Arxiu del mes: febrer 2014

L’ull del Sahara; no és el que sembla

divendres, 28/02/2014

la-estructura-de-richat.jpg L’estructura és preciosa i hipnòtica. A més és prou gran com per ser vista fàcilment des de l’espai. Fa cinquanta quilòmetres de diàmetre i la seva forma característica, en forma d’ull, la fan servir els astronautes de la ISS com a referència quan passen per sobre del Sahara, al  nord de Mauritània. El seu nom estricte és la “estructura de Richat”, però també es coneix com “l’ull del Sahara”.

I no. No és cap crater format per l’impacte d’un meteorit.

De fet, l’estructura no es va descobrir fins als anys 60 per astronautes de les missions Gemini, ja que per la seva mida, des de terra no s’aprecia la seva forma extraordinària. Naturalment, la primera impressió va ser la de les restes d’un meteorit. Després de tot, una sèrie de cercles de roca concèntrics i de dimensions quilomètriques és justament el que esperem trobar quan ens parlen d’un cràter. Però, a més de la forma característica, l’impacte d’un meteorit, i sobretot d’un de prou gran com per generar un crater similar, genera més coses. Per exemple, grapats de roques foses.

El motiu és la immensa temperatura a la que s’arriba durant el moment de l’impacte. L’energia cinètica que porta un bloc de pedra movent-se a milers de quilòmetres per hora genera una quantitat d’energia colossal al moment de l’impacte. Prou com per fondre les roques i transformar-les durant una estona en magma. Això deixa un tipus de pedra característica a l’interior dels cràters d’impacte. I el problema era que a l’estructura de Richad, no hi havia res de tot això. Grapats de roques trencades i esquerdades, però cap de fosa.

Al final, el que sembla que va originar l’ull del Sahara va ser un fenomen anomenat dom (o cúpula) anticlinal erosionat. Una cúpula d’aquestes es forma quan per culpa de pressions internes, part de la superfície de la terra es veu empesa cap enfora i agafa forma de cúpula. Si recordeu el Pão de Açúcar de Brasil us en fareu una idea.

El del Sahara té unes dimensions excepcionals, i estava fet, originàriament per capes de diferents capes materials. Alguns de més sòlids i altres de mes tous. La presència d’aigua subterrània va erosionar les parts més toves per l’interior i finalment va col·lapsar i es va esfondrar, donant lloc a la mena de diana que podem veure actualment. Un col·lapse que explica la manca de pedres foses i l’abundància de pedres trencades.

Naturalment també hi ha qui veu restes de l’Atlàntida o l’empremta d’una gegantesca nau extraterrestre. Unes teories que els geòlegs normals, amb la seva habitual ceguera no volen tenir en compte.

Sigui com sigui, l’ull del Sahara no deixa de ser un recordatori de totes les meravelles que amaga el nostre planeta. I en alguns casos com aquest, queden ocultes tot i estar a la vista de tothom. Simplement cal aprendre a volar per poder adonar-se del que tenim als peus. (També és divertit buscar-lo al Google maps.)

Problemes religiosos a l’espai

dijous, 27/02/2014

earth-from-space.jpg Una de les característiques més típiques dels humans és que ens fascinen els rituals. La vida social n’és plena i quan hi pensem una mica ens adonem que tenim establerts comportaments rituals per quasi tots els aspectes de la vida. Molts rituals són assenyats per facilitar la vida en societat. La manera de saludar-se, el protocol per menjar o les regles d’etiqueta o de cortesia. També hi ha els rituals més elaborats per ocasions especials. Casaments, funerals o jubilacions. I no cal dir-ho, en qüestions més socials com actes polítics, inauguracions de cursos, inici d’obres o similars.

Però on els rituals prenen màxim protagonisme és en les religions. Potser sigui aquest un dels màxims exponents de la fascinació humana per idealitzar i donar valor a actes irrellevants. Cada religió té els seus i van des de la manera de pregar fins a les processons o els rituals cerimonials. Semblaria que han de ser relativament poc importants, i que l’essència d’una fe depèn de coses més importants que els gestos que fem o la direcció on mirem, però els humans no som gaire racionals.

Una de les grans discussions que separaven els catòlics dels ortodoxes era si el senyal de la creu es feia amb la ma oberta o només amb tres dits i si es feia de dreta a esquerra o a l’inrevés. Podríem pensar que això eren problemes medievals, que només tenien importància en els esquemes mentals d’aquell temps. I realment seria injust jutjar comportaments i actituds antigues amb la mirada moderna. Però el cas és que amb el desenvolupament tecnològic, han aparegut problemes religiosos que es consideren importants i que depenen només de rituals i gestos.

