Arxiu del dimecres, 19/02/2014

Pinya de matí, pinya de tarda…

dimecres, 19/02/2014

Ananas.jpg La fotosíntesi és el procés amb el que els vegetals aprofiten l’energia de la llum per fabricar matèria orgànica a partir del CO2 de l’atmosfera. El nostre cos, i el de tots els éssers vius que veiem al nostre voltant, existeixen gràcies a que les plantes van transformar CO2 i aigua en sucres. A partir d’aquests sucres es van poder fabricar la resta de molècules de que estem fets. En certa manera tots som fills dels vegetals.

En línies generals la fotosíntesi es divideix en dos fases. Una que s’anomena “fase lluminosa” té lloc quan les plantes aprofiten la llum per generar energia. D’altra banda hi ha la “fase fosca”, que és quan les plantes aprofiten l’energia generada durant la fase lluminosa per fer reaccionar el CO2 i l’aigua i generar sucres. L’esquema general pot semblar simple, però els detalls de la fotosíntesi són extremadament complexos i variats. A més, no totes les plantes la fan exactament de la mateixa manera.

Un detall important és que els noms de fase lluminosa i fosca indueixen a error. La fase lluminosa requereix llum, però la fosca pot fer-se a les fosques o amb llum. El nom simplement indica que no és depenent de la llum i intenta sobretot distingir-lo de la fase lluminosa. De fet, les dues fases sovint tenen lloc simultàniament durant el dia.

Hi ha unes plantes, però, que en certa manera sí que han separat les dues fases entre el dia i la nit. Es diuen plantes CAM i un exemple típic en son les crassulàcies com ara les pinyes tropicals. Són plantes que viuen en ambients secs i calorosos i això els planteja un problema important. Les plantes tenen unes estructures anomenades “estomes” que són com uns porus que poden obrir i tancar i per on entren els gasos i el vapor d’aigua de l’atmosfera a l’interior. Normalment els obren per permetre que l’aigua s’evapori i així empenyi el flux de la saba des de les arrels cap a dalt. Molt enginyós, però si ets una planta que vius en un ambient semi desèrtic et pots quedar sense aigua de seguida, de manera que cal tancar els estomes durant el dia.

Ah! Però si tanques els estomes, el CO2 no pot entrar i no pots fer fotosíntesi! Aleshores?

Doncs el que han fet ha sigut és obrir els estomes durant la nit per capturar CO2 sense perill d’assecar-se i emmagatzemar-lo d’alguna manera dins les cèl·lules. Després, quan surt el Sol els tanquen i es dediquen a fer la fotosíntesi aprofitant el CO2 que han emmagatzemat. I per emmagatzemar-lo han desenvolupat una via metabòlica que transforma el CO2 en àcid màlic. Per això és diuen plantes CAM, perquè fan l’anomenat “Metabolisme Àcid de les Crassulàcies”.

Tot plegat és interessant pels amants de la bioquímica o dels vegetals, però molts pensareu, quina gràcia tenen aquests detalls? Doncs que si un dia mengeu una pinya tropical podeu trobar-la més aviat àcida o més aviat dolça i potser pensareu que la van collir quan encara estava verda o quan ja havia madurat. Però no! La diferència de sabor és deguda a si la van tallar al mati o al vespre.

Si la van collir al matí, les seves cèl·lules contenien molt àcid màlic, fruit de la captació del CO2 i de l’emmagatzemament en forma d’aquest àcid. Això, inevitablement, acidifica el fruit. En canvi, si la van collir a la tarda, la planta ja ha tingut temps de transformar l’àcid màlic en sucres gràcies a la fotosíntesi, de manera que desapareix l’àcid i és substitueix per la dolçor dels sucres.

De fet, va ser la diferència en el gust d’aquests fruits en funció de l’hora de recol·lecció el que va portar a investigar-ho i va permetre descobrir aquest tipus de metabolisme. I, mira, sempre fa gràcia conèixer les rutes bioquímiques i les adaptacions ecològiques que s’amaguen rere el sabor més o menys àcid de les pinyes que mengem de postres.