Adéu Tatiana

tatiana.jpg En llegir la notícia m’he quedat glaçat. Després de set anys de lluita, el càncer ha guanyat la partida. La veritat és que ja no recordava l’entrevista que t’havia fet l’Albert Om i en la que explicaves la teva vivència, l’impacte quan vas rebre el diagnòstic precisament l’aniversari de la teva germana, els teus problemes amb la perruca o la manera com afrontaves la quimio.

Només havíem coincidit una vegada. Em vas fer una entrevista al teu programa, tu i els de la teva “tribu”. A la tele ja semblaves simpàtica, però aquell dia, en persona, em vaig enamorar del teu somriure. Hi ha molts tipus de somriure, però el teu era dels que marcaven la diferència.

Un càncer de mama. Precisament un d’aquells amb els que les probabilitats de sortir-se’n són altes. Però, és clar, el percentatge de curacions encara no és del 100% i mai no sabem a quin costat de les estadístiques ens tocarà caure. Avui tothom parlarà de tu. Normal, ja que els que apareixeu als medis de comunicació sou una mica com de la família. Entreu a les nostres cases i ens mireu als ulls quan parleu des de la pantalla. Això, és clar, no ens ha de fer oblidar que altres persones anònimes també hauran mort avui mateix i pel mateix motiu.

Em sap greu que no hi haguem sigut a temps de trobar aquell nou tractament que t’hauria guarit. O al menys que t’hauria regalat uns quants anys més. Tot i que el càncer no és estrictament el meu camp de recerca, ocasionalment hi faig alguna incursió. Per això puc anar seguint de prop les estratègies que anem fent servir per combatre’l. Potser aviat descobrirem la combinació d’anticossos que controli el tumor. El citotòxic més adient per la combinació genètica particular i que hauria aturat el seu creixement. La vacuna de disseny que hauria activat els limfòcits i els hauria dirigit contra les cèl·lules mutades. Potser l’estimulador del sistema immunitari que evitaria que col·labori amb l’enemic enlloc d’enfrontar-s‘hi. O alguna nova idea que encara no ens ha passat pel cap però que s’il·luminarà en la ment d’algun estudiant de doctorat que tot just comença.

Els avenços en el tractament van millorant, de manera constant, però ai! molt lenta. Cada vegada en sabem més, però l’enemic és enginyós i se les empesca per resistir els nostres esforços. Avui la medicina pot salvar moltíssimes persones que fa uns pocs anys ho tindrien molt més fumut. Però no n’hi ha prou. Aquesta vegada hem fet tard, però tingues per segur que seguirem trencant-nos les banyes per buscar noves estratègies de curació. Hem de trobar la manera d’evitar que altres somriures com el teu s’apaguin abans d’hora.

6 comentaris

  • Pilar

    09/02/2014 16:16

    Si us plau doneu-vos pressa, investigadors, metges, metgesses, en trovar l’antidot al càncer de mama, son masa els dones que han mort per aquest maleït cancer i ja ni ha prou, si us plau..

  • Núria Tomàs

    07/02/2014 16:54

    Malauradament hi ha gent en aquest país que menysprea la feina de la comunitat científica i no són conscients de la importància dels petits avenços.
    Dia trist…

  • david güell

    07/02/2014 15:39

    Sempre s’ha de donar suport a la recerca com ara la que fas tu Dan,, però en dies com avui, s’ha de reclamar, cridant si cal.
    DEP Tati

  • Sinera

    07/02/2014 12:44

    Trist. Molt trist. Ja no li queda ni l’incertesa. Hauria d’estar prohibit morir a la gent jove!

  • Esther

    07/02/2014 9:41

    La mort ja és misteriosa i dolorosa, com per afegir altres variables. I ella ja ho va saber interpretar quan va escriure sobre el que vol dir renunciar:

    http://www.ara.cat/media/adeu-trist-solid-llegat-periodistic_0_1080492079.html

  • Carquinyol

    07/02/2014 9:11

    Aquestes notícies sempre són tristes. On treballo jo aquesta setmana també s’ha anat una noia molt jove per culpa de quelcom similar.

    Esperem que un dia trobem les cures d’aquests mals.