Fa poc, el primer astronauta de Malàisia va arribar a l’Estació Espacial Internacional, i allà es va trobar amb un problema. És musulmà practicant, i la seva religió especifica que ha de resar en direcció a la Meca. Però quan estàs a una estació espacial que òrbita la Terra, com apuntes a la Meca? Fins i tot si la localitzes, en pocs minuts s’haurà desplaçat.

Per resoldre aquesta qüestió es va crear un comitè amb 150 experts en l’Islam que van establir l’ordre de preferències per on dirigir les pregaries. La primera opció és la Ka’aba, la segona és la Meca (estrictament la projecció de la Ka’aba), la tercera és la Terra i la quarta és “on sigui”. Jo no ho havia pensat, però fins i tot a la Terra pot ser complicat establir on és la Meca. Si estàs a les antípodes de la Meca, totes les direccions són bones.

Similars problemes els tenen astronautes jueus quan han d’establir en quin moment s’inicia el sàbat. Tècnicament comença amb la posta de sol del divendres, però a la Estació Espacial Internacional el Sol es pon 15 vegades cada 24 hores. Quina cal triar? La solució, també establerta per un consell de rabins va ser contar els dies des de l’enlairament. I si l’astronauta estigués a la Lluna? Allà el sol es pon un cop cada mes! Si un dia colonitzem Mart com es farà per calcular Setmana Santa? No hi haurà primera lluna plena de primavera. Farem servir els calendaris de la Terra? O triarem alguna de les dues llunes de Mart per guiar els rituals? I si el que colonitzem és un satèl·lit de Júpiter? Tots els rituals religiosos basats en la geografia de la Terra o la Lluna seran simplement inaplicables. I sospito que els llibres sagrats no van tenir en compte les futures conquestes espacials. Un problema greu pels que, potser, li donen als rituals més importància de la que haurien de tenir.

Alguns han apuntat la resposta que sembla més assenyada. Per un creient, pregar no és un exercici de gimnàstica i per tant, la direcció exacta on apuntes no és el més important. Si estàs en una nau espacial i no pots establir la direcció correcta se suposa que Déu no et pot demanar una tasca superior a les teves possibilitats i no t’ho tindrà en compte. Però sobrevalorar els rituals religiosos és comprensible si notem que per moltes persones no és estrany que un creador capaç de generar un Univers de noranta mil milions d’anys llum de diàmetre, com a mínim, amb milers de milions de galàxies i una edat de catorze mil milions d’anys, no tingui altra feina que estar pendent de quantes vegades vas a l’església per setmana, en quina direcció reses, a partir de quina hora descanses o quines coses fas al llit i amb qui ho fas.

El cristall més vell

dimecres, 26/02/2014

oldeast-Zircon.jpg Quina és l’edat de la Terra? Doncs fa de mal dir, però al menys podem posar data al mineral més antic del que tenim notícia. Es tracta d’un zircó, un silicat de zirconi obtingut a la zona de Jack Hills, a Austràlia. És molt petit, però li han pogut posar data i és el fragment de l’escorça terrestre més vell que coneixem. Es va formar fa quatre mil quatre cents milions d’anys. Això vol dir que quan la Terra tenia “només” uns cent seixanta milions d’anys ja estava deixant de ser una bola de magma incandescent.

La gràcia dels zircons és que contenen un cert grau d’impureses en els seus cristalls, i entre aquestes impureses destaca la presència d’òxids d’urani. L’urani és interessant perquè és radioactiu. A determinat ritme, els àtoms d’urani es van desintegrant, emetent radiació i transformant-se en àtoms de plom. Això fa que puguin servir com a rellotges moleculars. Si comences amb una pila d’urani i saps a quin ritme es transforma en plom, en tens prou de calcular la proporció entre l’urani i el plom per saber quant temps ha passat des que es va formar la roca.

La teoria és senzilla, però a la pràctica hi ha mil detalls que afegeixen incerteses. Pots dubtar de si inicialment ja hi havia plom a la pedra. Quan tenen lloc les desintegracions, els àtoms es mouen de lloc i si s’agrupen en diferents zones, pots valorar malament les proporcions relatives. Radiacions provinents de l’exterior poden modificar la composició i alterar els càlculs. Tot això feia que les dates que feien servir els geòlegs presentessin un grau  d’incertesa empipador.

