L’ull del Sahara; no és el que sembla

la-estructura-de-richat.jpg L’estructura és preciosa i hipnòtica. A més és prou gran com per ser vista fàcilment des de l’espai. Fa cinquanta quilòmetres de diàmetre i la seva forma característica, en forma d’ull, la fan servir els astronautes de la ISS com a referència quan passen per sobre del Sahara, al  nord de Mauritània. El seu nom estricte és la “estructura de Richat”, però també es coneix com “l’ull del Sahara”.

I no. No és cap crater format per l’impacte d’un meteorit.

De fet, l’estructura no es va descobrir fins als anys 60 per astronautes de les missions Gemini, ja que per la seva mida, des de terra no s’aprecia la seva forma extraordinària. Naturalment, la primera impressió va ser la de les restes d’un meteorit. Després de tot, una sèrie de cercles de roca concèntrics i de dimensions quilomètriques és justament el que esperem trobar quan ens parlen d’un cràter. Però, a més de la forma característica, l’impacte d’un meteorit, i sobretot d’un de prou gran com per generar un crater similar, genera més coses. Per exemple, grapats de roques foses.

El motiu és la immensa temperatura a la que s’arriba durant el moment de l’impacte. L’energia cinètica que porta un bloc de pedra movent-se a milers de quilòmetres per hora genera una quantitat d’energia colossal al moment de l’impacte. Prou com per fondre les roques i transformar-les durant una estona en magma. Això deixa un tipus de pedra característica a l’interior dels cràters d’impacte. I el problema era que a l’estructura de Richad, no hi havia res de tot això. Grapats de roques trencades i esquerdades, però cap de fosa.

Al final, el que sembla que va originar l’ull del Sahara va ser un fenomen anomenat dom (o cúpula) anticlinal erosionat. Una cúpula d’aquestes es forma quan per culpa de pressions internes, part de la superfície de la terra es veu empesa cap enfora i agafa forma de cúpula. Si recordeu el Pão de Açúcar de Brasil us en fareu una idea.

El del Sahara té unes dimensions excepcionals, i estava fet, originàriament per capes de diferents capes materials. Alguns de més sòlids i altres de mes tous. La presència d’aigua subterrània va erosionar les parts més toves per l’interior i finalment va col·lapsar i es va esfondrar, donant lloc a la mena de diana que podem veure actualment. Un col·lapse que explica la manca de pedres foses i l’abundància de pedres trencades.

Naturalment també hi ha qui veu restes de l’Atlàntida o l’empremta d’una gegantesca nau extraterrestre. Unes teories que els geòlegs normals, amb la seva habitual ceguera no volen tenir en compte.

Sigui com sigui, l’ull del Sahara no deixa de ser un recordatori de totes les meravelles que amaga el nostre planeta. I en alguns casos com aquest, queden ocultes tot i estar a la vista de tothom. Simplement cal aprendre a volar per poder adonar-se del que tenim als peus. (També és divertit buscar-lo al Google maps.)

3 comentaris

  • Pons

    28/02/2014 23:17

    Què maco! Si es blau com el meu ull ^^

    Ah calla, que aquí no surt el meu avatar…

  • Sinera

    28/02/2014 10:22

    No la coneixia! Però l’he estat mirant i la trobo realment espectacular. Per la forma té una certa semblança amb Yellowstone…

  • Carquinyol

    28/02/2014 9:20

    A mi em recordava una mina a cel obert i ja m’estranyava… la veia enooooorme !

    Tot i que al teu blog he après a no estranyar-me de res…