El que costa la ciència

tweet.jpg En una piulada al twitter llegeixo una comparació curiosa però, (crec) incorrecte. Pel que deia, la pel·lícula Gravity ha costat 100 milions de dòlars, mentre que enviar el robot Curiosity a Mart surt només per 50 milions anuals i la sonda Cassini, que orbita Saturn costa 60 milions anuals. El missatge és interessant. Ens gastem més diners en una pel·lícula sobre l’espai que no pas en una missió real a l’espai.

El que passa és que no és exacte. He buscat les dades del cost de les missions i trobo que la missió del Curiosity té un pressupost de mil vuit-cents milions d’euros. Això inclou el robot, el coet, el viatge i el seguiment durant els anys de la missió. Per tant, tot i que el tweet tenia gràcia, crec que no era correcte.

Però això em fa pensar en un tema recurrent. El cost de la recerca científica. La recerca és cara. Molt cara. I quan hi ha notícies de ciència als diaris, és freqüent trobar comentaris indicant que aquella morterada de diners es podria invertir en altres coses de més profit. Curiosament, tant se val en que es gastin, sempre hi ha qui li troba una finalitat millor als diners. També hi ha els que afegeixen comentaris despectius (tipus “per jugar fent experiments que no serveixen per res…”) que, en realitat, només deixen clar que són uns ignorants.

En tot cas, el joc de comparar pressupostos és interessant. Per descomptat, també és trampós, ja que sempre tries les comparacions que et fan gràcia. Tot i així, permeten pensar una mica en si realment és car o no. O millor dit, tot i que la ciència sigui cara, és una bona inversió? És millor que altres?

He buscat costos de projectes relacionats amb la ciència de renom o que siguin raonablement cars. Potser el més car i més conegut sigui el gran accelerador d’hadrons. L’accelerador de partícules del CERN amb que es va descobrir el bosó de Higgs. El seu cost va ser de uns set mil milions d’euros. (I si us plau. No cometeu l’error de pensar que “només” va servir per descobrir el Higgs).

El projecte “Genoma Humà“, que va permetre seqüenciar el nostre genoma després de quinze anys de feina va costar uns dos mil dos-cents milions d’euros. És fantàstic pensar que ara, seqüenciar un genoma costa uns dos mil euros i es fa en un parell de dies.

Posar un nou medicament al mercat tampoc resulta barat. Costa al voltant d’uns mil tres cents milions d’euros. Parlo d’un medicament estàndard. Un d’homeopàtic costaria… el preu d’uns quants anuncis publicitaris.

La meva sonda espacial preferida, la New Horizons va camí de Plutó i ens permetrà descobrir l’últim planeta de l’antiga llista planetària per només uns cinc cents milions d’euros.

A les persones normals, tants milions ens semblen molts diners, però són xifres normaletes si ho comparem amb el dia a dia de l’economia i pensem en institucions de la mida de països o corporacions. Després de tot, el deute dels clubs de futbol espanyols és de tres mil sis-cents milions d’euros. Només amb el que deuen podríem desenvolupar dos medicaments nous per tractar les malalties que més ràbia us facin.

Amb el que ens tocarà pagar del rescat de Bankia hi ha molt ball de xifres, però una de freqüent són vint i tres mil milions d’euros. Amb això podríem posar deu robots a Mart! O construir tres acceleradors de partícules com el del CERN.

Els jocs Olímpics de Sochi han costat trenta sis mil milions d’euros. L’equivalent a setanta missions d’exploració als planetes exteriors i als límits del sistema solar.

Per descomptat, no tot és el preu. També cal considerar els beneficis que se’n treuen de tots aquests diners. I això és extremadament subjectiu. Hi ha persones per les que el futbol és un pilar fonamental a la vida. Per altres és el cinema o l’art. Que es dediquin molts diners a aquestes coses és discutible, però generen negoci, dinamitzen l’economia i a moltíssimes persones els alegren la vida. El mateix passa amb coses com l’esport, el cinema o la majoria d’activitats humanes.

Però sempre queden comparacions que no es poden passar per alt. Per exemple la guerra d’Irak va costar uns sis mil milions d’euros… cada mes. I durant onze anys! Si us voleu posar de mal humor, us podeu entretenir a contar quantes missions a Plutó, quants medicaments, quants genomes, quants acceleradors, quants nous materials, quants centres de recerca, quants hospitals, quantes noves fonts d’energia o quants el-que-sigui (també quantes pel·lícules o quants jocs olímpics) es podrien haver aconseguit amb aquests més de sis-cents mil milions d’euros gastats amb l’excusa barroera d’unes armes de destrucció massiva que…

I després tornem a discutir si la ciència és cara.

