Marcats des del naixement

baby.jpg En l’estudi del comportament,  és fa servir el concepte de “imprinting” (impronta?) a aquells comportaments que s’aprenen de manera ràpida i intensa en determinats períodes molt concrets. L’exemple més famós és el dels aneguets que al moment de sortir de l’ou aprenen que allò que hi ha al costat i que es mou és la seva mare. Normalment és cert, però en experiments s’ha retirat la mare i han posat un biòleg i els aneguets seguien al biòleg com si fos la mamà aneguet. Si enlloc d’un organisme hi posaven una capsa, els ànecs seguien la capsa. El seu cervell està preparat per adquirir un coneixement en un moment donat i en resposta a un determinat estímul. Un coneixement que queda “imprès” a la seva ment.

Els humans som molt més complexos i no mostrem patrons de comportament i d’aprenentatge tan senzills, però alguna cosa similar també tenim. Un exemple seria la resposta observada amb els primers contactes amb ordinadors. La tendència és a adaptar-nos al primer sistema operatiu amb el que treballem i ja sempre tindrem preferència per ell. De fet, la resta de sistemes no els avaluarem objectivament sinó que ho farem per comparació amb el que ha quedat “imprès” en la nostra ment. No és un mecanisme tan radical com en els animals, però tampoc és menyspreable.

El cas és que en pocs dies, he topat amb un parell de coses que m’han fet pensar en com els humans ens anem condicionant de ben petits. Potser no fem un “imprinting” equivalent al dels ocells, però no descartaria que ens hi acostem més del que sembla.

Fa uns dies, el biòleg Richard Dawkins va enviar una carta al diari “The Times” titulada “Marcats des del naixement” on feia referència a una notícia que havia aparegut prèviament al diari. La nota començava dient:

“Senyor. “Gairebé una desena part dels nadons i infants a Anglaterra i Gal·les són musulmans” (notícia del 10 de gener). No, no ho són. Hauria d’haver dit “… nascuts de pares musulmans “. Els nadons i els infants són massa joves per saber el que pensen sobre els orígens, la filosofia moral o el sentit de la vida: massa joves per saber si tenen una religió. Imagini un article parlant del percentatge de nadons que són fiscals conservadors, ornitòlegs o jugadors de golf. Podríem parlar d’un nadó sindicalista o un nadó positivista lògic? Si aquestes comparacions fan riure és perquè no donem per fet que les opinions, inclinacions o gustos dels pares siguin heretables. Aleshores perquè li hem de donar a la religió un estatus quasi-genètic, com si l’heretéssim igual que el color de la pell?”

Dawkins té tota la raó del món, però el fet és que la majoria de fills de pares musulmans creixeran com a musulmans i de grans es consideraran musulmans (o cristians, budistes, hinduistes o animistes). L’educació que rebran serà determinant, però també (i aquest és el detall) la manera com seran tractats des de ben petits per la resta de la societat ja que creixeran considerats per tothom com a nens de determinada religió. No pot ser d’altra manera si ja des del moment del naixement els posem l’etiqueta de bebès catòlics, metodistes o musulmans.

I el mateix passa en un altre aspecte del que sempre es discuteix sobre si les diferencies són genètiques o adquirides. Quan parlem d’homes i dones assumim que hi ha determinades característiques del caràcter, de la manera de ser, típiques d’un o altre gènere. Certament creixem sotmesos a nivells d’hormones diferents que modulen el cervell de maneres diferents, però la manera com tractem nenes i nenes també hi deu tenir algun efecte. En un vídeo mostraven que passa si a un mateix bebè li posen roba blava o rosa. La manera com li parlen, com l’agafen, com el tracten és completament diferent. L’acotxaven amb tendresa i li deien “Seràs una gran ballarina” o “ets molt bonica” quan anava de rosa, però si duia roba blava, el mateix bebè era sacsejat i estirat mentre li deien “que fort que ets” “seràs un gran esportista” “un lluitador!”.

Al final tots som fruit de la nostra genètica i de la manera com creixem, de l’ambient en que ens movem i de com ens tracten. Si des del mateix moment de nàixer ja et marquen la manera de parlar-te, d’agafar-te i de jugar, és normal que creixem amb uns paràmetres diferents i ben marcats. La neutralitat absoluta en el tracte amb els nadons és impossible i segurament no sigui bona. Hem de marcar i afavorir aquells comportaments, actituds i maneres de fer que considerem desitjables. Però al menys hauríem de ser una mica més conscients de com i quan ho fem.

6 comentaris

  • JordiC

    18/01/2014 22:26

    Completament d’acord, tot i que hem de tenir present el component genètic. Pel que sembla també aporta el seu granet de sorra a l’hora de determinar caràcters, opcions sexuals, aptituds, etc.

  • Josep Maria

    18/01/2014 9:53

    Sobre el sexisme, especialment el que s’observa els últims temps fins i tot en els estudis científics, us recomano “Muñecas vivientes”, de Natasha Walter.

  • Patricia Escobosa

    18/01/2014 4:56

    M’ha encantat aquesta entrada, i més com a estudiant de psicologia. El vídeo ha sigut molt interessant!

  • Carquinyol

    17/01/2014 9:46

    ets un destroyer… :P

  • Daniel Closa

    17/01/2014 9:15

    Doncs jo encara tinc ganes de fer “format c:/” a moltes coses.

  • Carquinyol

    17/01/2014 9:03

    “La tendència és a adaptar-nos al primer sistema operatiu amb el que treballem i ja sempre tindrem preferència per ell”…

    quan el primer era el MS-DOS o el CP/M això és força complicat !!! ;)