Retorn al passat

Alberto.jpg Com si visquéssim en una màquina del temps, la decisió de reformar la llei de l’avortament ens ha transportat als anys 80 i ens ha distancia de la majoria de països del nostre entorn on, en aquest tema, apliquen lleis de terminis. Com que ja tinc una edat, encara recordo les discussions que van tenir lloc quan es van aprovar les primeres lleis sobre interrupció de l’embaràs. D’aquell temps en recordo un parell de conclusions. La primera és que la majoria d’arguments són molt poc consistents i només pretenen dissimular opinions preestablertes.

Aquesta vegada ha anat una mica diferent ja que per temes de majories absolutes, no s’ha discutit res. S’ha aprovat sense més. En altres ocasions, i excepte quan per creences religioses molt radicals algú considerava que el tema estava fora de discussió, el tema de debat era si un òvul fecundat ja és un ésser humà o no. Una discussió, en principi acadèmica, que prenia rellevància per defensar una o altra postura.

En realitat, és un problema habitual quan s’intenta posar límits definits a processos que són seqüencials i sense discontinuïtats. Ningú defensaria treure la vida a un nadó, i seria igualment inacceptable fer-ho un dia abans del part. Tampoc una setmana, o un mes. Però aleshores, on posem el límit? D’altra banda, un òvul fecundat no és un bebè. I tampoc ho és quan porta unes poques divisions i està format per quatre, vuit o seixanta cèl·lules. Podríem dir que en algun punt de l’embaràs aquell grapat de cèl·lules adquireix la categoria de criatura, però  això seria un error, ja que no hi ha “un punt” on passa això sinó un procés gradual impossible d’acotar.

Un concepte habitual és tenir en compte la formació d’un sistema nerviós prou desenvolupat com per permetre fenòmens associats a la consciència. És la nostra ment el que ens fa humans, de manera que podria agafar-se com un factor diferencial. Una solució imperfecte ja que tampoc això apareix en un moment concret sinó que va generant-se a mida que el cervell guanya complexitat i, en realitat, ni tant sols sabem del cert quan podem començar a parlar de consciència. Però al menys això permet acotar considerablement la zona d’incertesa.

Aquest plantejament, té una virtut ja que el que sí que sabem és que en les primeres etapes de l’embaràs encara no s’ha un sistema nerviós prou complex. Això permet entendre un dels punts de les lleis de terminis. Segurament hi ha molts més motius legals, ètics o de conceptes més o menys importants, però jo sempre ho he vist com una manera d’evitar el principal problema. Si el sistema nerviós encara no està prou desenvolupat per que emergeixi la consciencia, hi ha qüestions que es faciliten considerablement. Certament no queden resoltes i hi ha qui considera que dues neurones connectades ja formen un sistema nerviós prou complex, però és que en aquest tema no hi ha solucions fàcils ni evidents. (També hi ha qui opina que des de la fecundació, l’óvul ja conté un “ànima” inmortal i aleshores és difícil argumentar res.)

En tot cas, hi ha motius mèdics fan que la intervenció sigui més segura com més aviat es practiqui i motius psicològics fan que sigui una crueltat innecessària allargar l’angoixa de la dona. Però conceptualment, també és millor intervenir en els estadis on el sistema nerviós de l’embrió encara no està format. Les lleis de terminis, generals als països europeus, poden presentar diferents límits i matisos, però ofereixen una solució raonable a tots aquests fets. En tot cas, semblen ser la menys dolenta de les solucions. D’altra banda, i no menys important, permeten que siguin les dones les que decideixen sobre el seu cos i la seva vida. Perquè al final, més enllà de raonaments sobre fisiologia i elucubracions filosófiques, del que es tracta és de decidir si els avortaments tindran lloc en condicions sanitaries dignes o es faran, com passava abans, en la clandestinitat i de qualsevol manera amb tots els riscs que comporta.

Al principi deia que recordava un parell de conclusions de les discussions d’altres dècades. Doncs una altra que em va quedar clara és que els homes hauríem de pensar-ho molt abans d’opinar sobre aquest tema. I que normalment seria millor que estiguéssim calladets. Aquests dies he sentit una certa vergonya aliena en escoltar unes explicacions que es basen en considerar que les dones necessiten la guia de metges, jutges o legisladors per prendre decisions sobre el seu cos i la seva vida. Un paternalisme arcaic que em fa pensar que hi ha massa homes (i també algunes dones), que encara les consideren com éssers menors, posats al món amb la única finalitat de criar fills.

2 comentaris

  • Mirabilis

    23/12/2013 13:48

    Inshalà tornessim al passat…però al passat més remot, abans del patriarcat. Tot es pot resumir fàcilment dient que en general hi ha molta “por a les dones”. De fet les dones tenen el poder de la vida.

  • M.Pilar Navarro

    23/12/2013 13:21

    Comparteixo.
    Me’n faig creus que hi hagi gent (i especialment dones) que es felicitin per aquesta llei.