Però les tècniques no paren de millorar, i amb aquests zircons d’Austràlia han aplicat una nova metodologia anomenada “tomografia de sonda atòmica”, que permet identificar la posició dels àtoms individuals i refer la trajectòria que han seguit si s’han desplaçat. Amb això, les incerteses en les proporcions de plom i d’urani de la mostra s’han reduït molt i han pogut datar-la amb prou exactitud com per adonar-se que aquell petit cristall blau era el mineral més antic del planeta.

Si mirem al voltant, les pedres que veiem són molt antigues des del punt de vista dels animals, però a nivell geològic no resulten particularment ancianes. La major part del planeta s’ha anat generant a partir del moviment de sortida i refredament dels materials entre les plaques tectòniques. Veiem el planeta com si fos sòlid, però quan comences a mirar el que ha passat en milions d’anys, ens adonem que la seva superfície es va formant i fonent en un cicle que la refà sense parar. Però al Canada i Austràlia hi ha zones que aguanten des de la més remota antiguitat. D’allà n’han pogut treure les mostres i datar-les amb precisió.

L’important és que si el cristall es va formar fa 4.400 milions d’anys, això indica que en aquell moment la Terra ja era sòlida i que per tant, ja estava en condicions d’acollir una hidrosfera. La pluja que caigués ja es podia començar a acumular per formar els mars i els oceans on presumptament va sorgir la vida.

Aquests zircons són cristalls molt petits, normalment formen part de minerals més joves amb els que es van barrejar posteriorment. Però rere la seva  aparent modèstia amaguen algunes claus per descobrir com van ser els inicis del nostre planeta.

Fred i mugrons

dimarts , 25/02/2014

venus-de-milo.jpg Fa uns dies, a rel del post sobre les samarretes mullades, va passar per alt un detall curiós que, en certa manera, hi està relacionat. El fet que si fa una mica de fred, l’espectacle resulta més interessant als mascles. El motiu és que amb el fred, els mugrons experimenten un cert grau d’erecció de manera que el pit queda molt més ben marcat. La pregunta és, per quin motiu es desencadena aquest fenomen?

Per entendre-ho cal recordar una característica poc coneguda de les mames (col·loquialment diem pits, però anatòmicament són mames o mamelles). Encara que no ho sembli, des del punt de vista del desenvolupament embrionari les mames només són glàndules sudorípares que es desenvolupen de manera extraordinària i que es modifiquen per fabricar llet enlloc de suor. Posteriorment, durant l’adolescència, un bany hormonal farà que en les noies encara es desenvolupin més, mentre que en els homes es quedaran tal qual.

El cas és que malgrat les evidents modificacions, encara mantenen molts aspectes en comú amb les glàndules sudorípares, concretament amb les que estan relacionades amb els fol·licles pilosos. Tots sabem el que és tenir la pell de gallina causada pel fred. El fred causa la contracció d’unes cèl·lules musculars de l’arrel dels pèls que fan que aquests s’aixequin. En els humans no té gaire sentit, però en animals més peluts serveix per crear una petita càmera d’aire que augmenta el poder aïllant del pèl i permet conservar una mica millor la temperatura. En el nostre cas només sembla ser una relíquia evolutiva.

Però aquestes cèl·lules musculars que responen al fred també es troben a la base del mugró. Quan fa fred, el mecanisme funciona arreu del cos i la contracció fa que el mugró sobresurti més. L’erecció dels mugrons per causa del fred només és un tipus de piloerecció insospitat.

Els mugrons també es poden posar erectes degut a l’excitació sexual. Semblen, de fet son, mecanismes diferents, però tenen una cosa en comú. El sistema nerviós simpàtic. Del sistema nerviós autònom n’hi ha dos branques: el parasimpàtic, que activa sistemes per relaxar, descansar i refer-se, i el simpàtic, relacionat amb processos de lluita, fugida, por i coses similars. En general, quan cal activar el cos, és el sistema simpàtic el que es posa en marxa.

Doncs precisament la resposta al fred i la resposta sexual tenen en comú que de tots dos se n’encarrega el simpàtic. L’estímul és diferent, però algun aspecte de la resposta és el mateix: activació del simpàtic, contracció de les fibres musculars i erecció dels mugrons. En realitat, durant un orgasme també hi ha qui té la pell de gallina. De nou és el mateix causant; el sistema simpàtic. En realitat fins i tot amb la por es pot desencadenar l’erecció ja que també activa el simpàtic.

Naturalment, també hi ha diferències. L’estimulació sexual genera hormones com l’oxitocina que també participen en el fenomen, cosa que no passa amb el fred. L’oxitocina és la responsable de la erecció que té lloc durant l’alletament.

