La pressumpta cura del càncer de la setmana

dca.png “Descubren cura del Cáncer y es bloqueada por las farmacéuticas”. Un titular cridaner amb el que he topat per facebook i que compleix totes les característiques de les notícia que al final son falses. Fa una afirmació espectacular, suggereix una conspiració, i apunta als dolents oficials dels últims anys: les farmacèutiques. De fet, la notícia corre fa uns anys i va ressorgint ocasionalment. En realitat n’hi ha altres de similars, però comparteixen arguments i errors o mitges veritats.

En aquest cas, el medicament miraculós no és el bicarbonat, ni la vitamina C, ni cap dieta miraculosa. Aquesta vegada el secret és diu dicloroacetat o DCA (estrictament és dicloroacetat de sodi o de potassi). El resum és que el doctor Evangelos Michelakis de La universitat d’Alberta, al Canadà, va descobrir que el DCA matava les cèl·lules de càncer dels tumors de cervell, de pulmó i de pit, mentre que deixava intactes les cèl·lules sanes. El problema és que el DCA no es pot patentar i per tant, no troba ningú que financi la recerca ja que les farmacèutiques no hi guanyarien diners. Tot seguit hi ha una entrevista al dr. Richard J. Roberts, premi Nobel de medicina que confirma que les farmacèutiques investiguen “…medicinas que no curan del todo, sino que cronifican la enfermedad y le hacen experimentar una mejoría que desaparece cuando deja de tomar el medicamento”.

Indignant, però sobretot… fals. (perquè veritats a mitges són falsedats, oi?)

La realitat és que el DCA efectivament va mostrar uns resultats interessants en el tractament del càncer. Actua induint l’apoptosi, també anomenada “mort cel·lular programada” i és un mecanisme pel qual les cèl·lules es moren quan ja han de deixar pas a altres. Precisament una de les coses que els passa a les cèl·lules canceroses és que deixen de fer apoptosi. I s’investiga molt en sistemes per provocar-la sense, és clar, matar les cèl·lules sanes.

El DCA era prometedor i es va fer un primer estudi en cinc pacients i en combinació amb altres fàrmacs i amb radioteràpia o cirurgia. Aquí ja trobem un problema. Com que es donava junt amb altres fàrmacs, és difícil saber quin era el factor efectiu del tractament. Un dels pacients va morir, i els altres van viure 15 mesos amb més o menys estabilització, reducció o desaparició del tumor (no se com els va anar després. L’estudi acabava als quinze mesos).

Noteu les diferències de la realitat amb el que deia la noticia de facebook? La pressumpta cura del càncer, en realitat no és tant efectiva. En cultius de cèl·lules segurament sí, però medicaments que matin cèl·lules tumorals en el tub d’assaigs en tenim milers. En la clínica només es va provar en cinc pacients i sempre combinat amb altres fàrmacs. I un va morir, de manera que tant excepcional no és. El DCA és interessant, caldrà seguir investigant que fa, com ho fa i quins problemes té. Però no fa miracles.

També fa gracia quan parlen de la seva efectivitat en tumors de cervell, de pulmó i de pit (imagino que deu ser de mama). La prova es va fer únicament en un tipus particular de càncer que afecta al cervell. El glioblastoma. No és un detall menor ja que cada tipus de càncer es comporta de manera ben diferent. Per això n’hi ha que ja els tenim quasi derrotats mentre que altres es resisteixen ferotgement als tractaments que provem. De fet, quan llegiu alguna cura contra el càncer, així en general i que sembli que els cura tots, quasi segur que és una enganyifa.

Voleu saber com es lluita a la vida real contra el càncer? Llegiu aquest article d’en Salvador Masip i en tindreu un excel·lent exemple de les estratègies que a la vida real fan servir els metges, els raonaments que fan en cada cas i les limitacions i els problemes amb que s’enfronten.

Finalment, el detall de les farmacèutiques i l’entrevista a en Richard j. Roberts, doncs sembla que tampoc va dir exactament que les farmacèutiques busquin medicaments que cronifiquin les malalties. Ell mateix ha aclarit que el que realment va dir és que les farmacèutiques investiguen en medicaments per les malalties cròniques ja que hi guanyen més diners. No que facin medicaments que cronifiquin les malalties! Les farmacèutiques investiguen en el que els donarà diners i de vegades hi ha comportaments d’ètica dubtosa. Però és ridícul inventar coses per fer-les semblar encara més dolentes.

La setmana passada un directiu de la Bayer va deixar anar que ells feien “medicaments per qui els pugui pagar”. La manera de dir-ho va ser una poca-soltada, però és la realitat i no deixa de ser el que fan els fabricants de cotxes, d’ordinadors, de pantalons, de pisos i de qualsevol cosa.

En temes de salut ens haurem de posar aviat a discutir problemes ètics molt importants que s’estan generant. La manera de finançar la recerca, la manera de triar les línies importants, com establir estàndards de seguretat, com fer que arribi a tothom. Cal redefinir la manera com fem les coses, però inventar conspiracions per culpar les farmacèutiques en base a descobriments imaginaris, no és la manera i no porta enlloc.

4 comentaris

  • Daniel Closa

    31/01/2014 8:43

    Enric. Uix. Això de les vacunes també és un clàssic i ha fet molt més mal.

  • Enric Milà

    30/01/2014 18:57

    Aquesta ja la coneixia de fa anys!
    Fa poc també hi va haver el tema (frau) de la vacuna MMR i l’autisme a anglaterra.

  • Daniel Closa

    29/01/2014 21:52

    El de la corrupció, el de l’ambició, el de la manca d’escrúpols… res de diferent amb les multinacionals d’altres camps. Però això no vol dir que els medicaments no curin, que les vacunes no previnguin o que tot el que encara no sabem curar siguin culpa seva.

  • Sinera

    29/01/2014 21:46

    Bé pel directiu de Bayer…
    Per intuició… només per intuició… no posaria la mà al foc per les farmacèutiques… No sé, noi! Però pels que desconeixem la realitat… diràs que també elles estan exposades a patir el mal de la corrupció…

    Però aquest és el món que tenim…