Arxiu del dimecres, 5/03/2014

Torna el mite: “Cosmos”

dimecres, 5/03/2014

cosmos.jpg

“El Cosmos és tot allò que és, o el que va ser o el que alguna vegada serà. Contemplar el Cosmos ens commou. És com un formigueig a la columna vertebral o a la veu, una feble sensació, com el record llunyà de caure des de dalt. Sabem que ens acostem al més gran dels misteris.”

Carl Sagan

Si la ciència us agrada, us interessa, us fascina (imagino, perquè si no, que hi feu llegint aquest blog?) aquest cap de setmana l’heu de marcar en color ben llampant. El dia 9 als Estats Units, i el 10 a la resta del món estrenen la sèrie de divulgació “Cosmos, a spacetime odissey”.

Pels que tenim una edat i la ciència ens agrada, “Cosmos” va ser la sèrie de divulgació de la ciència per excel·lència. De la ma del gran Carl Sagan ens vam endinsar en els indrets més remots de l’Univers, vam seguir l’evolució, vam descobrir el calendari còsmic, vam somiar amb missatges de civilitzacions extraterrestres i ens vam sentir alhora insignificants i privilegiats quan vam ser conscients del nostre lloc en el cosmos.

Però d’allò ja en fa molts anys i el coneixement científic no s’ha aturat. Ara sabem més coses, n’hem rectificat algunes altres i disposem de millors tecnologies per mostrar-ho. Per això, una nova versió de cosmos és benvinguda. Els qui son joves tenen la sort que no l’hauran de comparar amb la original. Un error que intentaré no cometre, però que en certa manera serà inevitable.

D’això n’és conscient en Neil deGrasse Tyson, que serà qui portarà la sèrie. La tria és bona. És un excel·lent divulgador i ja no li cal demostrar res. També és el director del  Planetari Hayden i malgrat que en Sheldon Cooper (el de The Big Bang Theory) li tingui mania pel seu paper en requalificar Plutó i treure’l de la llista de planetes, segurament era la millor opció per ocupar el lloc de Carl Sagan a la sèrie.

Les sèries relacionades amb la ciència a la tele tenen una particularitat interessant. Amb moltíssima freqüència el doblatge el fan de la manera més avorrida possible. Una veu monòtona i absolutament plana explica com el lleó es menja la gasela sense transmetre la més mínima emoció. Parlen de aparició de planetes, de col·lapses d’estrelles, d’epidèmies terribles o de la captura de la llum per generar vida i ho presenten amb unes imatges espectaculars, però amb unes veus que eviten qualsevol emoció. No es estrany que a casa nostra els documentals d’animals siguin el paradigma de l’avorriment televisiu.

Per això feien gràcia series com la del “caçador de cocodrils”. Aquell paio semblava que estava com una cabra, però transmetia emoció. El mateix que passava, encara fa més anys, amb un altre clàssic, en Fèlix Rodríguez de la Fuente. Perquè, contra el que molts pensen, el coneixement científic és una font d’emocions infinita. Carl Sagan ho va tenir clar i ho va saber mostrar d’una manera particular i no és perquè sí que la sèrie original es deia “Cosmos: un viatge personal”.

Sagan va crear escola, però cal seguir endavant. La propera setmana podrem tornar a fascinar-nos amb el cosmos i, si la sèrie és com prometen els avenços, valdrà la pena. Jo ja conto les hores.