Els homes també presenten la resposta al simpàtic, tot i que potser una mica menys marcada. Però normalment no se’n fa massa cas dels mugrons dels homes. Això fa que les ereccions dels mugrons masculins passin mes desapercebudes (i també que es puguin posar fotos de mugrons d’homes al facebook sense que les censurin de seguida).

Del 23F a la Lluna

dilluns, 24/02/2014

Kubrick_Moon.jpg Ahir, en Jordi Evole va plantar amb “Operacion Palace” un excel·lent exemple de com fer un fals documental. El que en argot en diuen un Mockumentary, per mock = burla. L’enredada es basava en vendre un documental amb gent coneguda explicant que el 23 F va ser un muntatge. Un fals cop d’estat per prevenir-ne un de més seriós.  Si hem de fer cas del que es llegia al twitter, va aconseguir captar l’atenció i, tot i que aviat els dubtes van fer-se massa grans, fins al final hi havia qui s’ho va empassar.

El més interessant és que fins i tot quan ja s’havia reconegut que tot era inventat, que els que hi sortien llegien un guió preparat, que tot plegat era una fantasia, algunes persones seguien insistint en que potser era un engany que amagava la veritat.

En realitat, això dels falsos documentals té una llarga història, i un dels més coneguts és el titulat “Operació Lluna” o “Dark side of the moon”, que va ser el que va donar el tret de partida a la teoria de la conspiració segons la qual els americans mai no van anar a la lluna. Va ser en aquesta “operació Lluna” quan van començar a dir que tot va ser un muntatge dirigit per Stanley Kubrick, que les ombres dels astronautes feien coses estranyes, que les petjades no tenien sentit, que la bandera onejava en absència d’atmosfera i que les estrelles no es podien veure perquè els astrònoms s’haurien adonat de l’engany.

Tot plegat un munt de bestieses que es destapaven al final de documental. Allà es veien les persones llegint i entrebancant-se amb el guió, rient de les ximpleries que deien i repetint les preses falses. De fet, al reportatge d’ahir, sembla que hi havia coses inspirades en “Operació Lluna”, començant pel títol, la música i les referències a un director de cine que fins i tot fa una aparició mig oculta. Segons “Operació Lluna” hi ha imatges de la Lluna on es veu una foto de l’Stanley Kubrick al terra lunar.

L’interessant és que fins i tot amb el reconeixement explícit de que tot és un muntatge i la evidència que algunes coses són d’un absurd que fa riure, hi ha qui prefereix seguir creient-s’ho. I la cosa els va sortir tant bé, que encara avui hi ha qui segueix pensant que en Kubrick va filmar els astronautes de l’Apol·lo 11 donant saltets per un decorat del desert de Nevada. Segurament perquè és relativament senzill instal·lar el dubte, però costa molt fer-lo fora.

Això és una bona mostra de com de crèduls som els humans. Ens creiem promeses electorals sempre que siguin les del partit que ens agrada més. I quan és evident que tot era una enganyifa, trobem maneres recargoladíssimes de justificar-ho. Creiem promeses de cures pel càncer que no tenen cap ni peus i que si fossin certes, seria evident que faria segles que les estaríem aplicant. I quan ens ho fan notar, recorrem a poders obscurs que ens volen controlar i enriquir-se de maneres indignants. Creiem fàcilment que hi ha poders que ens volen intoxicar o enverinar amb fumigacions, vacunes, aliments, radiacions o qualsevol altra improbable metodologia sense que faci falta entendre per quin motiu haurien de voler fer-ho. Certament, dubtar és saludable i per descomptat que moltes vegades no disposem de tota la informació i hi ha coses que resten ocultes, però les explicacions per omplir aquests forats acostumen a ser més aviat massa fantasioses. Potser el més empipador del reportatge d’ahir fos la dada verídica dels anys que han de passar fins que no es desclassifiqui la informació.

Això dels falsos documentals té una virtut. Ens demostra com de fàcil és que ens enganyin, però també, com de fàcil és que ens deixem enganyar. Per això, no està de més recordar que si alguna cosa és massa forta, massa bona o massa inquietant per semblar certa, és molt probable que simplement no sigui certa. La realitat segurament no és la que ens han dit, però probablement tampoc la que ens fa gràcia.

Natural…, o potser no tant.

divendres, 21/02/2014

pa-amb-tomaquet-2.jpg Pa amb tomàquet. Un dels menjars més bons, simples i saludables que podem imaginar. Amb uns ingredients, pa, tomàquet, oli i sal, d’allò més de la terra i perfectament naturals. Però, un moment! Que entenem per naturals? Si interpretem que són aliments o productes que es troben a la natura ho tenim fumut perquè ja podem voltar per tot el planeta, que buscant per la natura no trobarem manera de fer un pa amb tomàquet com Déu mana.

