Curses sofisticades

bat.jpg A la novel·la “de la Terra a la Lluna” en Jules Verne descriu la rivalitat entre dos homes dedicats a objectius totalment oposats. El president del Gun-Club, Impey Barbicane, era un expert en fabricar projectils per armes d’artilleria. D’altra banda, el capità Nichol dominava l’art de construir blindatges. Cada vegada que un feia un nou projectil l’altre dissenyava un sistema que el resistís. I per cada cuirassa que l’un presentava, l’altre desenvolupava un projectil que la pogués perforar.

Tot plegat és una situació típica que s’anomena “cursa d’armament”. Entre dos països rivals, cada vegada que un millora l’exèrcit, l’altre ha de fer el mateix per tal de mantenir l’equilibri de poder. Totes les millores d’una banda han de ser respostes amb contramesures equivalents per l’enemic. Al final és una gran carrera en la que s’acumulen armes més potents i exèrcits més poderosos, però que no porta enlloc ja que tots dos poders sempre estan equilibrats. Només quan un dels contendents ja no pot mantenir la despesa de la cursa, l’altre s’imposa definitivament. És el que va passar quan l’economia de la Unió Soviètica ja no va poder mantenir la cursa d’armament amb els Estats Units.

A la natura passa exactament el mateix. La selecció natural fa que els depredadors cada vegada disposin de millors eines per capturar les seves preses. Urpes més esmolades, musculatura més potent, cossos més ràpids, més forts, més lleugers o més mimetitzats, sentits més fins o millors estratègies per caçar. Però cada millora evolutiva desencadena immediatament un nou procés de selecció que fa que les preses també desenvolupin millors sistemes per escapolir-se.

Al final l’equilibri segueix inalterat, el guepard i la gasela cada vegada corren més, però la dificultat per capturar un o per fugir l’altre segueix en equilibri.

Aquesta cursa armamentista evolutiva, de vegades es mostra en formes d’allò més sofisticades. Una de les característiques més peculiars dels ratpenats és la seva capacitat per volar guiant-se per l’eco. És el que s’anomena ecolocalització. El ratpenat emet sorolls molt potents i la seva oïda pot detectar l’eco i amb això, generar una imatge mental que no deu ser gaire diferent de la que ens fem nosaltres detectat ones de llum enlloc d’ones de so.

El sistema és eficient, molt sensible i li permet volar i caçar en la foscor sense problemes. Pot detectar el batec de les ales dels insectes i caure sobre ells sense que ni se n’adonin. Però un sistema tant eficient havia de tenir la rèplica en les seves preses. I aquetes no s’han quedat de braços creuats.

Les arnes tigre són uns lepidòpters que formen part de la dieta dels ratpenats. Aquesta mena de papallones ha desenvolupat diferents sistemes ben enginyosos per escapolir-se dels seus enemics. Un d’ells és emetre elles mateixes sons que confonguin la detecció del ratpenat. Podria semblar que es limiten a fer molt soroll per emmascarar la seva posició, però el que fan és més subtil, emeten sons similars als del ratpenat de manera que aquests els confonguin amb els ecos i facin l’atac en la direcció correcta, però a una distància errònia.

I per arrodonir-ho encara més, les ales de les arnes han desenvolupat una mena d’escates molt eficients absorbint les ones de so, de manera que l’eco que generen és molt feble. Els ratpenats no tenen problemes en detectar altres insectes amb escates normals, però les de les arnes absorbeixen el so i no emeten un eco de retorn, de manera que esdevenen gairebé invisibles (inaudibles?) als ratpenats.

 Les carreres d’armament les trobem arreu a la natura. Entre plantes i insectes, entre fongs i aranyes, entre arbres i lianes, entre tonyines i sardines… Qualsevol espècie està competint en una cursa d’armament amb altres espècies per tota mena de recursos. I les adaptacions que generen aquests processos són una font inesgotable de sorpreses.

5 comentaris

  • Joan Codina

    01/02/2014 22:50

    Em sona haver vist videos en què apareix un ratpenat intentant caçar una arna d’aquestes i no la troba.

    Magnífica estratègia.

  • Roger

    31/01/2014 12:48

    I qui ho ha estudiat això? En estudis com aquest, a més de quedar bocabadat, penso com la gent té la idea d’investigar-ho, o quina fortuïtat ha provocat que ho observessin i es decidissin a mirar-ho amb més deteniment.
    Fabulós i quin refinament!

  • Montserrat

    31/01/2014 11:32

    No Sinera no t’has passat.
    Interessant Dani!!!

  • Daniel Closa

    31/01/2014 10:14

    Als humans, el desenvolupament del cervell, ens ha permés guanyar les curses contra totes les altres especies i ja només competim entre nosaltres, sovint de manera ferotge, absurda i despietada.

  • Sinera

    31/01/2014 9:59

    I què passa amb els humans? Sembla que més aviat ens anem tornant més estruços, cecs i sords. La submissió dels bens als poderosos… No sembla que la lluita armamentista importi gaire mentre ens quedin engrunes per menjar.

    M’he passat!