Arxiu del divendres, 24/01/2014

No ho sé!

divendres, 24/01/2014

terra incognita.jpg La ciència m’encanta: Em diverteix dissenyar experiments més o menys imaginatius que, alguna vegada fins i tot surten bé. M’apassiona descobrir allò que altres han descobert i que fa que tota la humanitat disposi d’una visió més real del món que ens envolta. Imaginar mons llunyans és divertit, però no és pot ni comparar amb la fascinació de saber com són realment alguns planetes que fa quatre dies ni sabíem que existien.

Amb la ciència també aprens a mirar les coses amb un puntet de distanciament extremadament útil. Quan et presenten un fenomen misteriós, un fet aparentment inexplicable o un remei miraculós, de seguida em poso en mode “escèptic”. Això frena l’onada d’excitació que tots sentim enfront del desconegut i màgic, però quasi sempre permet acabar per entendre el fenomen, el misteri o, en ocasions, l’engany.

Un altre regal que fa la ciència és que manté la curiositat desperta. Els millors records de la infantesa era quan descobries noves coses. Quan la curiositat t’empenyia a mirar més enllà del petit món que coneixíem. Seguir la curiositat és una aventura i la ciència consisteix en portar aquesta aventura fins el límit.

Però sobretot, quan interioritzes una actitud científica, aconsegueixes un petit tresor. Una cura d’humilitat que acceptes amb tota naturalitat. Me’n vaig adonar quan vaig llegir una frase (ignoro l’autor i no recordo on ho vaig veure). “Les tres paraules més importants que la ciència ha ofert a la humanitat són: no ho sé”.

No ho sé. Sembla que reconèixer la ignorància sigui un demèrit, alguna cosa que cal dissimular, una feblesa inacceptable. Potser per això les religions inventen veritats absolutes que permeten explicar-ho tot i tenir resposta per tot. I potser per això sovint es deixa anar la frase “la ciència no ho pot explicar tot” com si fos un retret, una limitació o el senyal d’una feblesa que li treu valor.

Avui en dia disposem de més i millors coneixements que mai en tota la història de la humanitat. Des de l’estructura de la matèria fins als límits de l’univers observable sabem que hi ha, quines lleis segueix i que en podem esperar. Des de les subtils relacions dels éssers vius amb els seu entorn fins al funcionament del nostre cos i la manera de combatre les malalties que l’afecten. Però sobretot, som conscients com mai de tot el que desconeixem. De la immensitat de la nostra ignorància.

I el cas és que és fantàstic ser conscients d’aquest fet. Només els molt ignorants poden pensar que tenen totes les respostes. En tenim unes poques i segurament la majoria caldria matisar-les, rectificar-les o descartar-les per altres de millors. De cap manera és perfecte, però en tot cas, el que ens ofereix la ciència és el millor coneixement disponible.

Acostumem a pensar que un “no ho sé” és el punt i final d’alguna cosa, però si ho penses com un científic, el “no ho sé” és precisament el punt de partida. La promesa de fets desconeguts que han de ser descoberts. Lleis de la natura que ens havien passat desapercebudes, noves maneres de curar malalties, nous materials, noves formes de vida…

Però sobretot, és una cura d’humilitat que sempre ens posa al nostre lloc. Un bany de realisme que ens recorda que per molt orgullosos que estem del que hem aconseguit, només estem gratant la superfície de la realitat. I que caldrà seguir aprenent molt encara per empènyer aquest “no ho sé” una miqueta més enllà.