El primer ingredient important és el pa, de manera que cal començar pel blat. Potser el cereal de més pes en l’alimentació de la humanitat. La planta del blat (Triticum spp) l’associem amb cosa sana (sempre que no siguis celíac) i amb productes de la terra. Però des del punt de vista botànic el blat actual és una mena de monstre mutant incapaç de sobreviure per si solet. L’origen del blat eren unes plantes que tenien unes espigues molt discretes i un rendiment lamentable. Però eren aprofitables i els humans hem anat seleccionant varietats, mutacions i característiques que l’han deformat, engrandit, augmentat i convertit en el que creix ara als conreus.

El pa que la natura ens oferiria en origen també seria una mica diferent. Fa moltíssimes generacions que anem seleccionat els tipus de llevat que faran fermentar la massa. Ara es disposa de moltes soques de llevat (Saccharomyces cerevisiae), però a la natura només disposaríem del present a la farina obtinguda, de manera que la fermentació seria més lenta i el resultat seria un pa més compacte i dens.

Els tomàquets originals no manipulats pels humans els hauríem de buscar a Sud-Amèrica i n’hauríem de collir molts ja que són uns fruits notablement més petits. De fet, no sabríem quin triar ja que els tomàquets actuals són el resultat de creuaments entre diferents tipus de plantes silvestres. Els que els conquistadors van portar a Europa quan van descobrir Amèrica ja eren el resultat de generacions de cria selectiva per part dels americans. En això, el tomàquet és agraït ja que presenta duplicacions del seu genoma. Com que té els gens per duplicat, pot anar apareixent moltes mutacions sense problemes perquè sempre té copies dels gens que li permeten mantenir la funcionalitat.

Pel que fa a l’oli, les oliveres (Olea europea), fins i tot les mil·lenàries, són unes recent arribades al planeta. El seu origen es creu que va ser per hibridació de dues espècies silvestres i ara l’olivera silvestre més típica seria l’ullastre. El problema és que amb les seves olives faríem oli, però poc i de mala qualitat. El regal daurat que guardem als setrills és el resultat, una vegada més, de coses com la selecció de varietats o l’obtenció d’híbrids, que no deixa de ser una forma artesanal de manipulació genètica feta pels nostres avantpassats.

En realitat, l’únic ingredient que podem obtenir tal com la natura el va generar és la sal. No seria una sal iodada ni purificada, de manera que contindria altres ions a més del sodi i el clor, però comparat amb la resta d’ingredients, la diferència seria molt menor.

Tot plegat és poc rellevant excepte per als amants de les classificacions radicals i les modes. Els aliments d’avui en dia tenen molt poc de natural si considerem “natural” com equivalent de “no manipulat per l’home”, o “ofert tal qual per la natura”. Però, i què? Gràcies al nostre enginy hem modificat el material original natural i l’hem millorat, l’hem fet més productiu, més gustós, més segur i més nutritiu. Cert que els humans tenim tendència a passar-nos de frenada i som prou rucs per sacrificar sabor i aroma per color i aparença, però si triem amb seny els ingredients que fem servir, podem obtenir aliments genials, modests obres mestres de la nutrició i la gastronomia, com el pa amb tomàquet o el gaspatxo. Uns regals que amb ingredients no manipulats pels humans, resultarien impossibles.

Fes-me un petó

dijous, 20/02/2014

runes.jpgFes-me un petó

El missatge pot despertar la curiositat, induir un somriure o excitar la imaginació, però en realitat té molta més gràcia del que sembla. És el que hi havia escrit en una fusta gravada per un víking fa uns vuit-cents anys. El problema és que ho havia escrit fent servir un codi particular, un seguit de línies, que no s’ha pogut desxifrar fins fa uns dies.

La veritat és que això dels texts escrits en llengües desconegudes, o que feien servir codis per encriptar-los i evitar que ningú, tret del destinatari, els llegís, és de les coses que desperta més la curiositat. Saber que tens un text al davant on hi ha un missatge, però que resta inabastable, fa que tinguis més ganes encara de llegir-lo. I de llenguatges desconeguts encara n’hi ha uns quants. Sistemes que persones com nosaltres van fer servir per comunicar-se i que ara queden amagats sota un vel d’ignorància.

Hi ha casos particulars, com el manuscrit Voynich, que potser sigui una simple enganyifa i no hi hagi res a desxifrar. O casos com l’escriptura lineal A minoica, que hem pogut desxifrar en part, però no traduir. És a dir, que sabem quins sons representa, però ignorem que volen dir aquelles paraules.

