Fes-me un petó

runes.jpgFes-me un petó

El missatge pot despertar la curiositat, induir un somriure o excitar la imaginació, però en realitat té molta més gràcia del que sembla. És el que hi havia escrit en una fusta gravada per un víking fa uns vuit-cents anys. El problema és que ho havia escrit fent servir un codi particular, un seguit de línies, que no s’ha pogut desxifrar fins fa uns dies.

La veritat és que això dels texts escrits en llengües desconegudes, o que feien servir codis per encriptar-los i evitar que ningú, tret del destinatari, els llegís, és de les coses que desperta més la curiositat. Saber que tens un text al davant on hi ha un missatge, però que resta inabastable, fa que tinguis més ganes encara de llegir-lo. I de llenguatges desconeguts encara n’hi ha uns quants. Sistemes que persones com nosaltres van fer servir per comunicar-se i que ara queden amagats sota un vel d’ignorància.

Hi ha casos particulars, com el manuscrit Voynich, que potser sigui una simple enganyifa i no hi hagi res a desxifrar. O casos com l’escriptura lineal A minoica, que hem pogut desxifrar en part, però no traduir. És a dir, que sabem quins sons representa, però ignorem que volen dir aquelles paraules.

En el cas dels víkings, el problema no era la seva manera d’escriure, ja que les típiques runes gravades arreu ja es coneixen perfectament. Però moltes vegades feien servir diferents codis per amagar el sentit del que gravaven. I aleshores els texts passen a ser un misteri. Podríem esperar que es tractes de secrets importants, missatges militars, polítics o de transaccions comercials remarcables, però ara que l’han desxifrat veiem que la cosa era més mundana. I, en certa manera, molt més humana. Perquè què hi ha de més humà que enviar un missatge codificat a algú per demanar-li un petó? No deixa de ser una versió vikinga d’un missatge teclejat al mòbil per adolescents que no volen que els pares el llegeixin.

Com acostuma a passar, en K. Jonas Nordby va disposar d’una versió nòrdica de la pedra de Rosseta. Un altre gravat on, fa segles, dos homes anomenats Sigurd i Lavrans van deixar els seus noms escrits en runes normals però també fent servir el codi, anomenat jötunvillur. A partir d’aquesta informació, es va poder entendre com alteraven les lletres per ocultar el missatge.

Segons l’autor, potser exagerem en la tendència que tenim a imaginar grans secrets en tot allò que resta ocult. Els víkings feien servir codis per ocultar el missatge només com a divertiment, o per missatges molt quotidians. Si algú del futur intentés desxifrar el que s’escriu al whatsapp potser pensaria que es ple de missatges ocults rere maneres incorrectes i alterades d’escriure. Però la gran majoria serien coses quotidianes que només tenen sentit pels que s’intercanvien el missatge i en un context i moment molt concrets.

En tot cas, sempre fa gràcia desxifrar un codi desconegut. I aquest en concret ens recorda que tot i que la història sempre ens l’expliquen com un seguit de batalles i reis, al llarg dels temps la gran majoria dels humans hem anat fent si fa no fa el mateix. Mirar de viure el millor possible, estimar i divertir-nos. Ignorem qui va gravar el missatge i l’únic que podem fer és somriure i esperar que la seva sol·licitud fos ben acollida. Deixeu-me brindar per un petó fet (potser) fa vuit segles.

3 comentaris

  • Alnair

    20/02/2014 11:44

    Donc sembla que el Voynich s’está començant a desxifrar: http://www.meneame.net/story/manuscrito-voynich-empieza-descifrarse-eng

  • Carquinyol

    20/02/2014 9:48

    Ves a saber, segons qui fos la/el destinarati/a si que caldria que estigués xifrat !!

  • Pons

    20/02/2014 9:20

    Potser era un missatge irònic. Potser la fusta era part d’un pal de guerra, al estil que veiem a les pelis que els soldats yankis escriuen en un projectil de tanc o morter com ara “to Bin Laden ass”