aranyes als escarabats.

La resposta és que hi ha moltes maneres ja que l’evolució ha “inventat” aquesta estratègia diverses vegades en grups d’animals diferents. La única condició és que han de ser petits ja que els principis de la física no ens els podem saltar. I en això de caminar per les parets n’hi ha un d’important. El de les relacions superfície volum.

Aquest principi ens fa notar que a mida que un animal es fa petit, el seu volum disminueix molt més de pressa que la seva mida. Això vol dir que el seu pes, que depèn del volum, es redueix proporcionalment molt més del que sembla. El resultat d’aquesta llei és que mentre que els animals grans vivim en un món en el que la gravetat és una de les principals forces que notem, això no passa en els animalets molt petits.

Per una mosca, la gravetat existeix, naturalment, però coses que per nosaltres són anecdòtiques, com la fricció, la tensió superficial o l’adhesió, poden ser les més determinants.

Un animal gran, com nosaltres, pot posar les mans sobre una paret i notarà una determinada força de fricció. La humitat de les mans també generarà un cert grau d’adhesió a la paret. Però per descomptat, aquestes petites forces no poden contrarestar l’empenta de la gravetat. En canvi, en un petit insecte, l’estirada de la gravetat sobre el seu cos és molt petita. Molt més del que la seva mida ens pot fer pensar. Això permet que les forces generades per la fricció i l’adhesió puguin contrarestar fàcilment la de la gravetat i la mosca es mantingui a la paret.

L’evolució ho ha perfeccionat, modificant els extrems de les potes de manera que la seva superfície es faci molt gran. En el cas dels insectes, una mena de terminacions plenes de pèls com si fos un raspall fan que es pugui enganxar a qualsevol rugositat microscòpica de la superfície. En vertebrats com les sargantanes o els dragons, els palmells s’han omplert de rugositats. Els insectes, a més, segreguen un líquid lleugerament viscós que fa que s’hi uneixin amb més o menys força.

En alguns casos la cosa s’ha sofisticat encara més. En les marietes (Coccinella septempunctata) s’ha vist que la flexibilitat d’aquestes fibres a les superfícies varia de forma gradual entre un extrem i l’altre de la pota, de manera que en pugui fer servir uns o altres en funció de la superfície per on circuli.

Ens sorprèn que un insecte es desplaci per una paret aparentment sense problemes. L’error que cometem és oblidar que per ells, la tirania de la gravetat és molt menor que per nosaltres. Encara és pitjor en el cas dels bacteris. Per ells la gravetat és quasi inexistent, i el que els marca la vida son coses com el moviment brownià o els corrents de convecció.

No deixa de ser interessant que la manera com entenem i experimentem el món depengui, no només dels nostres sentits sinó de coses tan aparentment intranscendents com les dimensions dels nostres cossos.

2 comentaris

  • Julia

    20/12/2013 12:25

    Recordo un dia, quan era petita, que haviem capturat un saltamarti en un pot de vidre. Vaig passar-me quasi una hora fascinada mirant-lo, intentant descobrir com s’aguantava en una superficie tan llisa com el vidre. Vaig fixar-me que es llepava els extrems de les potes continuament per mantenir-se adherit.

  • Carquinyol

    20/12/2013 9:30

    Què difícil és deixar de veure el món des de la nostra perspectiva humana !!