Arxiu del dimarts , 14/01/2014

Els colors ocults del mar

dimarts , 14/01/2014

journal.pone.0083259.jpg Li diem “Planeta blau” i atribuïm aquest color a l’atmosfera que envolta la Terra. En part és cert, però sobretot és blau per la immensitat dels seus mars i oceans. Vivim en un planeta principalment d’aigua malgrat que, per la nostra condició d’animals terrestres, tenim tendència a passar per alt set de cada deu parts de la seva superfície. Probablement allà va sorgir la vida i allà ens esperen encara les descobertes més inesperades que la natura ens oculta.

Hi ha un fet, però, que semblaria que fa la vida al mar menys interessant. La llum del Sol experimenta una absorció diferent segons les longituds d’ona i, a pocs metres de la superfície, la majoria de colors desapareixen per deixar-ho tot amarat de blau. Fins que la foscor es fa dominant a grans fondàries, el mar ens apareix com un univers fet exclusivament de tonalitats de blau. Només en les zones de poca fondària podem gaudir de l’espectacle dels coralls, les anemones, els nudibranquis i la miríada de peixos que converteixen el mar en un jardí multicolor.

Però potser les coses són diferents pels habitants de les profunditats. Després de tot, si vius en un indret amb un color homogeni, emetre llum d’un color diferent pot ser un sistema de comunicació molt reeixit. En realitat, a mida que hem anat entenent el mar ens hem adonat que el gran blau està esquitxat d’espurnes de llum i de color. Molt més del que pensàvem. El problema era que nosaltres no els podíem veure.

La biofluorescència és un fenomen amb el que diferents organismes poden captar llum de determinada longitud d’ona i fer servir la seva energia per tornar a emetre una certa quantitat de llum amb una longitud d’ona (és a dir, d’un color) diferent de l’inicial. Al mar, l’estratègia és prendre l’energia de la llum blava i reemitirla com llum d’altres colors. El problema és que en un indret on tota la llum és blava, resulta molt difícil distingir els altres colors a no ser que disposis d’un filtre que esmorteeixi el blau.

Però justament això és el que tenen molts tipus de peixos. Ulls amb una mena de filtres grocs que permeten distingir altres tipus de color amb més facilitat. I, cosa gens sorprenent, resulta que molts d’aquests peixos presenten el fenomen de la biofluorescència. Si es fotografien amb la càmera adequada, el peix de color normalet al que estem acostumats, brilla amb taques verdes, grogues o vermelles. Un fenomen que és molt més general del que semblaria i que no es limita a grups concrets de peixos sinó que es troba en tota mena de gèneres d’espècies marines.

La funció de la biofluorescència segurament és variada. En alguns cassos servirà per comunicar-se entre congèneres. En altres per mimetitzar-se entre coralls que tinguin un color semblant al que el peix emet. Igual que emetre sons serveix per diferents coses, emetre llum d’un o altre color pot tenir múltiples aplicacions. Una llum que normalment no ho veiem perquè sota el mar no tenim filtres als ulls per amortir la intensitat del blau. I quan els traiem de l’aigua ja no estan envoltats de llum blava, de manera que deixen d’emetre fluorescència

Amb la tecnologia anem destapant aquests fenòmens i descobrint un mar encara més captivador. Un tauró ja és un animal notable, però si la seva superfície està coberta per línies brillants verdes i negres esdevé completament hipnòtic. Però de moment, el que trobo més interessant és que fa que la vida marina sigui encara més espectacular. Realment és una gran sort viure en un planeta amb tant mar. Últimament no paro de descobrir coses fascinants relacionades amb el mar.