Arxiu del dimarts , 21/01/2014

La dosi radioactiva d’un platan

dimarts , 21/01/2014

bananas.jpg Ahir parlava dels plàtans i un comentari d’en tramuntaire va destapar una curiositat inesperada sobre aquests fruits. El fet que són radioactius. Aprofitant aquesta característica, en ocasions es parla de la “dosi equivalent a un plàtan” o, en anglès la “Banana equivalent dose BED”. Una BED seria la quantitat de radioactivitat a que estem exposats pel fet de menjar-nos un plàtan. I aquesta característica permet reflexionar sobre un parell de coses relacionades amb la radioactivitat.

Que els plàtans siguin radioactius pot semblar estrany, però no té res d’especial ni d’inquietant. Nosaltres mateixos també ho som. Quantitats mínimes de radioactivitat n’hi ha per tot arreu. És el que s’anomena radioactivitat natural i la generen els isòtops radioactius dels àtoms de tot el que ens envolta. Per exemple, quan les plantes fan fotosíntesi incorporen CO2 de l’atmosfera i el converteixen en sucres que, a la llarga ens menjarem. L’àtom de carboni del CO2 atmosfèric acostuma a ser carboni 12, normalet, però un petitíssim percentatge és carboni 14 que és radioactiu. Per tant, el 0.0000000001% del carboni del nostre cos és radioactiu. El nostre i el de tots els éssers vius, des de sempre. La vida ha evolucionat en aquest planeta on hi ha una certa quantitat de radiació basal i no passa res.

Dons en el cas dels plàtans, el causant de la seva radioactivitat és el potassi. Una de les coses bones dels plàtans és que són rics en potassi. Ah! Però a la Terra (i per tant també als plàtans) el  0,0117 % del potassi no és l’habitual potassi 39, perfectament estable, sinó potassi 40, que és radioactiu. Igual que passa amb el carboni 14, la quantitat és molt i molt baixa, però els aparells de mesura la detecten perfectament.

Per descomptat hi ha altres fonts de radioactivitat natural amb les que ens podem entretenir. Fa molts anys, els fabricants d’aigua embotellada anunciaven la radioactivitat de les seves aigües. Era quan es pensaven que si la radioactivitat és una forma d’energia, beure-la deu donar molta energia. Una ximpleria, però des del punt de vista de la publicitat funcionava. Quan es va fer evident que la radioactivitat era dolenta es van limitar a no posar la dada. Seguia sent irrellevant ja que aquelles dosis tant petites no feien res de res, ni bo ni dolent, però és molt fàcil espantar al personal i van tenir clar que era millor no tocar el tema. I posats a buscar fruits amb més radioactivitat, les nous de Brasil s’emporten el premi.

Amb la dada de la “dosi equivalent del plàtan” hi ha tables divertides per comparar radiacions. Per exemple, una mamografia és equivalent (en radiació) a menjar 4000 plàtans. Volar de Londres a Nova York ens exposa a la mateixa dosi de radiacions que ingerir 400 plàtans. I l’accident de Fukushima va alliberar l’equivalent a 76 milions de plàtans.

Això de les bananes serveix per entendre que existeix la radiació natural i que normalment no ens ha d’amoïnar. Però cal vigilar, perquè de vegades el concepte es tergiversa i es fa servir per minimitzar els perills de l’energia nuclear. Es pot dir que a determinada distància de Fukushima (o de Txernòbil) ja no calia patir perquè la dosi que rebries de radiació és equivalent a la d’un parell de plàtans. Però les coses no són tan senzilles i no totes les radiacions són iguals. Per exemple, els isòtops alliberats en els accidents nuclears ja no són els naturals que hi ha al planeta sinò coses com el Iode 131 que fan males bromes.

Podem menjar plàtans sense patir ja que el nostre cos també té el mateix 0,0117 % de l’isòtop radioactiu. Com que parlem de percentatges, al final seguirem tenint la mateixa proporció. Si hi ha un excés de potassi l’eliminarem per l’orina i tot seguirà igual. Però el iode generat a les centrals és un isòtop artificial que no existeix a la natura, que mai hem ingerit i que, per tant, el nostre cos no en té. Tampoc es reparteix per tot arreu sinó que s’acumula en llocs com la tiroides on pot donar problemes. Per tant, potser les dosis siguin equivalents, però els seus efectes no ho són en absolut.

Amb el tema de les radiacions i  la radioactivitat sempre cal anar amb una mica de compte. El tenim totalment associat a càncer, explosions, contaminació i perills, i normalment les unitats de les que parlen no ens diuen res. Per tant és fàcil que ens espantin sense motiu. Però també pot ser que, per determinats interessos, minimitzin perills ben reals. Per això, quan hi ha dubtes, el millor és buscar un físic de confiança i demanar-li que ens ho aclareixi.