Arxiu del dilluns, 17/02/2014

La florida dels ametllers

dilluns, 17/02/2014

ametllers.jpg Aquest cap de setmana hem gaudit de l’espectacle de la florida dels ametllers. Ja feia alguns dies que es podien veure alguns exemplars coberts de flors blanques o roses, però eren casos aïllats, els primers agosarats que s’aventuraven a mostrar el seu despertar enmig de l’hivern. De cop, però, tots es van posar d’acord i el camp va omplir-se de color, oferint-nos uns paisatges espectaculars.

Moltes vegades es diu que la florida dels ametllers és el primer indici de la primavera, però això és una mica exagerat. Encara estem al vell mig de l’hivern, i falten moltes setmanes de fred, vent, neu i mal temps en general. Un mal temps que els arbres que han florit hauran de  patir estoicament.

Més que un avís de la primavera, els ametllers els veig com un recordatori de la vida que espera amagada, imperceptible dins les branques aparentment ermes dels arbres, les llavors que esperen a germinar barrejades amb el terra que ens envolta, les espores que es mantenen inactives però que només els cal una empenta per posar el metabolisme en funcionament. La vida vegetal no està aturada del tot, simplement dormisqueja i només calen uns pocs dies amb certa temperatura, determinades hores de llum i un mínim nivell d’humitat per desencadenar l’esclat de la primavera.

Hi ha vegetals que no es compliquen gaire la vida quan arriba l’hivern. La planta mor i deixa les llavors en estat de metabolisme mínim esperant millors temps. Diuen que una retirada a temps sempre et dóna la ocasió de tornar a donar guerra, i això és el que fan les herbes i molts vegetals. Però els grans arbres no s’ho poden permetre ja que triguen massa anys a créixer i no s’escapen d’entomar uns quants hiverns. Les que aturen, o més aviat, alenteixen el metabolisme s’han enginyat maneres per impedir el flux de saba per l’interior. Generen uns sucres, la cal·losa, que formen una pasta que tapona els porus interns de manera que tot l’interior queda una mica aïllat. Una de les primeres coses que ha de fer el metabolisme es desfer aquest segell per permetre de nou la circulació interna.

Les maneres com detecten les hores de llum solar les cèl·lules vegetals també tenen una curiosa bellesa. Hi ha proteïnes que s’activen per l’energia de la llum. Quan s’han activat poden desplaçar-se fins el nucli de la cèl·lula per unir-se al DNA i activar l’expressió de diferents gens relacionats amb la posada en marxa del metabolisme. El cas és que també hi ha sistemes que degraden aquestes proteïnes, de manera que si no se n’acumula prou quantitat de les activades el metabolisme no es posa en marxa. I per acumular-ne prou, cal que la llum il·lumini la cèl·lula vegetal un determinat nombre d’hores.

De fet, la primavera no arribarà arreu al mateix temps ja que segons la latitud, les hores de sol són diferents. Per això la floració es pot seguir de sud a nord, com si la primavera arribés, no com un esclat global sinó com una onada vital que cobreix l’hemisferi. Una onada que amb el canvi climàtic experimenta un desplaçament afegit cap al nord.

Però encara falta una mica per tot això. L’hivern encara ens ha de portar pluja i neu, però també dies assolellats però glacials i amb una atmosfera transparent que conviden a passejar a l’aire lliure. És curiós pensar que els humans som dels pocs animals que hem aconseguit girar la truita a l’hivern i convertir l’estació més dura, difícil i perillosa per la vida en una època d’esports i de fantàstiques vetllades al voltant del foc. Tampoc hem de permetre que la promesa de la primavera ens impedeixi gaudir els plaers de l’hivern!