Arxiu del dijous, 9/01/2014

Una imatge falsa: mil paraules falses

dijous, 9/01/2014

photoshop.jpg Una imatge val per mil paraules. En conseqüència, una imatge falsa equival a un grapat de falsedats. Unes falsedats que després costa Déu i ajut de desfer. Probablement un dels màxims exemples d’aquesta relació perversa el trobem en les fotos retocades amb Photoshop. D’exemples de tota mena n’hi ha grapats que normalment no són difícils de detectar, però les que més amoïnen son les de models absurdament retocades per l’efecte que tenen en l’epidèmia d’anorèxia que s’estén entre adolescents. Viure envoltats d’imatges de cossos perfectes acaba per portar a valorar molt poc el teu, amb totes les imperfeccions que veus cada matí al mirall.

A Internet es troben moltes imatges que mostren la fotografia original i el resultat després del retoc amb Photoshop. Taques que desapareixen, cames que s’estilitzen, pits que s’equilibren i arrugues que s’esvaeixen. També són divertits els errors en el retoc (noies o nois sense melic? ovípars?). Però el més habitual és el fet d’aprimar artificialment les models. Això porta a moltes noies a intentar aconseguir unes mides corporals que s’allunyen radicalment del normal. Però com poden saber-ho? Si al davant sempre els estan plantufant imatges amb uns perfils similars.

El més trist en tot això és la trampa que s’hi amaga. En un article he llegit que molts fotògrafs han de retocar les imatges per engreixar les models. Les noies arriben a estar tan primes que els seus cossos fan una mica (molta) d’angúnia. Cal dir que com que Photoshop es pot fer servir en les dues direccions, és difícil saber quina és la imatge retocada (si és que no ho son les dues), però la perfecció sempre és sospitosa. Certament la realitat no té res a veure amb el que apareix a les imatges finals. I el problema és senzill d’entendre.

Quan un cos s’aprima, no és limita a aconseguir unes dimensions més petites. No es perden unes quantes talles de manera proporcional i harmoniosa. El greix es reparteix de manera diferent per tot el cos, i contra el que pugui semblar, al aprimar-se sovint es perd amb més facilitat massa muscular que no pas greix. En canvi, les dimensions de l’esquelet es mantenen bàsicament iguals.

El resultat, que els fotògrafs han d’arreglar, és que les costelles, els colzes, els malucs, comencen a marcar-se de manera molt evident. Res de pell ferma i lliure de greix com poden fer creure les imatges de les revistes de moda. Per mantenir les formes suaus de la superfície del cos cal una certa quantitat de massa muscular a sota i de greix subcutani per amortir la marca de l’esquelet. Sense això, i sense l’engany de Photoshop, el resultat són cossos tremendament malaltissos.

D’altra banda, quan ens movem, quan girem el cos, quan flexionem una cama, inevitablement apareixen rebrecs a la superfície. És una qüestió de topologia. La pell té una certa flexibilitat, però quan una superfície és contrau, no té més remei que plegar-se cap a dins o cap enfora. No se si “la arruga es bella”, però per cert que és fisiològicament inevitable.

Moltes noies (i alguns nois també) arriben a fer barbaritats per aconseguir un pes determinat pensant que amb això podran tenir un cos com el de les imatges que veuen. Difícilment podran reduir tant el pes corporal sense posar en perill la salut, però el més trist és que si se’n surten, el cos no s’assemblarà en res al que els han fet imaginar. I en el cas de les models que ho aconsegueixen cal retocar encara més les fotografies per tal d’amagar el desastre que aprimar-se tant comporta en la imatge corporal (per no parlar de la salut!).

Desgraciadament, fer-ho entendre pot ser difícil ja que si una imatge falsa val per mil paraules falses, com es pot combatre el poder de tantes imatges falses que veiem cada dia?