En el cas dels víkings, el problema no era la seva manera d’escriure, ja que les típiques runes gravades arreu ja es coneixen perfectament. Però moltes vegades feien servir diferents codis per amagar el sentit del que gravaven. I aleshores els texts passen a ser un misteri. Podríem esperar que es tractes de secrets importants, missatges militars, polítics o de transaccions comercials remarcables, però ara que l’han desxifrat veiem que la cosa era més mundana. I, en certa manera, molt més humana. Perquè què hi ha de més humà que enviar un missatge codificat a algú per demanar-li un petó? No deixa de ser una versió vikinga d’un missatge teclejat al mòbil per adolescents que no volen que els pares el llegeixin.

Com acostuma a passar, en K. Jonas Nordby va disposar d’una versió nòrdica de la pedra de Rosseta. Un altre gravat on, fa segles, dos homes anomenats Sigurd i Lavrans van deixar els seus noms escrits en runes normals però també fent servir el codi, anomenat jötunvillur. A partir d’aquesta informació, es va poder entendre com alteraven les lletres per ocultar el missatge.

Segons l’autor, potser exagerem en la tendència que tenim a imaginar grans secrets en tot allò que resta ocult. Els víkings feien servir codis per ocultar el missatge només com a divertiment, o per missatges molt quotidians. Si algú del futur intentés desxifrar el que s’escriu al whatsapp potser pensaria que es ple de missatges ocults rere maneres incorrectes i alterades d’escriure. Però la gran majoria serien coses quotidianes que només tenen sentit pels que s’intercanvien el missatge i en un context i moment molt concrets.

En tot cas, sempre fa gràcia desxifrar un codi desconegut. I aquest en concret ens recorda que tot i que la història sempre ens l’expliquen com un seguit de batalles i reis, al llarg dels temps la gran majoria dels humans hem anat fent si fa no fa el mateix. Mirar de viure el millor possible, estimar i divertir-nos. Ignorem qui va gravar el missatge i l’únic que podem fer és somriure i esperar que la seva sol·licitud fos ben acollida. Deixeu-me brindar per un petó fet (potser) fa vuit segles.

Pinya de matí, pinya de tarda…

dimecres, 19/02/2014

Ananas.jpg La fotosíntesi és el procés amb el que els vegetals aprofiten l’energia de la llum per fabricar matèria orgànica a partir del CO2 de l’atmosfera. El nostre cos, i el de tots els éssers vius que veiem al nostre voltant, existeixen gràcies a que les plantes van transformar CO2 i aigua en sucres. A partir d’aquests sucres es van poder fabricar la resta de molècules de que estem fets. En certa manera tots som fills dels vegetals.

En línies generals la fotosíntesi es divideix en dos fases. Una que s’anomena “fase lluminosa” té lloc quan les plantes aprofiten la llum per generar energia. D’altra banda hi ha la “fase fosca”, que és quan les plantes aprofiten l’energia generada durant la fase lluminosa per fer reaccionar el CO2 i l’aigua i generar sucres. L’esquema general pot semblar simple, però els detalls de la fotosíntesi són extremadament complexos i variats. A més, no totes les plantes la fan exactament de la mateixa manera.

Un detall important és que els noms de fase lluminosa i fosca indueixen a error. La fase lluminosa requereix llum, però la fosca pot fer-se a les fosques o amb llum. El nom simplement indica que no és depenent de la llum i intenta sobretot distingir-lo de la fase lluminosa. De fet, les dues fases sovint tenen lloc simultàniament durant el dia.

Hi ha unes plantes, però, que en certa manera sí que han separat les dues fases entre el dia i la nit. Es diuen plantes CAM i un exemple típic en son les crassulàcies com ara les pinyes tropicals. Són plantes que viuen en ambients secs i calorosos i això els planteja un problema important. Les plantes tenen unes estructures anomenades “estomes” que són com uns porus que poden obrir i tancar i per on entren els gasos i el vapor d’aigua de l’atmosfera a l’interior. Normalment els obren per permetre que l’aigua s’evapori i així empenyi el flux de la saba des de les arrels cap a dalt. Molt enginyós, però si ets una planta que vius en un ambient semi desèrtic et pots quedar sense aigua de seguida, de manera que cal tancar els estomes durant el dia.

Ah! Però si tanques els estomes, el CO2 no pot entrar i no pots fer fotosíntesi! Aleshores?

