Arxiu del dilluns, 24/02/2014

Del 23F a la Lluna

dilluns, 24/02/2014

Kubrick_Moon.jpg Ahir, en Jordi Evole va plantar amb “Operacion Palace” un excel·lent exemple de com fer un fals documental. El que en argot en diuen un Mockumentary, per mock = burla. L’enredada es basava en vendre un documental amb gent coneguda explicant que el 23 F va ser un muntatge. Un fals cop d’estat per prevenir-ne un de més seriós.  Si hem de fer cas del que es llegia al twitter, va aconseguir captar l’atenció i, tot i que aviat els dubtes van fer-se massa grans, fins al final hi havia qui s’ho va empassar.

El més interessant és que fins i tot quan ja s’havia reconegut que tot era inventat, que els que hi sortien llegien un guió preparat, que tot plegat era una fantasia, algunes persones seguien insistint en que potser era un engany que amagava la veritat.

En realitat, això dels falsos documentals té una llarga història, i un dels més coneguts és el titulat “Operació Lluna” o “Dark side of the moon”, que va ser el que va donar el tret de partida a la teoria de la conspiració segons la qual els americans mai no van anar a la lluna. Va ser en aquesta “operació Lluna” quan van començar a dir que tot va ser un muntatge dirigit per Stanley Kubrick, que les ombres dels astronautes feien coses estranyes, que les petjades no tenien sentit, que la bandera onejava en absència d’atmosfera i que les estrelles no es podien veure perquè els astrònoms s’haurien adonat de l’engany.

Tot plegat un munt de bestieses que es destapaven al final de documental. Allà es veien les persones llegint i entrebancant-se amb el guió, rient de les ximpleries que deien i repetint les preses falses. De fet, al reportatge d’ahir, sembla que hi havia coses inspirades en “Operació Lluna”, començant pel títol, la música i les referències a un director de cine que fins i tot fa una aparició mig oculta. Segons “Operació Lluna” hi ha imatges de la Lluna on es veu una foto de l’Stanley Kubrick al terra lunar.

L’interessant és que fins i tot amb el reconeixement explícit de que tot és un muntatge i la evidència que algunes coses són d’un absurd que fa riure, hi ha qui prefereix seguir creient-s’ho. I la cosa els va sortir tant bé, que encara avui hi ha qui segueix pensant que en Kubrick va filmar els astronautes de l’Apol·lo 11 donant saltets per un decorat del desert de Nevada. Segurament perquè és relativament senzill instal·lar el dubte, però costa molt fer-lo fora.

Això és una bona mostra de com de crèduls som els humans. Ens creiem promeses electorals sempre que siguin les del partit que ens agrada més. I quan és evident que tot era una enganyifa, trobem maneres recargoladíssimes de justificar-ho. Creiem promeses de cures pel càncer que no tenen cap ni peus i que si fossin certes, seria evident que faria segles que les estaríem aplicant. I quan ens ho fan notar, recorrem a poders obscurs que ens volen controlar i enriquir-se de maneres indignants. Creiem fàcilment que hi ha poders que ens volen intoxicar o enverinar amb fumigacions, vacunes, aliments, radiacions o qualsevol altra improbable metodologia sense que faci falta entendre per quin motiu haurien de voler fer-ho. Certament, dubtar és saludable i per descomptat que moltes vegades no disposem de tota la informació i hi ha coses que resten ocultes, però les explicacions per omplir aquests forats acostumen a ser més aviat massa fantasioses. Potser el més empipador del reportatge d’ahir fos la dada verídica dels anys que han de passar fins que no es desclassifiqui la informació.

Això dels falsos documentals té una virtut. Ens demostra com de fàcil és que ens enganyin, però també, com de fàcil és que ens deixem enganyar. Per això, no està de més recordar que si alguna cosa és massa forta, massa bona o massa inquietant per semblar certa, és molt probable que simplement no sigui certa. La realitat segurament no és la que ens han dit, però probablement tampoc la que ens fa gràcia.