8 comentaris

  • Daniel Closa

    05/03/2014 8:34

    Cert. El component de malbaratament també és un fet a tenir en compte. Però imagino que això és, tal com apuntes, un tema recurrent en els pressupostos públics. No un fet exclusiu de la despesa en recerca. En recerca la dificultat ha de ser la manera d’avaluar el rendiment que se li treu a la inversió. Segurament no ens aniria gens malament tenir una societat més exigent en temes de ciència.

  • A P T

    04/03/2014 23:43

    Com que estic relacionat amb gestió m’agradaria fer-te la rèplica al teu comentari.

    Com amb moltes branques de l’administració, la ciència a Espanya es un pressupost públic més.
    Els pressupostos públics són molt fàcils de incomplir i molt difícils d’exigir responsabilitats als responsables .

    Moltes compres que fan als hospitals públics es fan per caps de servei de les unitats mèdiques. Aquests l’únic incentiu real per complir el pressupost es la bona voluntat. Per això us podeu trobar visitadors mèdics oferint bolis, viatges a congressos, etc.. per comprar el material de la companyia x per part del hospital públic y. Altres vegades es prenen decisions basant-se en els pits de la visitadora mèdica , com un cas que em van explicar fa poc.
    Crec que el pressupost per ciència es podria gestionar molt millor i per gestionar millor es comença pel més petit fins el més gros. Per posar un exemple, em trobo moltes vegades companys amb les finestres obertes i la calefacció oberta. No estic parlant d’analfabets, sino dels suposats cervells que han de fer-nos sortir de la crisi.

  • Daniel Closa

    04/03/2014 18:42

    Sinera. T’ho has de mirar segons la seva lògica. Hi ha temes en els que poden sucar molt i altres en que es més difícil (to ti que no impossible). Aquests els interessen menys.

    Pons. I per algun motiu misteriós, moltes vegades allò que consideren d0interés general els afavoreix d’alguna manera (tot i que aquesta crítica també me la podria fer a mi; un científic que troba important invertir en ciència)

    Joan. Mare de Déu, com els costa! Es nota que no poden fer-se fotos inaugurals amb les beques :-D

  • Joan Codina

    04/03/2014 11:38

    I pensar com els costa als governs (Barcelona i Madrid) d’invertir menys de 10 milions d’€ en beques per fer un doctorat… (I les que venen després…)

    Com deia el Sagan: “Hem de deixar de parlar de xífres astronòmiques i parlar de xífres econòmiques”

  • Pons

    04/03/2014 11:13

    Es curiós, tothom creu que els diners s’haurien de gastar en “una altra cosa més important” però mai trobes dos persones que estiguin d’acord en dir quina es aquesta “altra cosa més important”. Exceptuant el tòpic de la fam el mon, es clar…
    Amb el futbol no m’hi poso, perquè, que jo sàpiga de moment el govern no hi ha posat calers directament, simplement els hi aguanten el deute sense pagar. Que de fet, jo no els hi toleraria ni això, però els altres exemples son pitjors perquè el govern si que s’ha gastat directament calers.
    Fent comparacions també he trobat el tema de la compra de WhatsApp per part de facebook.
    http://thingsthatarecheaperthanwhatsapp.tumblr.com/

  • Sinera

    04/03/2014 10:32

    No hi ha dia, a casa nostra, que no veguem com es malgastan molts diners en tantes cosses innecessàries. Però els polítics són incapaços de veure-hi més enllà dels seus nassos. Per ells, dedicar diners a la investigació és tirar-los. S’en diu estupidesa i està molt estesa, noi!

  • Daniel

    04/03/2014 10:31

    Ja t’ho dic, que en economia tot es molt subjectiu. Pots triar les comparacions que prefereixis i donar-li’ls el valor que t’agradi més. De fet, els humans gastem moltíssims diners en coses que simplement ens fan feliços. I ningú pensaria que no és assenyat fer-ho. Però els que diuen que la ciència és cara, s’ho haurien de pensar una mica abans de parlar.

  • Carquinyol

    04/03/2014 9:34

    Faré d’advocat del diable, però amb la guerra de l’Iraq passa com amb el futbol, no? Generen negoci, dinamitzen l’economia i a moltíssimes persones els alegren la vida.

    Ja… a unes altres se les amarga, però bé… el futbol també…

    I seguint el camí del rescat de Bankia no estaria de més saber el volum també de tots els diners que han robat a mans plenes bancs, polítics i similars…