Arxiu del divendres, 7/03/2014

Pols homeopàtica

divendres, 7/03/2014

pols.jpg La homeopatia és una font infinita de sorpreses i una mostra excel·lent tant de l’enginy com de la credulitat humana. Perquè s’ha de ser extremadament enginyós per aconseguir guanyar una pasta comercialitzant coses com… pols de casa. Coneixent com funcionen els principis de la homeopatia, imagino que deu ser per tractar al·lèrgies o rinitis. Per aquell axioma que es van inventar a finals del segle XVIII que afirma que “allò similar es cura amb allò similar”. Un principi que mai no s’ha demostrat, però que en homeopatia es dóna per cert i punt. Com que la pols de casa genera al·lèrgia, doncs l’agafem, la diluïm cent vegades en aigua, la sacsegem (perdó, li fem una sucussió) i repetim la dilució i la sucussió trenta vegades. L’aigua del final te la venen per 13,20 euros.

Si no funciona, o si saps exactament a que ets al·lèrgic, tenen altres opcions com pèl de gat, de cavall o de gos. El preu és el mateix. Per descomptat, no falta el Dermatophagoides pteronyssinus, coneguts vulgarment com àcars. Aquests son un xic més econòmics. Només 8,20 eurets de res.

Res a dir. Si algú es vol induir el placebo pagant 13,20 euros per aigua i una etiqueta amb paraules en llatí, cap problema. Ja se sap que el preu també és important per activar l’efecte placebo. Però és interessant reflexionar sobre el concepte “pols de casa”. De que estem parlant exactament? (Vull dir a l’inici, perquè després de fer trenta dilucions 1/100, només parlaríem d’aigua com sap qualsevol persona amb una calculadora i un mínim esperit crític).

El cas és que el concepte de pols de casa és diferent per cada casa. Certament una bona part del component de la pols són restes cel·lulars de la pell dels habitants de la casa. La pell es va descamant constantment a mida que les cèl·lules de la pell, els queratinòcits, es van reemplaçant per altres de nous que la capa interna de l’epidermis genera constantment. Les descamacions queden flotant per l’ambient, dipositades sobre els mobles o la roba i escampades per terra. Però aquestes restes cel·lulars són un banquet pels àcars. Uns diminuts habitants de les nostres llars que s’alimenten de matèria orgànica i que n’hi ha per tot arreu. D’àcars n’hi ha moltíssims, i de fet, tot i que de vegades s’exagera una mica el seu nombre i la seva importància, formen part de l’ambient que ens envolta i són una font important d’al·lèrgies. No exactament ells sinó les seves deposicions.

Però a més de restes de pell i de molts àcars, hi ha moltes més coses a la pols, coses que dependran de l’indret on visquis, de si la casa s’aireja sovint o no, dels materials que hi ha a la casa, de si passa una carretera pel davant o no, si hi viu molta gent, si entren i surten sovint, quina mena de sabates porten i quanta porqueria queda enganxada a les soles…

La composició inclou una mica de tot. Restes d’insectes, fibres tèxtils, metalls pesants, fragments de plàstic, partícules de terra, espores de tot tipus, goma de pneumàtics, sutge, sal i més coses que us puguin passar per la imaginació. A més son barreges heterogènies. Proteïnes, hidrocarburs, i molts altres compostos es poden dipositar en la superfície de partícules més grans, que es poden agrupar en micropartícules, de manera que al final tenim un ventall variadíssim.

La veritat és que ignoro quina mena de casa fan servir per preparar els compostos homeopàtics de pols de casa. Segons com pot ser un producte molt heterogeni. De nou, heterogeni al principi, perquè després de totes les dilucions només queda aigua. Però si sobtadament les lleis de la física la química i la biologia deixessin de funcionar i els principis i axiomes de la homeopatia fossin certs, haurien d’anar amb compte ja que les diferències en la composició inicial tindrien uns efectes cada vegada més marcats a mida que els dilueixen.

Per sort, no cal patir per això. L’aigua, no deixa de ser aigua. Encara que la paguis a preu de pols de casa homeopàtica.