Doncs el que han fet ha sigut és obrir els estomes durant la nit per capturar CO2 sense perill d’assecar-se i emmagatzemar-lo d’alguna manera dins les cèl·lules. Després, quan surt el Sol els tanquen i es dediquen a fer la fotosíntesi aprofitant el CO2 que han emmagatzemat. I per emmagatzemar-lo han desenvolupat una via metabòlica que transforma el CO2 en àcid màlic. Per això és diuen plantes CAM, perquè fan l’anomenat “Metabolisme Àcid de les Crassulàcies”.

Tot plegat és interessant pels amants de la bioquímica o dels vegetals, però molts pensareu, quina gràcia tenen aquests detalls? Doncs que si un dia mengeu una pinya tropical podeu trobar-la més aviat àcida o més aviat dolça i potser pensareu que la van collir quan encara estava verda o quan ja havia madurat. Però no! La diferència de sabor és deguda a si la van tallar al mati o al vespre.

Si la van collir al matí, les seves cèl·lules contenien molt àcid màlic, fruit de la captació del CO2 i de l’emmagatzemament en forma d’aquest àcid. Això, inevitablement, acidifica el fruit. En canvi, si la van collir a la tarda, la planta ja ha tingut temps de transformar l’àcid màlic en sucres gràcies a la fotosíntesi, de manera que desapareix l’àcid i és substitueix per la dolçor dels sucres.

De fet, va ser la diferència en el gust d’aquests fruits en funció de l’hora de recol·lecció el que va portar a investigar-ho i va permetre descobrir aquest tipus de metabolisme. I, mira, sempre fa gràcia conèixer les rutes bioquímiques i les adaptacions ecològiques que s’amaguen rere el sabor més o menys àcid de les pinyes que mengem de postres.

Fe? o simple ignorància?

dimarts , 18/02/2014

creationism.jpgSi en algun lloc de la Bíblia, trobés un passatge que digués que dos més dos és igual a cinc, no posaria en dubte el que estic llegint a la Bíblia. Ho creuria, ho acceptaria com a veritat, i després faria el possible per entendre-ho”. És la frase que dóna inici a un resum d’un documental de la cadena HBO sobre com pensen els creacionistes. La següent frase, per descomptat, ja fa referència als micos i l’evolució. Una mena d’obsessió que els persegueix.

N’hi ha més. Totes previsibles. Amb raonaments absurds del tipus: Si Déu ens va fer a la seva imatge i semblança i els científics diuen que som iguals que els animals, això vol dir que Déu és un animal? Dic raonaments per posar-hi un nom. Encadenar paraules sense fer servir la raó no crec que es pugui classificar de raonaments. I ells estan orgullosos precisament de deixar de raonar sobre allò que llegeixen al seu llibre sagrat.

Diuen que hi ha conflicte entre la ciència i la religió. Però potser no és exacte. El conflicte només es dóna amb els que amb l’excusa de la religió han triat deixar de pensar. Desconnectar les neurones. Prescindir del cervell. Si haguessin nascut fa un mil·lenni al que ara és Escandinàvia defensarien amb igual fermesa que l’evolució és un engany perquè l’home i la dona van ser creats a partir dels troncs d’un freixe i d’un om. Que Odín els va infondre la vida però que va ser el seu germà,el déu Vili qui els va donar l’ànima i la capacitat de judici mentre que l’altre germà, el déu Ve els va donar la vista, l’oïda i la resta de sentits. I l’argument per defensar-ho seria el mateix que fan servir ara: “Ho he llegit en algun lloc i he decidit creure-m’ho cegament”.

També apareix l’inevitable argument de la relativitat. Per què he de fer cas a la ciència i no a la Bíblia? No hi ha absoluts i tots els punts de vista són igualment vàlids.  Doncs mira. No. T’hi posis com t’hi posis, dos i dos no són cinc, i si trobes que a la Bíblia posa cinc, planteja’t com a mínim si hi ha un error d’impremta o de traducció abans d’acceptar-ho cegament. A més, qualsevol altra opinió no és igualment vàlida. De fet, la bellesa de les matemàtiques és que les seves conclusions no són una qüestió opinable. Amb la resta de ciències (i en tot en general) una opinió basada en dades sempre pot estar errada, però en principi és més sòlida que una que està basada exclusivament en creences personals.

Aquesta colla són un cas extrem. Jo he conegut i discutit amb molts creients perfectament assenyats que no agafen la Bíblia, o el llibre sagrat corresponent a la zona geogràfica on van néixer, de manera literal. Igual que el científic boig que vol dominar el món és només una caricatura, els creacionistes radicals també semblen una caricatura. Per desgràcia, són bastant més reals i tenen bastant més poder i influencia en política i educació al seu país.

