Inquietants virus gegants

Pithovirus_sibericum.jpg De vegades una notícia acumula tants punts interessants que no saps en quin centrar-te. El resum molt breu és que sembla que han trobat i reactivat un virus gegant en unes mostres de permagel siberià que portaven congelades 30.000 anys. Però anem a pams i comencem pel principi. Que coi és un “virus gegant”?

Doncs el nom és molt expressiu. Fa uns pocs anys van aïllar uns petits bacteris que infectaven amebes i que semblaven relacionats amb una epidèmia que va tenir lloc a la ciutat anglesa de Bradford. Uns anys després, quan van intentar identificar quin tipus de bacteri eren, van començar a trobar problemes. Aquells microbis no tenien les coses típiques dels bacteris. I quan van mirar-los al microscopi electrònic van veure que, de fet, no eren bacteris sinó virus. Tenien l’estructura típica geomètrica d’un virus, només que de dimensions descomunals (descomunals per un virus, es clar).

En teoria els bacteris són molt més petits que les cèl·lules, i els virus són molt més petits que els bacteris. Descobrir un virus de la mida d’un bacteri va ser tant sorprenent com trobar una bicicleta de les dimensions d’un camió.

Però tots sabem que hi ha més coses importants a part de la mida. I en els virus gegants no són una excepció. Els virus són petits perquè tenen molt poc material genètic. No els cal gaire cosa ja que aprofiten tota la maquinaria de la cèl·lula que infecten. Només porten els gens corresponents a les proteïnes de la càpside i algunes per replicar el seu material genètic. El de la grip, per exemple, te deu gens i el de la SIDA en té nou. Altres, de més complexos, com els adenovirus que causen coses com la cistitis, en tenen uns quaranta. I el de l’herpes ja en té un centenar. Però els virus gegants poden arribar a tenir més de dos mil gens!

Això planteja un problema evolutiu. On fiquen aquests virus gegants? Ja n’hem descobert algunes famílies diferents. Els Mimivirus, els Megavirus o els Pandoravirus, a més del nou Pithovirus que és el de mida més gran tot i que “només” té uns cinc-cents gens. I tots tenen gens que en principi són característics de cèl·lules eucariotes i altres que associem a bacteris. Potser eren virus que van anar emportant-se gens de les cèl·lules que infectaven? O potser inicialment eren organismes cel·lulars paràsits que mica a mica van anar perdent gens fins convertir-se en el que ara considerem virus? De moment, no hi ha resposta, però tot indica que els virus i la resta d’organismes podem tenir una història més íntimament embolicada del que pensàvem.

El cas és que també resulta inquietant que l’hagin recuperat del permagel. Després de tot, no deixa de ser fang congelat durant milers d’anys a Sibèria. Que un virus pugui reactivar-se no és estrany ja que són relativament simples. On una cèl·lula moriria per alteracions a la maquinària metabòlica, un virus no té problemes ja que no té maquinària metabòlica. Ells només necessiten cèl·lules vives per parasitar. Però si aquest virus gegant s’ha reactivat quan han fos aquest fang gelat, quants altres hi haurà allà esperant a ser reactivats? Els virus gegants infectes amebes, però altres virus ens poden afectar a nosaltres i de ben segur que estan allà, esperant pacientment una mica de bon temps. No els fa res esperar uns quants mil·lennis.

I un últim motiu d’inquietud. Els virus gegants els vàrem descobrir fa tot just una dècada. Abans ignoravem que una cosa així existís. Quantes coses desconegudes i potencialment perilloses esperen en racons inexplorats del planeta? Una reflexió que segons el dia pot ser excitant (ja que ens queda tant per descobrir!) com inquietant (perquè el dia que hi topem, la ballarem!)

6 comentaris

  • Pons

    11/03/2014 11:30

    Si lo estrany es que encara estigui viva la humanitat, amb tan de virus, bacteri i patogen!

  • Júlia

    07/03/2014 15:23

    Buà, que guai! A mi aquestes coses m’emocionen!
    Jo tinc al cap la idea que explica Dawkins a “El gen egoïsta” sobre l’origen de la vida: àtoms que, segons afinitats, es van ajuntant o es repel·len, els que s’ajunten van formant molècules que, com és estables siguin, més temps perduraran a la sopa de l’oceà. Per tant, passat un temps hi haurà cada vegada molècules més estables, probablement algunes de repetides. I explica, d’una manera molt senzilla, una hipòtesi sobre les primeres replicacions moleculars, en funció de les afinitats i els impediments estèrics.
    Tendim a relacionar les estructures més simples amb les més antigues. Però tens raó, podria ser que els virus, tot i més senzills, fossin posteriors a la vida cel·lular! És taaaaaan apassionant, tot plegat…!!!

  • Mirabilis

    06/03/2014 12:39

    Els plans d’emergències sempre queden curts…

  • Daniel

    06/03/2014 11:46

    Nois. És el que hi ha. Després que ningú digui que no estava avisat :-D

  • XeXu

    06/03/2014 11:45

    Estic amb en Carquinyol, acabes d’iniciar una alarma social, the truth is out there… ja m’imagino saquejos de comerços i la gent tancant-se en búnquers…

  • Carquinyol

    06/03/2014 9:20

    No hi ha res com llegir un final d’apunt com el d’avui per començar un nou dia relaxat, tranquil i optimista… :P

    Per cert, per a un virus d’aquests quantes dilucions homeopàtiques cal fer per obtenir un ‘medicament’ que el previngui ? ;)