Però mirant el vídeo he topat amb un que m’ha donat una pista de perquè pensen així. Afirma que el problema és la mort. Tots hem de morir, i l’evolució no dóna cap manera d’afrontar la mort. En canvi, la Bíblia (i qualsevol religió) t’ho posa molt fàcil amb promeses de paradisos, redempció, justícia i una eternitat de bon rotllo adequat a la teva cultura particular. El neguit que a tots ens pot generar el saber que hem de morir l’anestesien amb les seves creences i ataquen ferotgement qualsevol idea que faci trontollar les fantasies promeses per després de la mort.

En realitat tampoc acabo d’entendre el problema. Pots ser creient i confiar en un més-enllà sense necessitat de deixar d’entendre com és el món, com es mouen els planetes, com evolucionen les espècies i que dos i dos són quatre. La fe és una creença no fonamentada en la raó. És creure en coses per les que no tenim probes. El fumut és quan implica creure en coses que ja sabem que són falses.  Però llavors ja no és fe, és simple i radical ignorància.

La florida dels ametllers

dilluns, 17/02/2014

ametllers.jpg Aquest cap de setmana hem gaudit de l’espectacle de la florida dels ametllers. Ja feia alguns dies que es podien veure alguns exemplars coberts de flors blanques o roses, però eren casos aïllats, els primers agosarats que s’aventuraven a mostrar el seu despertar enmig de l’hivern. De cop, però, tots es van posar d’acord i el camp va omplir-se de color, oferint-nos uns paisatges espectaculars.

Moltes vegades es diu que la florida dels ametllers és el primer indici de la primavera, però això és una mica exagerat. Encara estem al vell mig de l’hivern, i falten moltes setmanes de fred, vent, neu i mal temps en general. Un mal temps que els arbres que han florit hauran de  patir estoicament.

Més que un avís de la primavera, els ametllers els veig com un recordatori de la vida que espera amagada, imperceptible dins les branques aparentment ermes dels arbres, les llavors que esperen a germinar barrejades amb el terra que ens envolta, les espores que es mantenen inactives però que només els cal una empenta per posar el metabolisme en funcionament. La vida vegetal no està aturada del tot, simplement dormisqueja i només calen uns pocs dies amb certa temperatura, determinades hores de llum i un mínim nivell d’humitat per desencadenar l’esclat de la primavera.

Hi ha vegetals que no es compliquen gaire la vida quan arriba l’hivern. La planta mor i deixa les llavors en estat de metabolisme mínim esperant millors temps. Diuen que una retirada a temps sempre et dóna la ocasió de tornar a donar guerra, i això és el que fan les herbes i molts vegetals. Però els grans arbres no s’ho poden permetre ja que triguen massa anys a créixer i no s’escapen d’entomar uns quants hiverns. Les que aturen, o més aviat, alenteixen el metabolisme s’han enginyat maneres per impedir el flux de saba per l’interior. Generen uns sucres, la cal·losa, que formen una pasta que tapona els porus interns de manera que tot l’interior queda una mica aïllat. Una de les primeres coses que ha de fer el metabolisme es desfer aquest segell per permetre de nou la circulació interna.

Les maneres com detecten les hores de llum solar les cèl·lules vegetals també tenen una curiosa bellesa. Hi ha proteïnes que s’activen per l’energia de la llum. Quan s’han activat poden desplaçar-se fins el nucli de la cèl·lula per unir-se al DNA i activar l’expressió de diferents gens relacionats amb la posada en marxa del metabolisme. El cas és que també hi ha sistemes que degraden aquestes proteïnes, de manera que si no se n’acumula prou quantitat de les activades el metabolisme no es posa en marxa. I per acumular-ne prou, cal que la llum il·lumini la cèl·lula vegetal un determinat nombre d’hores.

De fet, la primavera no arribarà arreu al mateix temps ja que segons la latitud, les hores de sol són diferents. Per això la floració es pot seguir de sud a nord, com si la primavera arribés, no com un esclat global sinó com una onada vital que cobreix l’hemisferi. Una onada que amb el canvi climàtic experimenta un desplaçament afegit cap al nord.

Però encara falta una mica per tot això. L’hivern encara ens ha de portar pluja i neu, però també dies assolellats però glacials i amb una atmosfera transparent que conviden a passejar a l’aire lliure. És curiós pensar que els humans som dels pocs animals que hem aconseguit girar la truita a l’hivern i convertir l’estació més dura, difícil i perillosa per la vida en una època d’esports i de fantàstiques vetllades al voltant del foc. Tampoc hem de permetre que la promesa de la primavera ens impedeixi gaudir els plaers de l’hivern!